La Directiva reforça l’aplicació del principi d’igualtat de retribució entre homes i dones per un mateix treball o un treball d’igual valor a través de mesures de transparència retributiva i de mecanismes per al seu compliment

El 15 de desembre de 2022, el Parlament Europeu i el Consell, van signar un acord polític que es va plasmar, posteriorment, en la Directiva (UE) 2023/970, del Parlament Europeu i del Consell de 10 de maig de 2023, per la qual es reforça l’aplicació del principi d’igualtat de retribució entre homes i dones per un mateix treball o un treball d’igual valor a través de mesures de transparència retributiva i de mecanismes per al seu compliment.

En virtut d’aquesta norma, les empreses comunitàries s’obligaran a compartir informació sobre la quantia dels salaris de dones i homes per un treball d’igual valor, així com adoptar mesures si la bretxa salarial de gènere supera el 5 per cent. En aquest últim cas, per a qualsevol categoria d’empleats que no pugui justificar-se mitjançant criteris objectius i neutres sobre el gènere, s’atorgarà un termini de sis mesos per a la correcció de la conducta; en cas de no esmenar-se, l’empresa haurà de realitzar una avaluació salarial de manera coordinada amb la representació de les persones treballadores (recordem que actualment, a Espanya, quan es detecta una bretxa d’un 25%, s’exigeix a l’empresa incloure en el Registre salarial una justificació assegurant que aquesta diferència respon a motius no relacionats amb el sexe de les persones treballadores).

Una bretxa retributiva de gènere es defineix com la diferència entre els nivells retributius mitjans de les dones i dels homes que treballen per a una empresa, expressada com un percentatge del nivell retributiu mitjà dels treballadors de gènere masculí.

Així mateix, la Directiva aborda, entre altres aspectes, la indemnització a les víctimes de qualsevol forma de discriminació salarial, de manera que se sancionarà als empresaris que contravinguin aquestes normes.

En la transposició a l’ordenament espanyol, no es parteix de zero. La normativa espanyola és especialment avançada en el context europeu, de manera que la pròxima publicació introduirà ajustos o millores tècniques, sense alterar substancialment el model de transparència retributiva vigent a Espanya. Fonamentalment, ampliarà drets individuals i incorporarà obligacions i mecanismes per a millorar la transparència.

Recordem les principals disposicions normatives nacionals per a garantir la igualtat de tracte en l’àmbit laboral, inclosa la igualtat salarial:

• Reial decret 902/2020, de 13 d’octubre, d’igualtat retributiva entre dones i homes.

• Reial decret 901/2020, de 13 d’octubre, pel qual es regulen els plans d’igualtat i el seu registre i es modifica el Reial decret 713/2010, de 28 de maig, sobre registre i dipòsit de convenis i acords col·lectius de treball.

• Reial decret llei 6/2019, d’1 de març, de mesures urgents per a garantia de la igualtat de tracte i d’oportunitats entre dones i homes en l’ocupació.

• Llei orgànica 3/2007, de 22 de març, per a la igualtat efectiva de dones i homes.

A través d’elles s’exigeix l’elaboració de plans d’igualtat, registres retributius i auditories retributives a empreses de més de 50 persones treballadores.

A més, els reials decrets de 2020 obliguen a totes les empreses a disposar d’un registre retributiu, en el qual han de constar, convenientment desglossades per sexe, la mitjana aritmètica i la mitjana del realment percebut per cadascun d’aquests conceptes en cada grup professional, categoria professional, nivell, lloc o qualsevol altre sistema de classificació aplicable. Aquesta informació ha de constar desagregada en atenció a la naturalesa de la retribució, incloent-hi salari base, cadascun dels complements i cadascuna de les percepcions extrasalarials, especificant de manera diferenciada cada percepció.

Transparència salarial

Segons el Consell Europeu, l’absència de transparència salarial constitueix una de les principals barreres per a acabar amb la bretxa retributiva de gènere, que, d’acord amb les estadístiques (Eurostat, 2024), es manté entorn de l’11 per cent en la Unió. Això significa que les dones guanyen de mitjana en una hora un 11 per cent menys que els homes per «el mateix treball o un d’igual valor».

A més s’uneix la pandèmia de COVID-19 i les conseqüències econòmiques i socials derivades. Així, la crisi va posar més en relleu les diferències en matèria de participació de les dones en el mercat laboral. Per exemple, les dones van assumir la major part de les responsabilitats de naturalesa assistencial en aquests mesos.

Un treball té igual valor que un altre quan la naturalesa de les funcions o tasques efectivament encomanades, les condicions educatives, professionals o de formació exigides per al seu exercici, els factors estrictament relacionats amb el seu acompliment i les condicions laborals en les quals aquestes activitats es duen a terme en realitat siguin equivalents.

A partir del 7 de juny de 2026 (data màxima per a la transposició de la Directiva), les empreses amb 100 o més persones treballadores en plantilla se sotmetran a les obligacions imposades per la Directiva en matèria de bretxa salarial. Es farà de manera escalonada: el 7 de juny de 2027, les empreses de 150 o més empleats, i el 7 de juny de 2031, les organitzacions de 100 a 149 persones treballadores. La freqüència serà anual en cas de 250 o més empleats, i triennal per a les de 100 a 249.

1. Àmbit d’aplicació

La Directiva respon a la persistència de problemes estructurals, com la bretxa de gènere en el territori comunitari, la falta de transparència en estructures salarials i diversos obstacles probatoris en litigis sobre discriminació retributiva.

La norma s’aplicarà als empresaris dels sectors públic i privat, així com a totes les persones treballadores que tinguin un contracte de treball o una relació laboral, segons es defineixi en el Dret, els convenis col·lectius o les pràctiques vigents en cada Estat membre, i tenint en compte la jurisprudència del Tribunal de Justícia de la Unió.

A més, la norma serà aplicable als sol·licitants d’una vacant de feina.

Com veurem més endavant, els Estats membres podran introduir o mantenir disposicions que siguin més favorables per a les persones treballadores que les que estableix la mateixa Directiva; de la mateixa manera, l’aplicació de la norma no constituirà, en cap cas, motiu per a reduir el nivell de protecció en els àmbits per ella regulats.

2. Accés a la informació

Transparència retributiva anterior a l’inici de la feina

La Directiva, i la resta de normes publicades en aquest àmbit, obligaran a les empreses a informar les persones (que sol·licitin la vacant) del salari inicial o de la banda retributiva dels llocs que s’ofereixin, tant en l’anunci de la vacant, si és el cas, o abans de l’entrevista que es realitzi.

Així mateix, es prohibirà que les empreses preguntin als candidats sobre el seu historial retributiu. Els anuncis de vacants, així com les denominacions dels llocs a cobrir, han de ser «neutres» quant al gènere. Els processos de contractació, d’altra banda, han d’efectuar-se de mode no discriminatori. Particularment, la Directiva obliga a usar un format que sigui accessible per a les persones amb discapacitat, tenint en compte les seves necessitats específiques.

Transparència retributiva iniciada la feina

Una vegada s’hagi començat a treballar, la persona treballadora tindrà dret a accedir a informació sobre:

• Els nivells retributius mitjans, desglossats per sexe, per a les categories d’empleats que facin el mateix treball o un treball d’igual valor.

• Els criteris utilitzats per a determinar la retribució i la progressió de la carrera professional, que han de ser objectius i neutres respecte al gènere.

Les empreses han de facilitar informació sobre la bretxa de gènere, d’acord amb la grandària de l’organització:

• Plantilla amb més de 250 persones treballadores: anualment.

• D’entre 150 i 249 persones treballadores: cada tres anys.

• D’entre 100 i 149 persones treballadores: cada tres anys, però amb una data límit d’implantació fins al 7 de juny de 2031.

• Menys de 100 persones treballadores: s’informarà de manera voluntària, si bé els Estats comunitaris poden establir l’obligatorietat en la transposició de la norma.

3. Diàleg social

Sense perjudici de l’autonomia dels interlocutors socials (i de conformitat amb el Dret i les pràctiques nacionals), els Estats membres s’obliguen a adoptar les mesures adequades per a garantir la participació efectiva dels interlocutors socials a través del diàleg sobre aquests nous drets i les obligacions, si escau, quan així ho sol·licitin.

Així mateix, els Estats han de promoure el paper dels interlocutors socials, i fomentaran l’exercici del dret a la negociació col·lectiva sobre les mesures per a lluitar contra la discriminació retributiva i la seva repercussió negativa en la valoració dels llocs de treball exercits predominantment per persones treballadores d’un determinat sexe.

4. Vies de reparació i compliment efectiu

Els Estats han de vetllar perquè, després del possible recurs a la conciliació, totes les persones treballadores que es considerin perjudicades per la no aplicació del principi d’igualtat de retribució tinguin al seu abast procediments judicials per al compliment dels drets i obligacions relatius al principi d’igualtat de retribució.

Aquests procediments hauran de ser de fàcil accés per a les persones treballadores i també per als qui actuïn en el seu nom, fins i tot després que hagi acabat la relació laboral durant la qual s’hagi produït la presumpta discriminació.

En conseqüència, es proclama un autèntic dret a reclamar i obtenir una indemnització o reparació íntegra (que determinarà l’Estat membre) per aquest perjudici. L’Estat decidirà si s’indemnitza o repara. La sanció ha de ser «dissuasiva i proporcionada».

Aquesta indemnització o reparació serà suficient per a restituir a la part que hagi sofert un perjudici a la situació en la qual s’hauria trobat si no hagués estat discriminada per raó de sexe o si no s’hagués produït cap infracció dels drets o obligacions relatius a la igualtat de retribució. Els Estats inclouran en el muntant «la recuperació íntegra dels endarreriments i les primes o pagaments en espècie corresponents, el rescabalament per la pèrdua d’oportunitats, els danys morals, qualsevol perjudici causat per altres factors pertinents, entre els quals es pot incloure la discriminació interseccional, així com els interessos de demora».

D’acord amb la Directiva, la indemnització o reparació no estarà subjecta a cap límit màxim fixat prèviament.

L’anterior no implica un catàleg tancat: els Estats vetllaran, de conformitat amb el seu Dret nacional, per decidir (a petició de la part reclamant i a costa de la reclamada):

• Una mesura per la qual s’ordeni el cessament de la infracció.

• Una mesura per la qual s’ordeni l’adopció de mesures per a garantir que s’apliquin els drets o obligacions relatius al principi d’igualtat de retribució.

Si el destinatari de l’obligació no compleix la petició, les autoritats competents o òrgans jurisdiccionals tindran capacitat per a imposar multes coercitives.

D’altra banda, les decisions s’adoptaran per cada Estat de conformitat amb el seu sistema judicial nacional. Com a dada interessant, no s’impedeix als Estats introduir normes sobre la càrrega de la prova més favorables per a una persona treballadora que iniciï un procediment administratiu o procediment judicial respecte a una suposada infracció dels drets o obligacions relatius a la igualtat de retribució.

Existeixen dues regles addicionals que garanteixen la independència judicial a l’hora de transposar aquestes obligacions:

– D’una banda, els Estats membres no estan obligats a aplicar les regles sobre persecució de discriminació retributiva directa o indirecta en els procediments en què la recerca dels fets correspongui a les autoritats competents o als òrgans jurisdiccionals nacionals.

– Per un altre, l’especialitat d’inversió de la càrrega de la prova recollida en la Directiva no s’aplicarà als procediments nacionals (tret que el Dret nacional disposi una altra cosa).

Vegem algunes altres regles reparadores i de compliment efectiu, segons disposa la Directiva:

Prova de la realització del mateix treball o d’un treball d’igual valor: l’avaluació de si els implicats es troben en «una situació comparable» no es limitarà a situacions en les quals les treballadores i els treballadors treballin per a la mateixa empresa, sinó que s’ampliarà a la font única que determini les condicions de retribució.

Es considerarà que existeix una font única quan aquella estableixi els elements retributius pertinents a l’efecte de comparació entre les persones treballadores. Tampoc es limita l’avaluació a les quals es trobin emprades al mateix temps, i es permet qualsevol mena de prova per a demostrar la presumpta discriminació (incloent-hi estadístiques i comparacions).

Accés a les proves: es garantirà que les autoritats competents o òrgans jurisdiccionals nacionals puguin ordenar a la part reclamada que exhibeixi qualsevol prova pertinent que estigui en poder de la part reclamada, fins i tot si la informació és confidencial i s’estima pertinent, vetllant per la seva protecció.

Terminis de prescripció: cada Estat els determinarà. Aquests períodes no poden començar a córrer abans que la part reclamant tingui coneixement d’una infracció, o calgui esperar raonablement que ho tingui.

Costes processals: si la demanda no prospera, els òrgans jurisdiccionals nacionals podran avaluar si la part demandant la reclamació de la qual ha prosperat tenia motius fundats per a interposar-la i, en cas afirmatiu, si escau eximir a la part demandant del pagament d’aquestes costes.

Sancions: seran també els Estats els que estableixin aquest règim, els possibles factors agreujants i atenuants, les conseqüències en supòsits de reincidència, etc., assegurant l’efecte dissuasiu.

Igualtat de retribució en els contractes i concessions públics: els Estats obligats per la Directiva han de garantir que els operadors econòmics que participin en procediments de contractació pública comptin amb mecanismes de fixació de retribucions que no donin lloc a una bretxa salarial de gènere.

Victimització i protecció enfront d’un tracte menys favorable: ni les persones treballadores ni els representants d’aquestes rebran un tracte menys favorable per haver exercit els seus drets relatius a la igualtat de retribució o per haver fet costat a una altra persona en la defensa dels seus drets.

La Directiva obligarà els Estats membres a introduir, en els seus ordenaments jurídics nacionals, les mesures necessàries per a protegir les persones treballadores (i els empleats que les representin) contra l’acomiadament o qualsevol altre tracte desfavorable d’un empresari com a reacció davant una denúncia efectuada en l’organització de la empresa o davant qualsevol procediment judicial o administratiu, a l’efecte del compliment dels drets o obligacions relatius a la igualtat de retribució.

5. Disposicions horitzontals

Entre altres obligacions, destacarem les següents:

Nivell de protecció

Els Estats membres podran introduir o mantenir disposicions que siguin més favorables per a les persones treballadores; de la mateixa manera, l’aplicació de la Directiva no pot constituir una reducció del nivell de protecció en els àmbits regulats per la nova norma.

Organismes de foment de la igualtat

Sense perjudici de la competència de les inspeccions de treball o altres organismes responsables de fer respectar els drets dels treballadors (inclosos els interlocutors socials), els organismes de foment de la igualtat seran competents en relació amb les qüestions que entrin en l’àmbit d’aplicació de la present Directiva. També es preveu l’adopció de mesures actives per a garantir l’«estreta cooperació i coordinació» entre tots els òrgans citats.

Seguiment i sensibilització

D’altra banda, els Estats han de garantir un seguiment i un suport sistemàtics i coordinats pel que respecta a l’aplicació del principi d’igualtat de retribució i al compliment de totes les vies de reparació.

Quant a l’organisme encarregat de tal seguiment, dependrà de cada Estat, i entre les seves funcions s’inclourà:

• Sensibilitzar les empreses i organitzacions públiques i privades, els interlocutors socials i la ciutadania en general sobre l’objectiu de promoure el principi d’igualtat de retribució i el dret a la transparència retributiva, també abordant la discriminació interseccional en relació amb la igualtat de retribució.

• Analitzar les causes de la bretxa retributiva de gènere i crear instruments que ajudin a avaluar les desigualtats retributives, utilitzant, en particular, el treball analític i les eines de l’Institut Europeu per a la Igualtat de Gènere (EIGE).

• Recopilar i publicar dades en un format de fàcil accés i de fàcil maneig, que permeti la comparació entre empreses, sectors i regions de l’Estat membre de què es tracti i garanteixi que les dades corresponents als quatre anys anteriors siguin accessibles, si estan disponibles.

• Reunir informes de les avaluacions retributives conjuntes.

• Agregar dades sobre el número i els tipus de denúncies per discriminació retributiva interposades davant les autoritats competents, inclosos els organismes de foment de la igualtat, i les demandes interposades davant els òrgans jurisdiccionals nacionals.

Negociació i accions col·lectives

La Directiva no afectarà de cap manera el dret a negociar, signar i aplicar convenis col·lectius o a emprendre accions col·lectives de conformitat amb el Dret o les pràctiques nacionals.

Estadístiques

Els Estats facilitaran anualment a la Comissió (Eurostat) dades nacionals actualitzades, sense ajustar, per al càlcul de la bretxa retributiva de gènere. Aquestes estadístiques hauran de desglossar-se per sexe, sector econòmic, jornada laboral (a temps complet o parcial), control econòmic (propietat pública o privada) i edat, i es calcularan amb una periodicitat anual.

Divulgació de la informació

També es recull l’obligació d’adoptar mesures actives per a assegurar que les disposicions que s’adoptin en aplicació de la Directiva (i també de les disposicions pertinents ja en vigor) es posin en coneixement dels interessats, per tots els mitjans apropiats, en el conjunt del seu territori.

6. Conclusió. Què han de fer les empreses

Parlar de transparència salarial, en el sentit que els salaris (dins de cada companyia) siguin públics, i pensar que aquesta obligació eliminarà les diferències salarials, és impensable. No obstant això, la tendència cap a la transparència és clara. S’està aprofundint en aquest concepte i també en el d’equitat salarial, no sols entre homes i dones: qualsevol persona ha de rebre una compensació equitativa pel seu treball.

Molts autors defensen la necessitat d’aclarir els criteris i fer públics els resultats, la qual cosa no hauria de generar cap problema a les empreses. En aquest sentit, en una recent enquesta de LinkedIn (sobre 7.400 usuaris), el 63 per cent dels preguntats va respondre que sí que hauríem de ser capaços de saber el que cobren els nostres companys. Només un 37 per cent va afirmar que es tracta d’un assumpte merament privat.

En definitiva, ens trobem en un procés de revisió a fons de les polítiques retributives, tenint en compte:

• La definició i valoració de llocs de treball, establint un ordre de llocs en funció de l’aportació de valor en l’organització, i que fonamenta que posats d’idèntic valor siguin pagats amb el mateix salari.

• La remuneració fixa segons la valoració de llocs, amb aplicació de fórmules per a aconseguir un equilibri entre l’equitat interna i la competitivitat externa, amb la finalitat d’aconseguir que totes les persones treballadores se sentin valorades pel seu treball.

• L’anàlisi dels complements salarials (quins, com s’apliquen i en quins llocs).

• La remuneració variable, vinculada al compliment individual d’objectius i als resultats globals.

• Les competències i comportaments promoguts per l’empresa, i el seu impacte en l’avaluació de l’acompliment.

• Els criteris d’increment salarial.

La transposició de la Directiva permet abordar un dels principals reptes de qualsevol departament de recursos humans i, també, de qualsevol companyia orientada a motivar els seus equips, atreure i retenir el talent. Amb la seva implantació, la transparència salarial es convertirà en un dels principals instruments per a aconseguir la igualtat de retribució. L’objectiu és accelerar la reducció i acabar amb la bretxa salarial, sabent que el nou contingut és de mínims: cada país podrà establir mesures més exigents, sempre que siguin favorables a les persones treballadores en conjunt i a la reducció de la bretxa retributiva, especialment.

En definitiva, durant 2026 el nostre país haurà d’adaptar la seva legislació, perquè moltes de les noves obligacions afectaran directament les empreses des del moment de la transposició. Recapitulant les exigències de la Directiva, les empreses deuran:

• Complir les obligacions informatives sobre retribució, fins i tot des d’abans de la contractació laboral.

• Comptar amb un departament de recursos humans capaç d’assumir els canvis en àmbits com les ofertes de vacants, processos de reclutament i entrevistes de selecció.

• Informar de manera individual a les persones treballadores sobre matèria retributiva, tant en l’àmbit individual com en salaris mitjans desglossats per sexe.

• Obeir les exigències de confidencialitat salarial, no podent sancionar per revelació dels salaris i evitant clàusules contractuals que impedeixin parlar de la retribució.

• Publicar informació sobre bretxa salarial de gènere, diferències salarials per categories i complements i beneficis.

• Afrontar convenientment la seva participació en els nous mecanismes de reclamació: tenir en compte les regles d’inversió de càrrega de la prova, el dret a la indemnització plena (inclosos salaris endarrerits, primes i possibles indemnitzacions per danys i perjudicis) i evitar incórrer en conductes sancionables (amb multes, possibles exclusions de contractacions públiques, etc.).

• Respectar les atribucions dels representants de les persones treballadores: accés a informació retributiva, participació en auditories salarials i avaluacions de bretxes salarials, etc.

• Formar internament a la plantilla, amb especial atenció als responsables dels recursos humans, mànagers i responsables de compensacions.

• Recomanació: efectuar un diagnòstic retributiu, revisar la valoració dels llocs, definir correctament les bandes salarials, dissenyar una auditoria preventiva (per a identificar àrees amb risc de discriminació) i elaborar un pla d’implementació de polítiques internes.

La Directiva (UE) 2026/470 té com a objectiu reduir la càrrega que suposa la presentació d’informació sobre sostenibilitat i millorar la competitivitat, mantenint al mateix temps els objectius estratègics especificats en «El Pacte Verd Europeu» i en el «Pla d’Acció: finançar el desenvolupament sostenible».

En la seva Comunicació d’11 de febrer de 2025 titulada «Una Europa més senzilla i ràpida: Comunicació sobre l’aplicació i la simplificació», la Comissió va establir la seva visió d’un programa d’aplicació i simplificació que oferís millores ràpides i visibles sobre el terreny per als ciutadans i les empreses. Aquest objectiu exigeix mesures audaces per part de la Unió, més enllà d’un enfocament progressiu. La Comissió, el Parlament Europeu, el Consell, les autoritats dels Estats membres a tots els nivells i les parts interessades han de col·laborar per a racionalitzar i simplificar les normes de la Unió, nacionals i regionals i aplicar les polítiques de manera més eficaç.

En el marc del compromís de la Comissió de reduir la càrrega que suposa la presentació d’informació i millorar la competitivitat, cal modificar les Directives 2006/43/CE, 2013/34/UE, (UE) 2022/2464 i (UE) 2024/1760 del Parlament Europeu i del Consell, mantenint al mateix temps els objectius estratègics especificats en la Comunicació de la Comissió d’11 de desembre de 2019 titulada «El Pacte Verd Europeu» i en la Comunicació de la Comissió, de 8 de març de 2018, titulada «Pla d’Acció: Finançar el desenvolupament sostenible».

Així, el dia 26 de febrer de 2026 s’ha publicat la Directiva (UE) 2026/470 del Parlament i del Consell de 24 de febrer de 2026 per la qual es modifiquen les Directives 2006/43/CE, 2013/34/UE, (UE) 2022/2464 i (UE) 2024/1760 pel que fa a determinats requisits de presentació d’informació de les empreses en matèria de sostenibilitat i de diligència deguda de les empreses en matèria de sostenibilitat.

RESUM DE LES SIMPLIFICACIONS QUE INTRODUEIX:

Modificació de la «Directiva comptable»

La Directiva 2013/34/UE del Parlament Europeu i del Consell de 26 de juny de 2013 sobre els estats financers anuals, els estats financers consolidats i altres informes afins d’uns certs tipus d’empreses, per la qual es modifica la Directiva 2006/43/CE del Parlament Europeu i del Consell i es deroguen les Directives 78/660/CEE i 83/349/CEE del Consell, es modifica per a incorporar les següents mesures:

Obligats a incloure en l’informe de gestió l’informe de sostenibilitat: abans d’aquesta simplificació, l’article 19 bis, apartat 1, de la Directiva 2013/34/UE exigia que les grans empreses i les petites i mitjanes empreses, a excepció de les microempreses, els valors de les quals estiguessin admesos a negociació en un mercat regulat en la Unió, elaboressin i publiquessin informació sobre sostenibilitat a nivell individual. Ara aquesta obligació només la tindran les empreses que compleixin els següents requisits:

• Un volum de negocis net superior a 450.000.000 euros.

• Que superin el número mitjà d’1.000 empleats durant l’exercici.

A nivell consolidat, es modifica l’article 29 bis per a establir que les societats matriu d’un grup que, en la data de tancament del balanç, de manera consolidada, hagi generat un volum de negocis net superior a 450.000.000 euros i superi un número mitjà d’1.000 empleats durant l’exercici inclouran en l’informe de gestió consolidat aquest informe de sostenibilitat.

Les empreses, els grups i els emissors per sota dels llindars especificats continuen sent lliures de presentar voluntàriament informació sobre sostenibilitat, una possibilitat que es veu considerablement facilitada per les normes de presentació d’informació sobre sostenibilitat d’aplicació voluntària que s’estableixin.

Modificant l’apartat 3 de l’article 1, aquesta reducció d’abast també ha d’aplicar-se a les empreses d’assegurances i a les entitats de crèdit.

Exclusió de la PIMES: atès que les PIMES queden excloses de presentar informació sobre sostenibilitat:

• Es suprimeix la facultat de la Comissió per a adoptar actes delegats en els que s’estableixin normes relatives a la seva presentació d’informació sobre sostenibilitat.

• S’elimina l’opció d’exclusió voluntària per a pimes que siguin entitats d’interès públic durant els primers dos anys d’aplicació.

Informació sobre recursos immaterials fonamentals: es modifica l’article 19 perquè el requisit d’incloure informació sobre els recursos immaterials fonamentals estigui alineat amb el nou àmbit d’aplicació de l’obligació d’incloure l’informe de sostenibilitat. Així, aquest requisit només ha d’aplicar-se a les empreses amb un volum de negocis net superior a 450.000.000 euros i que superin el número mitjà d’1.000 empleats durant l’exercici.

Informació de les empreses de la cadena de valor: es modifica l’apartat 3 de l’article 19 bis per a introduir proteccions per a les empreses de la cadena de valor que no superin el número mitjà d’1.000 empleats durant l’exercici, a fi de limitar la càrrega per a aquestes empreses (d’ara endavant, «empreses protegides»). Les empreses declarants han de poder basar-se en una autodeclaració emesa per les empreses de la seva cadena de valor per a determinar la grandària d’aquestes empreses. No ha de ser necessària cap altra comprovació per part de l’empresa declarant. No obstant això, l’empresa declarant no ha de basar-se en la grandària autodeclarada quan sàpiga, o càpiga raonablement esperar que sàpiga, que és manifestament incorrecte. En tractar d’obtenir informació sobre la seva cadena de valor, ha de prohibir-se a l’empresa declarant exigir a les empreses protegides informació que excedeixi de determinats límits. Aquests límits han de reflectir els límits especificats en les normes de presentació d’informació sobre sostenibilitat d’aplicació voluntària que ha d’adoptar la Comissió. Al mateix temps, les empreses protegides de la cadena de valor de les empreses declarants han de tenir dret legal a negar-se a facilitar informació que excedeixi d’aquests límits.

Exempcions en la divulgació de determinada informació: es modifica l’apartat 3 de l’article 19 bis per a desenvolupar i aclarir la possibilitat de l’omissió de determinada informació. Així:

• Es permet ometre informació que pugui perjudicar greument la posició comercial del grup si no impedeix una comprensió fidel i si la matriu avalua periòdicament la possibilitat de divulgar-la.

• Les empreses han de poder ometre informació corresponent al capital intel·lectual, la propietat intel·lectual i industrial, els coneixements tècnics, la informació tecnològica o els resultats de la innovació que puguin considerar-se secrets comercials.

• Les empreses han de poder ometre informació classificada.

• Podria haver-hi informació que hagi de mantenir-se confidencial per motius no relacionats amb el perjudici comercial, el secret comercial ni la classificació. En particular, les empreses han de poder ometre informació que hagi de protegir-se contra l’accés o la divulgació no autoritzats conformement a altres actes jurídics de la Unió o al Dret nacional. A més, els requisits de presentació d’informació sobre sostenibilitat no han d’obligar les empreses a divulgar informació que pugui perjudicar la privacitat de persones físiques o la seguretat de persones físiques o jurídiques.

Normes de presentació d’informació sobre sostenibilitat (NEIS)

Es distingeix entre les NEIS obligatòries que han de seguir les empreses que obligatòriament han d’elaborar l’informe de sostenibilitat i les NEIS voluntàries. Així:

• Simplificació de les NEIS obligatòries: el juliol de 2023, la Comissió va adoptar el primer conjunt de NEIS. A fi d’aconseguir ràpidament la simplificació i racionalització de la presentació d’informació sobre sostenibilitat, la Comissió, en el termini de sis mesos, a partir de l’entrada en vigor d’aquesta Directiva (18 de març de 2026), adoptarà un acte delegat amb l’objectiu de revisar el primer conjunt de NEIS a fi de reformar substancialment les NEIS.

• NEIS sectorials: es descarta l’adopció de NEIS sectorials. En el seu lloc, la Comissió podria fer costat a les empreses proporcionant orientacions sectorials que il·lustrin i facilitin l’aplicació de les NEIS en un sector determinat, incloses orientacions sobre la realització de l’avaluació de la doble importància relativa destinada a detectar les qüestions de sostenibilitat que puguin ser d’importància relativa significativa per a una empresa mitjana que operi en el sector determinat. Tota directriu d’aquest tipus ha de basar-se en consultes amb les parts interessades pertinents. Quan escaigui, podrien tenir-se en compte les normes internacionals pertinents.

• NEIS voluntàries: aquestes normes voluntàries seran les que puguin fer servir les empreses no obligades a presentar informació sobre sostenibilitat i, com ja s’ha comentat, marcaran el límit d’informació que se li pot exigir a una «empresa protegida» de la cadena de valor. Es faculta a la Comissió per a establir, per mitjà d’actes delegats les normes de presentació d’informació sobre sostenibilitat d’aplicació voluntària a tot tardar el 19 de juliol de 2026. Fins que la Comissió adopti normes de presentació d’informació sobre sostenibilitat d’aplicació voluntària, les empreses que presentin voluntàriament informació sobre sostenibilitat poden fer-ho de conformitat amb la Recomanació (UE) 2025/1710 de la Comissió que es basa en la norma voluntària d’informació sobre sostenibilitat per a les pimes elaborada pel Grup Consultiu Europeu en matèria d’Informació Financera (EFRAG, per les seves sigles en anglès).

Format electrònic i portal digital

• Marcat de la informació sobre sostenibilitat: en principi, les empreses obligades a l’informe de sostenibilitat elaboraran el seu informe de gestió en el format electrònic de presentació d’informació que s’especifica en l’article 3 del Reglament Delegat (UE) núm. 2019/815 de la Comissió i marcaran la informació sobre sostenibilitat presentada, inclosa la divulgació d’informació conforme a l’article 8 del Reglament (UE) 2020/852, en el format electrònic de presentació d’informació que s’especifica en aquest Reglament Delegat. No obstant això, s’estableix que, fins que s’adoptin les normes sobre el marcat mitjançant aquest Reglament Delegat, les empreses no estaran obligades a marcar la informació sobre sostenibilitat que presentin.

• Portal digital: la Comissió proporcionarà un portal digital per a accés a orientació, plantilles i suport en la presentació d’informació sobre sostenibilitat.

Responsabilitat dels òrgans d’administració, direcció i supervisió

L’article 33, apartat 1, de la Directiva 2013/34/UE especifica que els membres dels òrgans d’administració, direcció i supervisió d’una empresa són col·lectivament responsables de garantir que uns certs documents s’elaborin i publiquin de conformitat amb els requisits d’aquesta Directiva. Doncs bé, a fi d’oferir flexibilitat a les empreses i reduir la càrrega que els suposa la presentació d’informació, els Estats membres han de poder especificar que la responsabilitat col·lectiva dels membres dels òrgans d’administració, direcció i supervisió d’una empresa per a garantir el compliment dels requisits d’aquesta Directiva referent a la digitalització de l’informe de gestió es limita a la publicació de l’informe en el format electrònic únic de presentació d’informació, inclòs el marcat de la informació sobre sostenibilitat presentada en ell.

Filials i sucursals d’empreses de tercers països

A fi d’alleujar la càrrega informativa sobre les empreses de tercers països s’estableix el següent:

• El llindar del volum de negocis net per a l’empresa d’un tercer país ha d’augmentar-se de 150.000.000 euros a 450.000.000 euros.

• El llindar del volum de negocis net per a la filial de l’empresa d’un tercer país i la sucursal de l’empresa d’un tercer país ha de fixar-se en 200.000.000 euros.

• A fi de garantir unes condicions de competència equitatives, ha de permetre’s que les societats matrius de tercers països que siguin empreses de participació financera amb filials els models de negoci de les quals i operacions siguin independents entre si, no publiquin ni facin accessible un informe de sostenibilitat.

Modificació de la «Directiva de sostenibilitat»

En relació amb la modificació de la Directiva (UE) 2022/2464 del Parlament i del Consell de 14 de desembre de 2022 per la qual es modifiquen el Reglament (UE) n. o 537/2014, la Directiva 2004/109/CE, la Directiva 2006/43/CE i la Directiva 2013/34/UE, en relació a la presentació d’informació sobre sostenibilitat per part de les empreses, bàsicament es modifica el calendari d’aplicació. Així:

Calendari per als requisits de presentació d’informació sobre sostenibilitat establerts en la Directiva 2013/34/UE, la «directiva comptable», a excepció del concernent a la presentació d’informes de sostenibilitat d’empreses de tercers països

Atès que únicament les empreses amb un volum de negocis net superior a 450.000.000 euros i que superin el número mitjà d’1.000 empleats durant l’exercici en l’àmbit de grup, segons sigui procedent, han d’estar subjectes als requisits de presentació d’informació sobre sostenibilitat, s’han ajustat els criteris per a determinar les dates d’aplicació i, d’altra banda, s’han suprimit les referències a les petites i mitjanes empreses els valors de les quals estiguin admesos a negociació en un mercat regulat en la Unió.

a) per als exercicis que comencin entre l’1 de gener de 2024 i el 31 de desembre de 2026, tots dos inclusivament:

i) a les grans empreses, en el sentit de l’article 3, apartat 4, de la Directiva 2013/34/UE, que siguin entitats d’interès públic, tal com es defineixen en l’article 2, punt 1, d’aquesta Directiva, i que superin, en la data de tancament del balanç, el número mitjà de 500 empleats durant l’exercici,

ii) a les entitats d’interès públic, tal com es defineixen en l’article 2, punt 1, de la Directiva 2013/34/UE, que siguin societats matrius d’un grup gran, en el sentit de l’article 3, apartat 7, d’aquesta Directiva, i que superin en la data de tancament del balanç, de manera consolidada, el número mitjà de 500 empleats durant l’exercici;

b) per als exercicis que comencin a partir de l’1 de gener de 2027:

i) a les empreses que, en la data de tancament del balanç, hagin generat un volum de negocis net superior a 450.000.000 euros i superin el número mitjà d’1.000 empleats durant l’exercici,

ii) a les societats matrius d’un grup que, en la data de tancament del balanç, de manera consolidada, hagin generat un volum de negocis net superior a 450.000.000 euros i superin el número mitjà d’1.000.000 empleats durant l’exercici;

Per consegüent, les empreses incloses en l’àmbit d’aplicació de la lletra a) però no en l’àmbit d’aplicació de la lletra b) quedaran fora de l’àmbit d’aplicació pel que fa als exercicis que comencin l’1 de gener de 2027 o després. No obstant això, amb vista a reduir la càrrega al més aviat possible, els Estats membres han de poder eximir a aquestes empreses que compleixen amb la lletra a) però no amb la lletra b) de les obligacions de presentació d’informació relatives als exercicis que comencin entre l’1 de gener de 2025 i el 31 de desembre de 2026.

Calendari per als requisits de presentació d’informació sobre sostenibilitat d’empreses de tercers països

Els Estats membres aplicaran les disposicions necessàries per a complir el que s’estableix en relació amb la presentació d’informació sobre sostenibilitat d’empreses de tercers països per als exercicis que comencin a partir de l’1 de gener de 2028.

Calendari per als requisits de presentació d’informació sobre sostenibilitat establerts per als emissors els valors dels quals s’admeten a negociació en un mercat regulat en la Directiva 2013/34/UE

Atès que únicament les empreses amb un volum de negocis net superior a 450.000.000 euros i que superin el número mitjà d’1.000 empleats durant l’exercici en l’àmbit de grup, segons sigui procedent, han d’estar subjectes als requisits de presentació d’informació sobre sostenibilitat, s’han ajustat els criteris per a determinar les dates d’aplicació i, d’altra banda, s’ha suprimit la referència a les petites i mitjanes empreses els valors de les quals estiguin admesos a negociació en un mercat regulat en la Unió. Així, el calendari queda de la manera següent:

a) per als exercicis que comencin entre l’1 de gener de 2024 i el 31 de desembre de 2026, tots dos inclusivament:

i) als emissors, tal com es defineixen en l’article 2, apartat 1, lletra d), de la Directiva 2004/109/CE, que siguin grans empreses en el sentit de l’article 3, apartat 4, de la Directiva 2013/34/UE, i que superin en la data de tancament del balanç el número mitjà de 500 empleats durant l’exercici,

ii) als emissors, tal com es defineixen en l’article 2, apartat 1, lletra d), de la Directiva 2004/109/CE, que siguin societats matrius d’un grup gran, en el sentit de l’article 3, apartat 7, de la Directiva 2013/34/UE, i que superin en la data de tancament del balanç, de manera consolidada, el número mitjà de 500 empleats durant l’exercici;

b) per als exercicis que comencin a partir de l’1 de gener de 2027:

i) als emissors, tal com es defineixen en l’article 2, apartat 1, lletra d), de la Directiva 2004/109/CE que siguin empreses que, en la data de tancament del balanç, hagin generat un volum de negocis net superior a 450.000.000 euros i superin un número mitjà d’1.000 empleats durant l’exercici,

ii) als emissors, tal com es defineixen en l’article 2, apartat 1, lletra d), de la Directiva 2004/109/CE que siguin societats matrius d’un grup que, en la data de tancament del balanç, de manera consolidada, hagin generat un volum de negocis net superior a 450.000.000 euros i superin un número mitjà d’1.000 empleats durant l’exercici;

Per consegüent, els emissors inclosos en l’àmbit d’aplicació de la lletra a), però no en l’àmbit d’aplicació de la lletra b), quedaran fora de l’àmbit d’aplicació de la present Directiva pel que fa als exercicis que comencin l’1 de gener de 2027 o després. No obstant això, amb vista a reduir la càrrega al més aviat possible, els Estats membres han de poder eximir aquests emissors que compleixen amb la lletra a), però no amb la lletra b), de les obligacions de presentació d’informació relatives als exercicis que comencin entre l’1 de gener de 2025 i el 31 de desembre de 2026.

Calendari per als requisits de verificació de la presentació d’informació sobre sostenibilitat

Els Estats membres aplicaran les disposicions necessàries per a complir el que s’estableix amb relació als requisits de verificació de la presentació d’informació sobre sostenibilitat per als exercicis que comencin a partir de l’1 de gener de 2024.

Modificació de la «Directiva d’auditoria»

Les modificacions de la Directiva 2006/43/CE del Parlament europeu i del Consell de 17 de maig de 2006 relativa a l’auditoria legal dels comptes anuals i dels comptes consolidats, per la qual es modifiquen les Directives 78/660/CEE i 83/349/CEE del Consell i es deroga la Directiva 84/253/CEE del Consell porten, bàsicament, les següents conseqüències:

• Requisits d’autorització del verificador: les societats d’auditoria que desitgin dur a terme la verificació de la presentació d’informació sobre sostenibilitat només han d’assegurar-se de designar almenys a un principal soci de sostenibilitat que compleixi els requisits a l’efecte d’aprovació i estigui autoritzat com a auditor legal en l’Estat membre de què es tracti.

• Verificació limitada: el termini perquè la Comissió adopti un acte delegat amb les normes de verificació limitada de la presentació de l’informe de sostenibilitat s’amplia fins a l’1 de juliol de 2027.

• Verificació raonable: a fi d’evitar l’augment dels costos de la verificació per a les empreses, ha de suprimir-se el requisit d’adoptar normes de verificació raonable.

Modificació de la «Directiva de diligència deguda»

Les principals modificacions de la Directiva (UE) 2024/1760 del Parlament europeu i del Consell de 13 de juny de 2024 sobre diligència deguda de les empreses en matèria de sostenibilitat i per la qual es modifiquen la Directiva (UE) 2019/1937 i el Reglament (UE) 2023/2859 són les següents:

Reducció del seu àmbit d’aplicació: el llindar de volum de negocis de 450.000.000 euros ha d’augmentar-se a 1.500.000.000 euros i el llindar d’1.000 empleats ha d’augmentar-se a 5.000 empleats. En conseqüència, els llindars relatius a les empreses que hagin celebrat acords de franquícia o de llicència han d’augmentar-se a 75.000.000 EUR en cànons i a 275.000.000 EUR en volum de negocis.

Detecció, avaluació i priorització d’efectes adversos reals i potencials: les empreses han d’estar obligades a dur a terme un exercici exploratori, únicament sobre la base de la informació raonablement disponible, per a determinar en relació amb les seves pròpies operacions, les de les seves filials i, quan estiguin relacionades amb les seves cadenes d’activitats, les dels seus socis comercials, els àmbits generals en els quals és més probable que es produeixin efectes adversos. En dur a terme l’exercici exploratori:

• Les empreses no estan obligades a detectar sistemàticament els efectes adversos en l’àmbit de l’entitat, sinó a explorar àmbits generals.

• Les empreses han de basar-se únicament en la informació que puguin obtenir de manera raonable, la qual cosa, per regla general, impedirà sol·licitar informació als socis comercials. No obstant això, les empreses tenen flexibilitat per a decidir quina és la informació que poden obtenir de manera raonable. Les empreses únicament han de sol·licitar informació als socis comercials quan aquesta informació sigui necessària. És important que tota sol·licitud sigui específica, raonable i proporcionada. En el cas dels socis comercials amb menys de 5.000 empleats, les empreses només han de sol·licitar informació quan la informació no pugui obtenir-se raonablement per altres mitjans, com la informació de què disposin o altres fonts.

• Les empreses han de poder obtenir la informació necessària a través d’iniciatives sectorials i multilaterals amb la finalitat d’evitar sol·licituds que comportin duplicitats. No obstant això, les empreses també han de continuar tenint llibertat per a obtenir la informació necessària individualment.

• Atès que ha de donar-se prioritat als efectes adversos en funció de la seva gravetat i probabilitat, i abordar-se gradualment, si no és possible abordar al mateix temps i en tota la seva extensió tots els efectes adversos que hagi detectat, una empresa no ha de ser sancionada en virtut de la Directiva (UE) 2024/1760.

• Una empresa podria trobar-se en la situació que la seva producció depengui en gran manera dels inputs d’un o diversos proveïdors específics. En particular, si les operacions comercials d’aquests proveïdors estan vinculades a efectes adversos greus, com el treball infantil o importants danys mediambientals, i l’empresa ha esgotat sense èxit totes les mesures de diligència deguda per a fer front a tals efectes, aquesta empresa deu, com a últim recurs, suspendre la relació comercial mentre continua treballant amb el proveïdor o els proveïdors per a trobar una solució, aprofitant, en la mesura que sigui possible, la influència més gran que pugui exercir arran de la suspensió. La suspensió ha de finalitzar una vegada que s’hagi abordat l’efecte advers.

• Sempre que existeixin expectatives raonables que el pla d’acció correctiva millorat vagi a tenir èxit, el mer fet de continuar col·laborant amb el soci comercial no exposarà a l’empresa a sancions.

Directrius generals sobre diligència: a fi de reduir la càrrega administrativa que pesa sobre les empreses, la Comissió ha d’adoptar directrius generals sobre diligència deguda, a tot tardar, el 26 de juliol de 2027.

Ajornament de la data d’aplicació: la data d’aplicació de la Directiva (UE) 2024/1760 per a totes les empreses ha d’ajornar-se fins al 26 de juliol de 2029. Aquest interval de dos anys hauria de donar a les empreses temps suficient perquè, en aplicar les mesures de diligència deguda, puguin tenir en compte les orientacions pràctiques i les millors pràctiques incloses en les directrius de la Comissió.

Pla de transició per a la mitigació del canvi climàtic: les disposicions de la Directiva (UE) 2024/1760 sobre el pla de transició per a la mitigació del canvi climàtic s’han considerat desproporcionades, en particular a causa de la càrrega administrativa per a les empreses i les autoritats de control, i podrien generar inseguretat jurídica. És necessari derogar aquestes disposicions a fi de racionalitzar les obligacions i contribuir a una aplicació més específica i eficient d’aquesta Directiva.

Sancions: se suprimeix el requisit que les empreses basin aquestes sancions pecuniàries en el volum de negocis mundial net. Per contra, a fi de garantir unes condicions de competència equitatives en tota la Unió i d’acord amb l’objectiu d’harmonització, ha d’exigir-se als Estats membres que estableixin un límit màxim uniforme per a les sancions pecuniàries del 3% del volum de negocis mundial net. Ha d’aclarir-se l’aplicació d’aquest límit màxim a les empreses pertanyents a grups. A més, a fi d’augmentar la coherència de les pràctiques de control en tota la Unió, la Comissió, en col·laboració amb els Estats membres, ha d’elaborar directrius per a ajudar les autoritats de control a determinar el nivell de les sancions.

Règim específic de responsabilitat civil: amb la intenció de complir millor el principi de subsidiarietat, ha de suprimir-se el règim específic de responsabilitat civil a escala de la Unió, actualment contemplat en la Directiva (UE) 2024/1760.

Termini de transposició i d’aplicació: el termini de transposició ha de retardar-se un any i les dates a partir de les quals els Estats membres han d’aplicar la Directiva (UE) 2024/1760 han d’unificar-se per a totes les empreses incloses en l’àmbit d’aplicació d’aquesta Directiva, a fi que les empreses disposin de més temps per a preparar-se per als requisits d’aquesta Directiva. Així, els Estats membres:

• Adoptaran i publicaran, a tot tardar el 26 de juliol de 2028, les disposicions legals, reglamentàries i administratives necessàries per a donar compliment al que s’estableix en la present Directiva.

• Aplicaran aquestes disposicions a partir del 26 de juliol de 2029, a excepció de les necessàries per a donar compliment a l’article 16, que els Estats membres aplicaran durant els exercicis que comencin l’1 de gener de 2030 o després d’aquesta data.

El dia 19 de gener de 2026 es van publicar en la pàgina web de l’ ICAC 5 noves consultes de comptabilitat pertanyents al BOICAC 144, desembre 2025. Els temes tractats són: la cessió d’ús d’un vehicle a canvi de realitzar fotografies i vídeos promocionals, el traspàs d’existències a inversió immobiliària, el càlcul del període mitjà de pagament a proveïdors en operacions comercials, les despeses d’honoraris o comissions d’intermediació facturades per serveis de captació d’inversors per al finançament d’una obra audiovisual i l’obligació de publicació de l’informe regulat en la disposició addicional onzena de la Llei 22/2015 d’Auditoria de Comptes, sobre l’impost de societats o impostos de naturalesa idèntica o anàloga per part de determinades empreses i sucursals.

El dia 19 de gener de 2026 es van publicar en la pàgina web de l’ICAC 5 noves consultes de comptabilitat pertanyents al BOICAC 144, desembre 2025. Els temes tractats són la cessió d’ús d’un vehicle a canvi de realitzar fotografies i vídeos promocionals, el traspàs d’existències a inversió immobiliària, el càlcul del període mitjà de pagament a proveïdors en operacions comercials, les despeses d’honoraris o comissions d’intermediació facturades per serveis de captació d’inversors per al finançament d’una obra audiovisual i l’obligació de publicació de l’informe regulat en la disposició addicional onzena de la Llei 22/2015 d’Auditoria de Comptes, sobre l’impost de societats o impostos de naturalesa idèntica o anàloga per part de determinades empreses i sucursals. A continuació, oferim el seu resum:

BOICAC Nº 144/2025: CONSULTA 1. SOBRE EL TRACTAMENT COMPTABLE DE LA CESSIÓ D’ÚS D’UN VEHICLE A CANVI DE REALITZAR FOTOGRAFIES I VÍDEOS PROMOCIONALS

En concret la consulta versa sobre el tractament comptable d’una col·laboració que realitza el consultant com a part de la seva activitat de tipus promocional. Per a dur a terme aquesta col·laboració, una empresa li cedeix un cotxe durant 6 mesos a canvi de realitzar algunes fotografies i vídeos promocionals. Segons la normativa tributària ha d’emetre una factura a l’empresa pel 20% del valor de mercat del vehicle.

El consultant entén que el seient de l’operació hauria de realitzar-se amb el compte 430. Clients a un compte d’ingressos (7xx) i se li planteja el dubte de com cancel·lar el compte de clients, ja que no es produeix cobrament bancari.

Tenint en compte que en el cas de la present consulta es presta un servei, l’activitat de promoció, que es cobra mitjançant la recepció d’un altre servei, la utilització d’un cotxe durant 6 mesos, per a respondre a la consulta, l’ICAC acudeix a la següent normativa:

a) Respecte al principi de fons econòmic i jurídic sobre forma: a l’article 34.2 del Codi de Comerç.

b) Respecte al reconeixement dels ingressos pel desenvolupament ordinari de la seva activitat quan es produeixi la transferència del control dels béns o serveis compromesos amb els clients:

• A l’apartat 2 de la NRV 14a. Ingressos per vendes i prestació de serveis del PGC.

• A l’article 15. Contraprestació diferent de l’efectiu de la Resolució de l’Institut de Comptabilitat i Auditoria de Comptes, de 10 de febrer de 2021, per la qual es dicten normes de registre, valoració i elaboració dels comptes anuals per al reconeixement d’ingressos pel lliurament de béns i la prestació de serveis (RICAC d’ingressos).

• A l’apartat 5. Permutes de l’article 34. Criteris de presentació en el compte de pèrdues i guanys de la citada RICAC d’ingressos.

Basant-se en la normativa citada, l’ICAC conclou el següent:

1. En el cas que l’ingrés es rebi en espècie (en aquest cas, rebent un servei com a contraprestació), l’ingrés generat per la prestació ha de valorar-se pel valor raonable del servei rebut.

2. L’empresa haurà de reconèixer la corresponent despesa i ingrés, sense perjudici que no es produeixi corrent financer.

3. L’ingrés reconegut formarà part de la xifra de negocis.

BOICAC Nº 144/2025: CONSULTA 2. SOBRE EL TRACTAMENT COMPTABLE DEL TRASPÀS D’EXISTÈNCIES A INVERSIÓ IMMOBILIÀRIA

En concret, la consulta versa sobre una societat dedicada a la promoció immobiliària que té comptabilitzat un edifici com a existències, havent registrat una deterioració comptable d’aquestes, que té la intenció de rehabilitar per a dedicar-ho al lloguer d’oficines.

La qüestió concreta que es planteja és si l’actiu s’ha de traspassar a inversió immobiliària abans de realitzar la rehabilitació i si ha de realitzar-se pel seu valor net o comptabilitzant, d’una banda, el preu d’adquisició i, per una altra, la deterioració de valor acumulat (valor de les existències menys la deterioració registrada).

Per a basar la seva resposta, l’ICAC acudeix a la Resolució d’1 de març de 2013, de l’Institut de Comptabilitat i Auditoria de Comptes, per la qual es dicten normes de registre i valoració de l’immobilitzat material i de les inversions immobiliàries (RICAC de l’immobilitzat material i les inversions immobiliàries). En concret, al seu apartat 3 de la norma cinquena, on es regula el canvi de destinació d’un immoble, i al seu apartat 2. Actuacions sobre l’immobilitzat material de la norma segona. Del text de la norma, l’ICAC infereix el següent:

a) D’inversions immobiliàries a existències: en el cas de reclassificació d’inversions immobiliàries a existències, amb l’inici d’una obra encaminada a produir una transformació substancial de l’immoble amb la intenció de vendre’l, s’ha d’efectuar la reclassificació.

b) D’existències a inversions immobiliàries: en el cas de reclassificació d’existències a inversions immobiliàries, la norma no regula el tractament per la realització d’obres de transformació substancial de l’immoble per a efectuar la reclassificació, per tant, en el moment en què l’empresa decideixi destinar els immobles a arrendament operatiu, haurà de realitzar-se la reclassificació per l’import que figurin les existències en la comptabilitat, tenint en compte, si és el cas, la deterioració registrada. En conseqüència, el registre de la inversió immobiliària es realitzarà per l’import brut, circumstància que implica reconèixer també la correcció de valor per deterioració acumulada fins a aquesta data en el corresponent compte compensador.

La posterior rehabilitació dels immobles es registrarà d’acord amb el que s’estableix en la norma segona, apartat 2. Actuacions sobre l’immobilitzat material de la RICAC de l’immobilitzat material i les inversions immobiliàries.

BOICAC Nº 144/2025: CONSULTA 3. SOBRE EL CÀLUL DEL PERÍODE MITJÀ DE PAGAMENT A PROVEÏDORS EN OPERACIONS COMERCIALS

En concret, la consulta planteja diverses qüestions a l’hora de calcular el període mitjà de pagament a proveïdors en operacions comercials:

1. Si s’han de tenir en compte com a factures pendents de pagament les rebudes de forma anticipada del proveïdor en les quals encara no s’ha obtingut el corresponent servei.

2. Si s’han de tenir en compte com a factures pagades els imports pagats al proveïdor de forma anticipada sense haver rebut el corresponent servei.

3. Quin és l’import que ha de considerar-se en el cas de rebre amb posterioritat una factura rectificativa d’una factura anterior? L’import de la factura original o l’import rectificat?

L’ICAC ens recorda que:

— El deure d’informació en els comptes anuals sobre el període mitjà de pagament a proveïdors es regula en la disposició addicional tercera de la Llei 15/2010, de 5 de juliol, de modificació de la Llei 3/2004, de 29 de desembre, per la qual s’estableixen mesures de lluita contra la morositat en les operacions comercials, que posteriorment va ser modificada per la disposició final segona de la Llei 31/2014, de 3 de desembre, i per l’article 9 de la Llei 18/2022, de 28 de setembre, de creació i creixement d’empreses.

— El desenvolupament reglamentari d’aquesta obligació es troba en la Resolució de 29 de gener de 2016, de l’ICAC, sobre la informació a incorporar en la memòria dels comptes anuals en relació amb el període mitjà de pagament a proveïdors en operacions comercials. En concret, l’ICAC se centra en la metodologia establerta en l’article 5 de la RICAC.

D’acord amb l’anterior per al càlcul del període mitjà de pagament es tindran en compte totes aquelles operacions en les quals l’empresa hagi rebut mercaderies o la prestació de serveis. Així mateix, per al càlcul de la ràtio de les operacions pagades es tindran en compte totes les operacions el pagament material de les quals s’hagi produït durant l’exercici sobre el qual s’informa, i per al càlcul de les operacions pendents de pagament es tindran en compte totes les operacions que romanguin pendents de pagament l’últim dia del període al qual refereixen els comptes anuals. Per tant, l’ICAC conclou el següent:

a) S’han de tenir en compte com a factures pendents de pagament les rebudes de forma anticipada del proveïdor en les quals encara no s’ha obtingut el corresponent servei? NO, l’ICAC respon negativament, ja que s’han de considerar aquelles operacions en les quals s’hagi rebut el corresponent servei i serà a partir d’aquest moment quan comenci a computar-se el nombre de dies de pagament o el nombre de dies pendents de pagament segons correspongui.

b) S’han de tenir en compte com a factures pagades els imports pagats al proveïdor de forma anticipada sense haver rebut el corresponent servei? SÍ, l’ICAC respon afirmativament. L’operació pagada de forma anticipada figurarà en el càlcul del numerador de la ràtio de les operacions pagades amb signe negatiu, ja que el nombre de dies de pagament en aquest cas serà negatiu, calculant-se com el nombre de dies que hagin transcorregut des del pagament material de l’operació fins a la recepció de les mercaderies o la prestació del corresponent servei.

c) Quin és l’import que ha de considerar-se en el cas de rebre amb posterioritat una factura rectificativa d’una factura anterior? L’import de la factura original o l’import rectificat? L’ICAC respon que l’import de l’operació que haurà de prendre’s per al càlcul del període mitjà de pagament serà l’import del deute efectiu amb el proveïdor que hagi subministrat les mercaderies o prestat els corresponents serveis a l’empresa, amb independència de quin sigui l’import que figuri en factura.

BOICAC Nº 144/2025: CONSULTA 4. SOBRE LES DESPESES D’HONORARIS O COMISSIONS D’INTERMEDIACIÓ FACTURADES PER SERVEIS DE CAPTACIÓ D’INVERSORS PER AL FINANÇAMENT D’UNA OBRA AUDIOVISUAL

En aquest cas, la societat consultant és una productora d’obres audiovisuals que li generen el dret a la deducció fiscal prevista en l’article 36.1 de la Llei 27/2014, de 27 de novembre, de l’impost de societats (d’ara endavant, «LIS»). La societat es planteja, en virtut del mecanisme de transferència de deduccions previst en l’art. 39.7 de la LIS, traslladar totalment o parcialment a inversors privats que financin les produccions audiovisuals incentivades les deduccions generades en virtut de l’article 36.1 de la LIS. Per a la cerca i captació dels inversors privats que puguin actuar com a finançadors, la societat ha subscrit un contracte amb una empresa d’intermediació financera l’encàrrec de la qual consisteix en la cerca d’inversors per al finançament d’una obra audiovisual concreta i l’estructuració jurídica de la inversió. Aquesta empresa facturarà els seus honoraris o comissió d’intermediació a la societat, havent-se pactat en un percentatge de l’import del finançament obtingut.

La societat pregunta si escau considerar aquestes despeses per honoraris o comissions d’intermediació financera com a cost més alt de l’obra audiovisual finançada, en virtut de la Resolució de 14 d’abril de 2015, de l’Institut de Comptabilitat i Auditoria de Comptes, per la qual s’estableixen criteris per a la determinació del cost de producció (d’ara endavant, la «RICAC sobre cost de producció»), en considerar que aquests costos es corresponen amb costos directes tal com aquests queden definits en la Norma tercera de la RICAC sobre cost de producció, ja que estan vinculats a una obra audiovisual concreta i el seu cost s’ha establert en un percentatge del finançament obtingut.

Per a respondre a la consulta, l’ICAC acudeix a la següent normativa:

— Respecte a les deduccions i al mecanisme fiscal de traspàs de les mateixes del productor a l’inversor: als articles 36.1, 36.3 i 39.7 de la LIS.

— Respecte al tractament comptable del finançament obtingut pel productor: a la NRV 18a Subvencions, donacions i llegats rebuts del PGC.

— Respecte a la determinació del cost de producció de l’obra audiovisual: a la Norma tercera. Costos directes de producció i a la Norma vuitena. Despeses generals d’administració o direcció d’empresa de la Resolució de 14 d’abril de 2015, de l’ICAC, per la qual es estableixen criteris per a la determinació del cost de producció.

Basant-se en l’anterior, l’ICAC conclou el següent:

a) Finançament rebut pel productor: tenint en compte que el reintegrament de les quantitats aportades per l’inversor es realitzarà mitjançant les deduccions líquides en quota, que d’acord amb el contracte i el que s’estableix en l’apartat 1 i 3 de l’article 36, el productor traspassi al contribuent que participa en el finançament, la realitat econòmica de fons dels fets descrits sembla consistir en l’atorgament d’una subvenció al productor que realitza el projecte cinematogràfic, per mitjà d’un inversor l’incentiu del qual per a participar en l’operació consisteix a obtenir una rendibilitat financera per diferència entre l’import invertit i la deducció fiscal en el pagament d’impostos.

D’acord amb aquest plantejament, l’empresa consultant que rep els fons comptabilitzaria l’operació aplicant per analogia els criteris per al reconeixement de subvencions establerts en la norma de registre i valoració (NRV) 18a Subvencions, donacions i llegats rebuts del PGC, ja que sembla evident que l’objectiu últim de l’Administració en el cas plantejat és afavorir la realització de produccions espanyoles mitjançant un mecanisme en el qual l’empresa que duu a terme l’activitat obté aquests fons d’un tercer que adquireix el dret a monetitzar la deducció en la quota del IS a la qual tindria dret l’empresa consultant. Per tant, per les quantitats rebudes d’un tercer inversor, el productor cinematogràfic haurà de registrar comptablement una subvenció pel valor raonable que figuri en el contracte de finançament.

b) Cost de producció de l’obra audiovisual: respecte al valor de l’obra audiovisual i, en concret, a la possibilitat d’incloure com a valor més alt les despeses d’honoraris i comissions facturades per captació d’inversors aliens a l’empresa, l’ICAC conclou que:

— Els costos incorreguts per a l’obtenció de finançament, com ara els derivats de la captació d’inversors o de la formalització d’operacions financeres, no constitueixen costos directes perquè no estan vinculats amb la creació o producció de l’obra audiovisual. Per tant, aquests costos no poden formar part del cost de producció.

— Ha de tenir-se en compte que les despeses d’intermediació financera, assessoria o consultoria responen en realitat a una naturalesa administrativa, encara que hagin estat externalitzats i l’empresa pagui una comissió per ells. La citada Norma vuitena de la RICAC, relativa a les despeses generals d’administració o direcció de l’empresa, estableix expressament que aquesta tipologia de despeses no formarà part del cost de producció, no podent-se incloure, per tant, les despeses d’assessoria o consultoria que, encara que externalitzats a l’entitat, conserven aquesta naturalesa.

— En la mesura que el cas, que és objecte de la consulta, des del punt de vista comptable es refereix a costos incorreguts relacionats amb l’obtenció d’una subvenció, s’hauran de registrar com a despeses del període i qualificar com a costos generals del procés d’administració.

BOICAC Nº 144/2025: CONSULTA 5. SOBRE L’OBLIGACIÓ DE PUBLICACIÓ DE L’INFORME REGULAT EN LA DISPOSICIÓ ADDICIONAL ONZENA DE LA LLEI 22/2015 D’AUDITORIA DE COMPTES, SOBRE L’IMPOST DE SOCIETATS O IMPOSTOS DE NATURALESA IDÈNTICA O ANÀLOGA PER PART DE DETERMINADES EMPRESES I SUCURSALS

En concret, la societat consultant és una societat resident a Espanya que forma part d’un grup multinacional, la matriu del qual té la seva residència fiscal a Itàlia. Aquest grup ha superat el llindar de 750 milions d’euros d’ingressos consolidats durant els dos exercicis fiscals anteriors, la qual cosa activa l’obligació d’elaborar i publicar un informe relatiu a l’impost de societats d’acord amb la Directiva (UE) 2021/2101 del Parlament Europeu i del Consell de 24 de novembre de 2021, per la qual es modifica la Directiva 2013/34/UE pel que fa a la divulgació d’informació relativa a l’impost de societats per part de determinades empreses i sucursals. L’informe serà elaborat per la matriu italiana, complint amb la legislació italiana, que estableix un termini de 12 mesos des del tancament de l’exercici fiscal.

Espanya va introduir aquesta obligació a través de la Llei 28/2022, de 21 de desembre, del foment de l’ecosistema de les empreses emergents, que va modificar la Llei 22/2015, de 20 de juliol, d’auditoria de comptes (LAC). En concret, en l’apartat tercer de la disposició addicional onzena de la LAC s’estableix un termini específic de sis mesos a partir de la data de tancament de l’exercici al qual es refereixin.

La societat consultant afirma que el termini establert en la legislació espanyola podria crear una discrepància temporal amb el calendari de la matriu italiana i formula les següents preguntes:

1. Pot la filial espanyola acollir-se a una exempció segons Disposició Addicional 11è de la Llei 22/2015 d’Auditoria de Comptes per a la publicació de l’informe, quan l’informe públic País per País sigui publicat per la matriu italiana conforme a la normativa italiana, encara que aquesta publicació es realitzi després del termini de sis mesos previst en la normativa espanyola?

2. En cas que no resulti aplicable l’exempció per raons de termini:

— Deu la filial espanyola publicar l’informe abans del 30 de juny (termini espanyol), o pot esperar a la publicació per part de la matriu italiana (fins al 31 de desembre)?

— En tal cas, incorreria la filial en un incompliment formal per no respectar el termini de la Disposició Addicional 11è de la Llei 22/2015 d’Auditoria de Comptes (modificació introduïda per la Llei 28/2022 de startups) de si decideix acollir-se al calendari de la matriu?

— En cas d’acollir-se al calendari de presentació de la matriu italiana, podrà la filial espanyola presentar sense problemes els comptes anuals en el Registre Mercantil sense la prèvia publicació de l’informe país per país?

Per a respondre a aquestes preguntes l’ICAC acudeix a la següent normativa:

— A la Disposició addicional onzena de la Llei 22/2015, de 20 de juliol, d’Auditoria de Comptes, redactada per la Llei 28/2022, de 21 de desembre, del foment de l’ecosistema de les empreses emergents.

— A l’article 48 ter, apartat 1, de la Directiva (UE) 2021/2101 del Parlament Europeu i del Consell de 24 de novembre de 2021, per la qual es modifica la Directiva 2013/34/UE pel que fa a la divulgació d’informació relativa a l’impost de societats per part de determinades empreses i sucursals.

Basant-se en aquesta normativa, l’ICAC realitza les següents consideracions:

a) De la normativa aplicable es desprèn que l’obligació d’elaborar l’informe relatiu a l’impost de societats recau, amb caràcter general, en la societat dominant última del grup, sense perjudici de les excepcions previstes.

b) A Espanya, la Directiva (UE) 2021/2101 s’ha transposat atribuint aquesta obligació a la societat dominant última subjecta a Dret espanyol que compleixi els requisits establerts. Aquesta societat, quan sigui resident en territori espanyol, haurà d’aprovar i publicar l’informe en el termini de sis mesos des del tancament de l’exercici, conforme a l’apartat Tercer. Publicació i accessibilitat de la disposició addicional onzena de la LAC.

c) Ara bé, en el supòsit objecte de consulta, la societat obligada és la societat dominant última resident a Itàlia. En conseqüència, l’elaboració, aprovació, publicació i terminis de l’informe es regiran per la normativa italiana que hagi incorporat la citada Directiva.

Principals obligacions que han de complir les empreses, atès el nombre de persones treballadores de la seva plantilla.

En aquests primers mesos de l’any, resulta oportú fer balanç i revisar les obligacions laborals bàsiques de les empreses. D’aquesta manera, es garantirà el compliment de la normativa laboral i es podran afrontar possibles contingències.

El present anàlisi resumeix els aspectes clau d’algunes de les citades obligacions, diferenciant les que han de complir totes les organitzacions, de les que s’associen preceptivament a la grandària de la seva plantilla, és a dir, a un determinat nombre d’empleats.

Obligacions per a totes les empreses, amb independència de la grandària de la seva plantilla

1. Registre retributiu

Totes les empreses han de portar i mantenir un registre retributiu per a fer efectiu el dret a la igualtat de tracte i no discriminació entre dones i homes en matèria salarial. Es tracta d’una obligació imposada pel Reial decret 902/2020, de 13 d’octubre, d’igualtat retributiva entre dones i homes, derivada de l’article 28.2 de l’Estatut dels Treballadors. Aquest últim precepte disposa que l’empresari ha de portar un registre amb els valors mitjans dels salaris, els complements salarials i les percepcions extrasalarials de la seva plantilla, desagregats per sexe i distribuïts per grups professionals, categories professionals o llocs de treball iguals o d’igual valor.

La mateixa norma estatutària afegeix que quan en una empresa amb, almenys, 50 empleats, la mitjana de les retribucions a les persones treballadores d’un sexe sigui superior als de l’altre en un 25% o més, prenent el conjunt de la massa salarial o la mitjana de les percepcions satisfetes, l’empresari haurà d’incloure en el registre salarial una justificació de que aquesta diferència respon a motius no relacionats amb el sexe de les persones treballadores.

L’articulació d’aquest registre respon a dos principis: el de transparència retributiva i el d’igual retribució per treball d’igual valor.

L’arxiu ha de contenir les següents dades: valors mitjans de salaris, complements salarials i percepcions de la plantilla, desagregats per sexe i distribuïts per grups, i categories professionals o llocs de treball iguals o d’igual valor.

Les empreses obligades a auditoria retributiva han de reflectir, a més, les mitjanes aritmètiques i les mitjanes de les agrupacions dels treballs d’igual valor, i una justificació quan la mitjana aritmètica o mitjana de les retribucions totals en l’empresa de les persones treballadores d’un sexe sigui superior a les de l’altre en, almenys, un 25%.

2. Registre obligatori de jornada

D’acord amb els articles 12.4.c), 34.9 i 35.5 de l’Estatut dels Treballadors, és obligatori per a qualsevol empresa disposar del registre obligatori de jornada, que inclourà l’horari d’inici i fi de la mateixa en relació amb cadascuna de les seves persones treballadores.

Un dels principals projectes que pretén abordar l’Executiu al llarg de l’any és la reforma d’aquest registre.

L’arxiu ha d’organitzar-se i documentar-se a través de negociació col·lectiva o acord d’empresa; en defecte d’això, mitjançant decisió de l’empresari prèvia consulta amb els representants legals de la plantilla.

En relació amb la conservació de les dades, s’exigeix durant quatre anys. En aquest període, han d’estar a la disposició de les persones treballadores, els seus representants legals i la Inspecció de Treball i Seguretat Social.

Existeixen, finalment, algunes especialitats per a controlar les hores extraordinàries treballades i computar la jornada de les persones treballadores a temps parcial.

En el futur, com s’ha indicat, s’espera la implementació d’un nou sistema molt més estricte. La digitalització serà obligatòria i presentarà un contingut mínim: hora d’inici i fi de la jornada, pauses no computables, diferenciació entre treball presencial i a distància, etc.

3. Protocol d’assetjament sexual i per raó de sexe

El fonament d’aquesta obligació parteix de la Llei orgànica 3/2007, de 22 de març, per a la igualtat efectiva de dones i homes, i es va articular mitjançant el Reial decret 901/2020, de 13 d’octubre, i la Llei orgànica 10/2022, de 6 de setembre, de garantia integral de la llibertat sexual. Aquesta normativa imposa la necessitat d’adoptar condicions de treball que evitin l’assetjament sexual i l’assetjament per raó de sexe, arbitrar procediments específics per a la seva prevenció i així com la tramitació de denúncies o reclamacions.

El contingut mínim del protocol és el següent:

• Objectius.

• Declaració de principis.

• Àmbit d’aplicació.

• Definicions i tipologies.

• Sancions i accions correctives.

• Procediment d’actuació.

Hi ha una sèrie de mesures que han de negociar-se directament amb la plantilla: concretament, l’elaboració i difusió de codis de bones pràctiques, així com la realització de campanyes informatives o accions de formació.

4. Protocol de desconnexió digital

La desconnexió digital pot definir-se com el dret de qualsevol persona treballadora a no atendre cap mena de comunicació de l’empresa durant els seus períodes de descans, permisos i vacances.

En aquest cas, l’obligació legal es desprèn de tres normes: en primer lloc, la Llei orgànica 3/2018, de 5 de desembre, de protecció de dades personals i garantia dels drets digitals (art. 88); a més, d’un article específic de l’Estatut dels Treballadors (art. 20 bis) i de la Llei 10/2021, de 9 de juliol, de treball a distància.

La desconnexió afecta, segons aquesta normativa, a totes les persones ocupades, ja siguin presencials, a distància, treballin a jornada completa o parcial, etc.

El protocol és el document en el qual han de plasmar-se la política interna i les mesures adoptades per l’empresa per a garantir el dret a la desconnexió digital de la plantilla.

5. Pla de prevenció de riscos laborals

Un pla de prevenció de riscos laborals implica la integració de la labor preventiva en el sistema general de gestió de tota organització, tant en el conjunt de les seves activitats com en els seus nivells jeràrquics.

Segons la principal norma en aquest àmbit, Llei 31/1995, de 8 de novembre, de Prevenció de Riscos Laborals (art. 16), els instruments per a aplicar i gestionar el pla són dos: l’avaluació de riscos laborals i la planificació de l’activitat preventiva.

• L’empresari ha de fer una avaluació inicial dels riscos per a la seguretat i salut de la seva plantilla, tenint en compte, amb caràcter general, la naturalesa de l’activitat, les característiques dels llocs de treball existents i dels treballadors que hagin d’exercir-los (igual avaluació haurà de fer en ocasió de l’elecció dels equips de treball, de les substàncies o preparats químics i del condicionament dels llocs de treball).

• Aquesta avaluació inicial ha de tenir en compte qualsevol actuació que hagi de desenvolupar-se d’acord amb la normativa sobre protecció de riscos específics i activitats d’especial perillositat.

• L’avaluació serà actualitzada quan canviïn les condicions de treball i, en tot cas, se sotmetrà a consideració i es revisarà, si calgués, en ocasió dels danys per a la salut que s’hagin produït.

• Si els resultats de l’avaluació posessin de manifest situacions de risc, l’empresari durà a terme les activitats preventives necessàries per a eliminar o reduir i controlar tals riscos. Aquestes activitats seran objecte de planificació pel mateix empresari, incloent-hi per a cada activitat preventiva el termini per a dur-la a terme, la designació de responsables i els recursos humans i materials necessaris per a la seva execució.

D’altra banda, el pla ha d’incloure els següents elements: l’estructura organitzativa, responsabilitats, funcions, pràctiques, procediments, processos i els recursos necessaris per a realitzar l’acció de prevenció de riscos en l’empresa.

6. Calendari laboral

D’acord amb l’art. 34.6 de l’Estatut dels Treballadors, el calendari laboral és un document que comprèn l’horari de treball i la distribució anual dels dies de treball, festius, descansos setmanals o entre jornades, i altres dies inhàbils, tenint en compte la jornada màxima legal o, si és el cas, la pactada.

El calendari, que es confecciona amb una periodicitat anual, ha d’elaborar-se després de consulta i previ informe dels representants legals de la plantilla.

El document haurà d’exposar-se, de manera visible, en cada centre de treball.

7. Acord de treball a distància

Els articles 5 a 18 de la Llei 10/2021, de 9 de juliol, de treball a distància, s’encarreguen d’aquesta obligació de l’empresari, recalcant que aquesta modalitat de prestació de serveis és voluntària.

Així, la finalitat d’aquests acords és recollir fefaentment els drets i obligacions derivats de l’activitat laboral realitzada en remot per la persona treballadora, de manera voluntària i consensuada amb l’ocupadora.

Pel que fa al contingut mínim de l’acord, és el següent:

• Inventari dels mitjans, equips i eines que exigeix el desenvolupament del treball concertat, inclosos els consumibles i els elements mobles, així com de la vida útil o període màxim per a la renovació d’aquests.

• Enumeració de les despeses que es poguessin causar a la persona treballadora, així com la forma de quantificació de la compensació que ha d’abonar l’empresa (element obligatori) i moment i forma per a realitzar la mateixa, que es correspondrà, d’existir, amb la previsió recollida en el conveni o acord col·lectiu d’aplicació.

• Horari de treball de la persona treballadora i, dins d’ell, si és el cas, regles de disponibilitat.

• Percentatge i distribució entre treball presencial i treball a distància, si és el cas.

• Centre de treball de l’empresa al qual queda adscrita la persona treballadora a distància i en la qual, si és el cas, desenvoluparà la part de la jornada de treball presencial.

• Lloc de treball triat per la persona treballadora per al desenvolupament del treball a distància (normalment, és el seu domicili).

• Durada de terminis de preavís per a l’exercici de les situacions de reversibilitat (és a dir, poder tornar a prestar treball de manera presencial, si és el cas).

• Mitjans de control empresarial de l’activitat.

• Procediment a seguir en el cas de produir-se dificultats tècniques que impedeixin el normal desenvolupament del treball a distància.

• Instruccions dictades per l’empresa, amb la participació de la representació legal de les persones treballadores, en matèria de protecció de dades, específicament aplicables en el treball a distància.

• Instruccions dictades per l’empresa, prèvia informació a la representació legal de les persones treballadores, sobre seguretat de la informació, específicament aplicables en el treball a distància.

• Durada de l’acord.

En relació amb els seus elements formals, l’acord ha de plasmar-se per escrit; a més, pot incorporar-se al contracte inicial o en un moment posterior (sempre abans del treball); l’empresa donarà a la representació legal de la plantilla còpia dels acords i les seves actualitzacions.

Obligacions per a empreses de 50 o més persones treballadores

8. Pla d’igualtat

Els plans d’igualtat són obligatoris per a empreses que comptin amb 50 o més persones treballadores. Per a la quantificació d’aquest número, ha de tenir-se en compte tota la plantilla; i l’obligació es mantindrà encara que es produeixi una reducció de plantilla.

En el nostre ordenament, un pla d’igualtat és un conjunt ordenat de mesures, adoptades després de realitzar un diagnòstic de situació, tendents a aconseguir la igualtat de tracte i oportunitats entre dones i homes i a eliminar la discriminació per raó de sexe.

La Llei orgànica 3/2007, de 22 de març, per a la igualtat efectiva de dones i homes, recull aquest extrem en l’art. 45. Més tard, el Reial decret 901/2020, de 13 d’octubre, va regular els plans d’igualtat i el seu registre.

Perquè una empresa dissenyi un pla d’igualtat, ha de seguir una sèrie d’etapes successives:

• Constitució d’una comissió consultiva.

• Elaboració del diagnòstic.

• Establiment de mesures concretes (correctives).

• Registre del pla.

• Implantació.

• Seguiment.

9. Auditoria retributiva

La mateixa Llei orgànica 3/2007, de 22 de març, es converteix en el marc legal d’aquesta exigència legal i al·ludeix a l’auditoria salarial en diversos preceptes. El Reial decret 902/2020, de 13 d’octubre, d’igualtat retributiva entre dones i homes, la va desenvolupar posteriorment, sent també d’aplicació el conegut Reial decret 901/2020, per formar part l’obligació del pla d’igualtat, sense oblidar l’art. 28 de l’Estatut dels Treballadors.

L’auditoria ha d’abordar les següents obligacions: l’avaluació dels llocs de treball; la rellevància d’altres factors desencadenants de la diferència retributiva, així com les possibles deficiències en el disseny o ús de les mesures de conciliació i corresponsabilitat en l’empresa, o les dificultats que les persones treballadores puguin trobar en la seva promoció professional o econòmica; i l’establiment d’un pla d’actuació per a la correcció d’aquestes desigualtats.

La seva vinculació amb el pla d’igualtat és innegable, de manera que es requereix la seva implantació, obligatòriament, a totes les organitzacions que dissenyin un pla d’igualtat.

10. Protocol per a evitar la discriminació del col·lectiu LGTBI+

L’art. 15 de la Llei 4/2023, de 28 de febrer, per a la igualtat real i efectiva de les persones trans i per a la garantia dels drets de les persones LGTBI, obliga a les empreses de més de 50 persones treballadores a comptar amb un conjunt planificat de mesures i recursos per a aconseguir la igualtat real i efectiva d’aquest col·lectiu. Entre les mesures, ha d’incloure’s un protocol d’actuació per a l’atenció de l’assetjament o la violència.

El protocol ha de ser pactat a través de la negociació col·lectiva i acordat amb la representació legal de les persones treballadores. El contingut i abast d’aquestes mesures es desenvoluparan reglamentàriament.

A més, els poders públics han d’impulsar l’elaboració de codis ètics en les Administracions públiques i en les empreses, que contemplin mesures de protecció enfront de tota discriminació per raó d’orientació sexual. Així mateix, en l’elaboració dels plans d’igualtat i no discriminació s’ha d’incloure les persones trans, amb especial atenció a les dones trans.

11. Canal de denúncies

La Llei 2/2023, de 20 de febrer, va donar peu a la creació del canal de denúncies com una eina ideada perquè els anomenats «informants» (whistleblowers) comuniquin, de manera confidencial, determinades conductes irregulars, atorgant al seu torn una protecció adequada enfront de les possibles represàlies que puguin patir aquells.

Entre els citats informants, es distingeixen:

• Empleats públics.

• Persones treballadores per compte d’altri.

• Persones treballadores autònomes.

• Accionistes, partícips i persones pertanyents a l’òrgan d’administració, direcció o supervisió d’una empresa.

• Qualsevol persona que treballi per a, o sota la supervisió i direcció de, contractistes, subcontractistes o proveïdors.

• La protecció s’estén als representants legals i familiars de l’informant.

A través del canal poden denunciar-se:

• Accions i omissions constitutives d’infraccions del dret de la Unió Europea.

• Accions i omissions constitutives d’infracció penal o administrativa greu o molt greu.

Hi ha un ampli catàleg d’infraccions i sancions en cas de prosperar la denúncia.

Les Administracions, organismes i altres entitats obligades a comptar amb aquest sistema intern degueren implantar-lo amb data límit 2 de juny de 2023. S’exceptuaven les entitats jurídiques del sector privat amb menys de 250 persones treballadores, per a les quals es va ampliar el termini fins a l’1 de desembre d’aquest any. En relació als canals d’informació externa (Autoritat Independent de Protecció de l’Informant), l’adaptació degué produir-se fins al 2 de setembre de 2023.

Empreses amb centres de treball amb 200 o més persones treballadores o 100 per torn

12. Pla de mobilitat sostenible al treball

La Llei 9/2025, de 3 de desembre, de Mobilitat Sostenible, va implantar l’obligació de les empreses amb un determinat nombre de persones treballadores en plantilla (200 empleats per centre de treball o 100 per torn) d’elaborar, negociar i implantar un pla de mobilitat sostenible al treball.

Les empreses i les entitats del sector públic hauran de disposar d’aquests plans per a aquells centres de treball amb més de 200 persones treballadores o 100 per torn el centre de treball del qual habitual sigui aquest centre d’activitat.

Aquesta obligació serà aplicable també a les entitats públiques estatals per a centres de treball amb les citades persones en plantilla o torn i, a més, podrà estendre’s a altres entitats públiques si així ho estableix l’Administració competent en matèria de transport i mobilitat.

Els plans seran objecte de negociació amb la representació legal de les persones treballadores; en empreses sense representació legal, es crearà una comissió negociadora.

Respecte al contingut, els plans han d’incloure solucions de mobilitat sostenible. La norma posa alguns exemples:

• L’impuls de la mobilitat activa.

• El transport col·lectiu.

• La mobilitat de baixes emissions.

• Solucions de mobilitat, tant compartida com col·laborativa.

• Solucions per a facilitar l’ús i recàrrega de vehicles zero emissions.

• El teletreball, en els casos en els quals sigui possible.

Així mateix, s’inclouran mesures relatives a la millora de la seguretat viària i prevenció de accidents en els desplaçaments al centre de treball, per la qual cosa es fomentarà la formació en tots dos àmbits.

En aquests plans, es tindran en compte no solament a les persones treballadores del centre, sinó també als visitants, proveïdors i a qualsevol altra persona que requereixi accedir al centre de treball.

Es regula una altra especialitat: si coincideixen en el mateix lloc diversos centres de treball, es promouran mecanismes de coordinació entre ells per a l’intercanvi d’informació i la posada en marxa de solucions de mobilitat sostenible.

De no implantar-se els plans, es consideren infraccions lleus (castigades amb multes entre 101 i 2.000 euros):

• L’incompliment de l’obligació de disposar dels plans de mobilitat sostenible al treball en el termini estipulat, quan amb això es produeixi un perjudici per al sistema de mobilitat.

• L’incompliment de l’obligació d’elaborar un informe de seguiment sobre el nivell d’implantació de les actuacions i les mesures del pla, quan amb això es produeixi un perjudici per al sistema de mobilitat.

Aquestes infraccions lleus prescriuen al cap de sis mesos des de la seva comissió, i les sancions també al cap de sis mesos, en aquest cas a comptar des de la fermesa de la resolució.

El dia 21 d’octubre de 2025 es van publicar a la pàgina web de l’ICAC 4 noves consultes de comptabilitat pertanyents al BOICAC 143, octubre 2025. Els temes tractats són: tractament comptable de l’ingrés percebut per una empresa a canvi de la cessió d’estalvi energètic en el marc del sistema de Certificats d’Estalvi Energètic (CAU); l’abonament de diferents retribucions extraordinàries a favor d’una sèrie d’empleats, d’un directiu, del president i del conseller delegat; l’adquisició d’accions pròpies per part d’una societat de professionals a un dels socis, incloent en l’operació una clàusula de no competència; i l’IVA suportat no deduïble en les quotes d’un arrendament financer.

El dia 21 d’octubre de 2025 es van publicar a la pàgina web de l’ICAC 4 noves consultes de comptabilitat pertanyents al BOICAC 143, octubre 2025. Els temes tractats són: tractament comptable de l’ingrés percebut per una empresa a canvi de la cessió d’estalvi energètic en el marc del sistema de Certificats d’Estalvi Energètic (CAU); l’abonament de diferents retribucions extraordinàries a favor d’una sèrie d’empleats, d’un directiu, del president i del conseller delegat; l’adquisició d’accions pròpies per part d’una societat de professionals a un dels socis, incloent en l’operació una clàusula de no competència; l’IVA suportat no deduïble en les quotes d’un arrendament financer. A continuació, oferim el seu resum:

BOICAC NÚM. 143/2025: CONSULTA 1. SOBRE EL TRACTAMENT COMPTABLE DE L’INGRÉS PERCEBUT PER UNA EMPRESA A CANVI DE LA CESSIÓ D’ESTALVI ENERGÈTIC EN EL MARC DEL SISTEMA DE CERTIFICATS D’ESTALVI ENERGÈTIC (CAU)

Per a respondre a la pregunta comença per presentar-nos el marc normatiu aplicable al Sistema de Certificats d’Estalvi Energètic (SCAE) i el seu funcionament bàsic. Així:

a) Creació del Sistema Nacional d’Obligacions d’Eficiència Energètica (SNOEE): article 69 de la Llei 18/2014, de 15 d’octubre, d’aprovació de mesures urgents per al creixement, la competitivitat i l’eficiència. Així, els subjectes obligats d’aquest sistema són les empreses comercialitzadores de gas i electricitat, els operadors de productes petrolífers a l’engròs i els operadors de gasos liquats del petroli a l’engròs. Aquests subjectes obligats han de contribuir a l’estalvi d’energia a través de la seva aportació al Fons Nacional d’Eficiència Energètica (d’ara endavant, FNEE).

b) Regulació del Sistema de Certificats d’Estalvi Energètic (SCAE):

• Reial decret 36/2023, de 24 de gener, pel qual s’estableix un Sistema de Certificats d’Estalvi Energètic.

• Ordre TED/815/2023 de 18 de juliol, per la qual es desenvolupa parcialment el Reial decret 36/2023, de 24 de gener, pel qual s’estableix un Sistema de Certificats d’Estalvi Energètic.

• Ordre TED/845/2023, de 18 de juliol, per la qual s’aprova el catàleg de mesures estandarditzades d’eficiència energètica.

Aquest és un sistema mitjançant el qual els subjectes obligats poden complir amb la seva aportació al FNEE generant el seu propi estalvi d’energia, o bé liquidant CAU en relació amb actuacions dutes a terme per tercers, els propietaris de l’estalvi. Es defineix un CAU com un document electrònic que estableix el reconeixement fefaent de l’estalvi anual de consum d’energia final derivat d’una actuació d’eficiència energètica.

Aquest instrument permet monetitzar els estalvis energètics, recuperant part del cost de les inversions en eficiència energètica (canvi d’il·luminació, millora de l’aïllament tèrmic, renovació d’equips industrials o domèstics, etc.), ja que l’usuari final, que sol coincidir amb el propietari de l’estalvi, podrà rebre una contraprestació si ven els estalvis obtinguts per a la seva posterior certificació mitjançant el sistema de CAE.

Els participants bàsics i el seu rol en aquest sistema serien els següents:

a) Subjecte obligat i el subjecte delegat: són aquelles persones jurídiques que tenen l’obligació de contribuir al FNEE, ja sigui com una obligació genuïna establerta pel SNOEE o per delegació, respectivament

b) Propietari de l’estalvi: és la persona física o jurídica que duu a terme la inversió de l’actuació en eficiència energètica, per exemple, una empresa que inverteix en eficiència energètica dels seus processos o instal·lacions. Aquest propietari pot transferir l’estalvi anual d’energia final aconseguit per l’actuació de les següents maneres:

• Conveni CAU: mitjançant la signatura d’un Conveni CAU pel qual cedeix l’estalvi generat a canvi d’una contraprestació econòmica a un subjecte obligat o a un subjecte delegat.

• Contracte privat de cessió d’estalvis: el sistema CAU també preveu la possibilitat que el propietari de l’estalvi original cedeixi aquest estalvi a un intermediari perquè sigui aquest qui el transmeti al subjecte obligat o subjecte delegat. En aquest cas, el contracte signat entre el propietari de l’estalvi i l’intermediari es denomina “contracte privat de cessió d’estalvis”.

Amb la signatura d’un conveni CAU, el subjecte obligat o subjecte delegat adquireix la condició de propietari d’estalvi i, amb això, ha de presentar una sol·licitud de verificació davant un verificador d’estalvi energètic. A continuació, el sol·licitant haurà de presentar davant el Gestor autonòmic la sol·licitud d’emissió de CAE, acompanyada del dictamen de verificació favorable i de la documentació requerida legalment. Una vegada emès un CAU, el Gestor autonòmic procedirà a la seva preinscripció en el Registre Nacional de CAE. A continuació, el Coordinador Nacional del Sistema CAU procedirà a la inscripció definitiva del certificat en el Registre Nacional de CAE i a comunicar tal circumstància al sol·licitant que passa a ser el titular del CAE. En aquest moment, el CAU adquireix validesa en tot el territori nacional i pot ser objecte de transmissió i/o liquidació en el FNEE.

Tractament comptable

Vist l’anterior i sobre la base del fons econòmic de l’operació, l’ICAC opina que l’impacte econòmic que es deriva en el “propietari de l’estalvi” de l’esmentada normativa és equivalent al que es posaria de manifest si l’Administració Pública decidís atorgar una ajuda directa per a fomentar l’estalvi energètic. Des d’una perspectiva estrictament comptable la signatura del conveni CAU constitueix una fita anàloga a la concessió d’una subvenció l’objectiu de la qual és finançar part del cost de l’actuació en matèria d’eficiència energètica, aconseguint amb això l’assoliment d’un objectiu d’interès general perseguit per l’Administració Pública.

En conseqüència, la contraprestació rebuda per l’entitat que duu a terme la inversió en eficiència energètica, i que es posa de manifest amb la signatura del conveni CAU, ha de ser registrada i valorada comptablement d’acord amb l’apartat 1. Subvencions, donacions i llegats atorgats per tercers diferents dels socis o propietaris de la NRV 18a Subvencions, donacions i llegats rebuts del PGC. En particular, des d’una perspectiva comptable, cal concloure que:

1r) Reconeixement de la subvenció: La signatura del conveni CAU entre el subjecte obligat o delegat i la persona que ha realitzat la inversió suposa, d’una banda, la transferència (en termes administratius) de l’estalvi anual d’energia final aconseguit, i per un altre, l’establiment d’un acord sobre la contraprestació oferta al propietari inicial d’aquest estalvi. En aquest sentit, com s’ha indicat, pot afirmar-se que la signatura d’aquest conveni constitueix, a efectes comptables, un acord individualitzat de concessió de la subvenció a favor de l’empresa.

Una vegada signat aquest conveni, la contraprestació és certa sempre que es compleixin les condicions previstes en aquest, amb independència que el seu cobrament es produeixi en un moment posterior. Per tant, el moment de la signatura del conveni CAU constitueix la fita que dona lloc al reconeixement de la subvenció per part de l’entitat que ha dut a terme la inversió.

En aquest context, si a més d’existir el citat acord s’hagués executat la inversió, el “propietari de l’estalvi” hauria de registrar el corresponent import com una subvenció no reintegrable en el moment de la signatura del conveni CAU. En cas contrari, la quantitat convinguda es registraria inicialment com a reintegrable fins que es compleixi aquesta condició.

2n) Imputació a resultats: Pel que fa a la imputació a resultats, l’apartat 1.3 de la NRV 18a indica que la imputació a resultats de les subvencions, donacions i llegats de caràcter no reintegrable s’efectuarà atenent la seva finalitat. Tenint en compte que la contraprestació rebuda amb la signatura del conveni CAU serveix per a finançar, totalment o parcialment, la inversió realitzada, el criteri d’imputació a resultats de la subvenció s’establirà, amb caràcter general, en proporció a la dotació a l’amortització efectuada en cada període per a la citada inversió.

BOICAC NÚM. 143/2025: CONSULTA 2. SOBRE EL TRACTAMENT COMPTABLE DE L’ABONAMENT DE DIFERENTS RETRIBUCIONS EXTRAORDINÀRIES A FAVOR D’UNA SÈRIE D’EMPLEATS, D’UN DIRECTIU, DEL PRESIDENT I DEL CONSELLER DELEGAT

En concret, es tracta del cas d’una societat que, amb anterioritat a la formalització del contracte de la seva compravenda, el seu consell d’administració va acordar a l’abril de 20X6, retribuir amb càrrec a aquest exercici a empleats i directius, i proposar per a l’aprovació de la Junta general d’accionistes, la retribució de determinats membres del consell d’administració pel seu acompliment professional. Aquest acord va ser ratificat per la Junta general d’accionistes al maig de 20X6. A continuació, es detallen les diferents retribucions acordades:

a) Prima extraordinària a una sèrie d’empleats: a l’abril de 20X6 el consell d’administració va aprovar una retribució variable i extraordinària a favor d’una sèrie de persones ocupades per la societat consultant. Els motius pel pagament d’aquesta retribució són, entre altres, la seva contribució a la creació de valor de la societat al llarg dels últims anys, el seu esforç en l’increment de les vendes i els serveis prestats als clients.

L’aprovació del pagament de la prima extraordinària va ser ratificada per la Junta general d’accionistes al maig de 20X6, i es va acordar que anés abonat als empleats corresponents en la nòmina del mes següent al mes en què s’aproven els comptes anuals de la societat, que va tenir lloc en la Junta general de maig de 20X6. La prima extraordinària va ser pagada en la nòmina de juny de 20X6.

b) Retribució variable extraordinària a un directiu amb contracte de treball i relació laboral: un directiu de la societat era partícip d’un pla d’incentius de la societat vinculat a les accions d’aquesta («equity incentivi scheme») amb anterioritat a l’entrada d’un accionista de referència (Fons d’inversió de capital de risc) en 20X1. En virtut d’aquest pla, el directiu era beneficiari d’un import en efectiu equivalent a un determinat nombre d’accions, o de l’1% sobre el capital social abans de l’ampliació de capital subscrita pel fons d’inversió de capital de risc. Aquest dret es va reconèixer per a retribuir, incentivar i motivar la seva participació en la bona marxa de la societat.

En 20X2, coincidint amb la segona ampliació de capital a la qual van acudir alguns accionistes, es va substituir aquest «equity incentivi scheme» per una retribució variable que donava dret a una retribució extraordinària en cas que es produís qualsevol esdeveniment de liquiditat, ja fora pel repartiment de dividends, l’entrada d’un nou inversor o la venda total o parcial de la societat. Aquesta retribució variable extraordinària consistiria en l’equivalent en metàl·lic d’aquest nombre determinat d’accions.

En la consulta es manifesta que aquest directiu té subscrit un contracte de treball i manté una relació laboral amb la societat consultant.

En virtut de l’anterior, el consell d’administració va acordar el pagament de la retribució variable a favor del directiu a l’abril de 20X6, que s’efectuaria en el mes de la venda de les accions de la societat.

Al maig de 20X6 la Junta general d’accionistes va ratificar l’aprovació del dret a rebre la retribució extraordinària sobre l’esdeveniment de liquiditat que es produeixi en el moment de la venda de les accions de la societat, a favor d’aquest directiu. Així mateix, s’acordava que el seu abonament havia de produir-se al més aviat possible una vegada s’hagués portat a terme aquesta venda. En particular, l’abonament de la retribució variable extraordinària es va produir en la nòmina del mes de juny.

c) Retribució per la consecució dels assoliments marcats pels accionistes al president del consell d’administració i al conseller delegat

A l’abril de 20X6 el consell d’administració va acordar proposar a la Junta general d’accionistes l’aprovació d’una retribució extraordinària a favor del president i del conseller delegat de la societat. Els motius per a l’aprovació del pagament d’aquesta retribució són la labor exercida, el seu compromís diari i la visió estratègica aportada a la societat, més enllà de la feina com a membre del consell d’administració, que han permès el creixement, posicionament i la creació de valor per a la mateixa companyia i en conseqüència per als accionistes.

Al maig de 20X6 la Junta general d’accionistes va acordar atorgar a aquests consellers una retribució per la consecució dels assoliments marcats pels accionistes, especificant-se en l’acta de la Junta que la meritació d’aquesta retribució es produiria en el moment de la venda de les accions de la societat i el seu abonament tindria lloc al més aviat possible una vegada s’hagi completat aquesta venda. En concret, l’abonament de la retribució es va produir el mes de juny al conseller delegat i el mes de juliol al president.

Tractament comptable

Per a fonamentar la seva resposta a la consulta l’ICAC es basa en:

– El Marc Conceptual de la Comptabilitat (MCC), recollit en la primera part del Pla General de Comptabilitat (PGC) aprovat pel Reial decret 1514/2007, de 16 de novembre. En concret a:

• Definició de passiu: al punt 2 de l’apartat 4t Elements dels comptes anuals.

• Reconeixement en balanç d’un passiu i moment en què cal fer-ho: al punt 2 de l’apartat 5è Criteris de registre o reconeixement comptable dels elements dels comptes anuals.

• Principi de meritació: Al punt 2 de l’apartat 3r Principis comptables.

– La NRV 17a Transaccions amb pagaments basats en instruments de patrimoni de la segona part del PGC.

– La NRV 16a Passius per retribucions a llarg termini al personal.

– La CICAC 1 del BOICAC 131, setembre 2022, sobre el tractament comptable de les despeses derivades del pla de retribució a empleats abonat per una entitat vinculada.

A més, en relació amb les retribucions als professionals que treballen en una empresa, ens recorda que:

– Si estan vinculats a aquesta per un contracte laboral i formen part del personal de l’entitat, totes les retribucions, qualsevol que sigui la seva forma o concepte, es recolliran en els comptes del subgrup 64. Despeses de personal.

– Si la vinculació és a través d’un contracte mercantil tindrà la naturalesa de prestació de serveis per tercers i es recolliran en comptes del subgrup 62.

Basant-se en l’anterior, l’ICAC conclou el següent:

a) Prima extraordinària a una sèrie d’empleats i retribució per la consecució dels assoliments marcats pels accionistes al president del consell d’administració i al conseller delegat: amb independència del moment efectiu del pagament, la despesa per les remuneracions als empleats a conseqüència de la prima extraordinària i les remuneracions a favor del president i del conseller delegat, aprovades totes dues per la Junta general d’accionistes, degueren registrar-se en l’exercici en el qual neixen els drets i obligacions descrites en la consulta, això és, el moment de la meritació, és a dir, quan s’adopti l’acord per l’òrgan competent a aquest efecte (òrgan d’administració o Junta General), en funció de la naturalesa del compromís assumit i que, d’acord amb la informació facilitada, en tot cas serà l’any 20X6.

b) Retribució variable extraordinària a un directiu amb contracte de treball i relació laboral: en funció de la descripció del pla d’incentius referit en la consulta com «equity incentivi scheme», el tractament comptable és el previst en la NRV 17a Transaccions amb pagaments basats en instruments de patrimoni. En conseqüència:

• Pla original: amb independència del moment efectiu del pagament, a partir del moment en què es va formalitzar el pla d’incentius abans de 20X1, en aplicació de l’esmentada NRV 17a, la societat consultant degué reconèixer els serveis prestats com una despesa de personal i, per un altre, el corresponent passiu si la transacció es liquidés amb un import que estigui basat en el valor d’instruments de patrimoni. En la mesura que el pla d’incentius estigués condicionat a un termini d’irrevocabilitat perquè el directiu pogués rebre l’import corresponent al nombre fixat d’accions, d’acord amb la NRV 17a, la meritació del passiu es produeix al llarg d’aquest període temporal, és a dir, des de la formalització fins que el dret sigui irrevocable.

• Efectes de la substitució: sota la premissa de l’existència d’un termini d’irrevocabilitat en el pla original, l’acord de substitució del citat pla, l’any 20X2, per la retribució extraordinària variable va poder originar la interrupció de la meritació de la referida despesa en la mesura en què l’empresa no pogués realitzar des d’aquesta data una estimació fiable sobre quan s’anava a produir l’esdeveniment de liquiditat que desencadenaria la sortida de recursos en benefici del directiu.

Per tant, la qüestió a determinar consistiria en identificar el termini de meritació de la retribució -en els termes expressats en la consulta 1 del BOICAC núm. 131/2022 Sobre el tractament comptable de les despeses derivades del pla de retribució a empleats abonat per una entitat vinculada- quan l’element que desencadena el reconeixement del deute amb el directiu és contingent.

Doncs bé, en tal cas, seguint les regles generals per al registre d’un passiu i els principis que es dedueixen de la NRV 16a Passius per retribucions a llarg termini al personal, assumint que l’esquema de retribució acordat origina el naixement d’una obligació present per a l’empresa, en principi, la meritació de la despesa s’hauria d’efectuar en el termini que transcorregués entre aquesta data i el moment en què es resolgués la incertesa, amb l’esdeveniment de liquiditat sempre que fos probable la sortida de recursos i que el seu import es pogués estimar de manera fiable. En cas contrari, l’inici de la meritació hauria de postergar-se fins que es compleixin aquestes condicions.

Si la substitució d’un esquema de retribució per un altre té un contingut merament formal, però en substància no s’haguessin modificat els elements que la configuren, la solució també seria similar, però en tal cas, davant l’absència d’un període d’irrevocabilitat, l’empresa degué aplicar el criteri expressat en el paràgraf anterior des de l’inici de l’operació.

BOICAC NÚM. 143/2025: CONSULTA 3. SOBRE EL TRACTAMENT COMPTABLE DE L’ADQUISICIÓ D’ACCIONS PRÒPIES PER PART D’UNA SOCIETAT DE PROFESSIONALS A UN DELS SOCIS, INCLOENT EN L’OPERACIÓ UNA CLÀUSULA DE NO COMPETÈNCIA

En concret, la consulta versa sobre una societat de professionals que adquireix accions pròpies d’un soci professional per un percentatge del 25% en un supòsit de lliure adquisició d’accions, l’import de compra de les quals inclou una clàusula de no competència d’una llista de clients per un període de tres anys.

Els contractes amb els clients inclosos en la clàusula de no competència generaran ingressos durant el període de durada de tres anys a conseqüència d’aquesta protecció, excepte en els casos en què es produeixin rescissions de contractes o no renovacions dels mateixos per part dels clients.

El preu conjunt de la compravenda s’estipula en 100 o.m., incloent-hi la clàusula de no competència assimilable a una comissió dels contractes amb una llista de clients durant els pròxims 3 anys, i el valor raonable del 25% de la societat, el patrimoni net de la qual és de 100 o.m. Es considera que el valor raonable ascendeix a 25 o.m. segons valoració d’un expert independent, perquè no hi ha plusvàlues addicionals a considerar. En conseqüència, la diferència amb el preu conjunt de la compravenda ha de considerar-se com el preu satisfet per la clàusula de no competència per un període de 3 anys, és a dir, 75 o.m.

Tenint en compte el que es disposa en l’article 34.2 del Codi de Comerç, en el sentit que en la comptabilització de les operacions s’atendrà la seva realitat econòmica i no sols a la seva forma jurídica, el consultant planteja les següents qüestions:

1. Si s’ha de registrar l’adquisició de les accions pròpies pel seu valor raonable com a accions pròpies (25 o.m.) i l’import satisfet per la clàusula de no competència (75 o.m.) ha d’imputar-se:

• En el compte de pèrdues i guanys de l’exercici, en considerar-se una indemnització al soci professional sortint, i en quin epígraf del compte de pèrdues i guanys ha de classificar-se aquesta indemnització.

• En la partida Altres despeses d’explotació del compte de pèrdues i guanys de manera sistemàtica i coherent amb la transferència dels béns i serveis amb els quals es relacionen, per la qual cosa seran, si és el cas, objecte de periodificació durant el període de durada (25 o.m. anuals durant tres anys).

• En la partida d’Altres immobilitzats intangibles del balanç de situació (per exemple, com a drets comercials tal com s’estableix en la NRV 6a f) del PGC) i aquest actiu ser objecte d’amortització i correcció valorativa per deterioració segons l’especificat amb caràcter general per als immobilitzats intangibles.

2. Si, en cas de produir-se rescissions de contractes o no renovacions dels mateixos per part dels clients inclosos en la clàusula de no competència, s’ha de registrar com a despesa en l’exercici en què es produeixi aquesta circumstància l’estimació raonable dels costos incrementals d’aquests contractes sobre la totalitat de l’import satisfet, o bé, si s’hagués registrat com un actiu en la partida Altres immobilitzats intangibles del balanç de situació s’ha de registrar la correcció valorativa per deterioració segons l’estimació raonable d’aquests contractes sobre la totalitat de l’import satisfet, segons l’especificat amb caràcter general per als immobilitzats intangibles.

Per a respondre a la consulta, l’ICAC es basa en la següent normativa:

a) Respecte al tractament comptable de les operacions amb instruments de patrimoni propi i de l’immobilitzat intangible:

• A l’apartat 4. Instruments de patrimoni propi de la NRV 9a. Instruments financers del PGC aprovat pel Reial decret 1514/2007, de 16 de novembre.

• Articles 20 a 24 de la Resolució de 5 de març de 2019, de l’Institut de Comptabilitat i Auditoria de Comptes (RICAC de societats de capital), per la qual es desenvolupen els criteris de presentació dels instruments financers i altres aspectes comptables relacionats amb la regulació mercantil de les societats de capital.

• NRV 5a. Immobilitzat intangible del PGC desenvolupada per la Resolució de 28 de maig de 2013, de l’Institut de Comptabilitat i Auditoria de Comptes, per la qual es dicten normes de registre, valoració i informació a incloure en la memòria de l’immobilitzat intangible.

b) Respecte a la normativa mercantil: Al Capítol VI del Títol IV del Text Refós de la Llei de Societats de Capital (TRLSC), aprovat pel Reial decret legislatiu 1/2010, de 2 de juliol (arts. 134 a 158).

c) Respecte a la normativa laboral:

• Article 21. Pacte de no concurrència i de permanència en l’empresa del Reial decret legislatiu 2/2015, de 23 d’octubre, pel qual s’aprova el text refós de la Llei de l’Estatut dels Treballadors.

• Article 8. Pacte de no concurrència i de permanència en l’Empresa del Reial decret 1382/1985, d’1 d’agost, pel qual es regula la relació laboral especial del personal d’alta direcció.

Basant-se en la citada normativa, l’ICAC recorda que, amb caràcter general, les accions pròpies es comptabilitzaran en el moment inicial pel seu valor raonable. Si el preu acordat diferís del seu valor raonable, la diferència haurà de registrar-se atesa la realitat econòmica de l’operació. En el cas de la present consulta, la diferència es correspon amb una clàusula de no competència per part del soci que abandona la societat el registre de la qual es realitzarà pel seu valor raonable en funció dels drets i obligacions que creï en cadascuna de les parts, la societat i el soci.

En concret, dels termes del citat pacte sembla deduir-se l’existència de dos elements sobre els quals s’ha arribat a un acord. D’una banda, l’adquisició de les accions del soci, i per un altre, la indemnització per l’extinció de la prestació de serveis que aquest últim havia exercit i que s’instrumenta per mitjà de la clàusula de no competència sobre uns determinats contractes.

Doncs bé, l’ICAC conclou el següent:

a) Accions adquirides: Es valoraran pel seu valor raonable.

b) Import satisfet per la clàusula de no competència: respecte a l’import abonat per aquesta indemnització es donen dues possibilitats:

• Immobilitzat intangible: s’haurà d’activar com un immobilitzat intangible sempre que es compleixin els criteris pel reconeixement d’aquesta mena d’actius establerts en la NRV 5a Immobilitzat intangible del PGC. En particular, en relació amb el reconeixement d’un immobilitzat de naturalesa intangible, la NRV 5a exigeix que a més de complir la definició d’actiu i els criteris de registre o reconeixement comptable continguts en el Marc Conceptual de Comptabilitat, compleixi el criteri de identificabilitat, la qual cosa implica complir algun dels dos següents requisits:

• Sigui separable, això és, susceptible de ser separat de l’empresa i venut, cedit, lliurat per a la seva explotació, arrendat o intercanviat.

• Sorgeixi de drets legals o contractuals, amb independència que tals drets siguin transferibles o separables de l’empresa o d’altres drets o obligacions.

En aquest sentit, malgrat que la relació comercial amb els clients ja formava part del patrimoni de la societat, no és menys cert que el pagament convingut per la no competència suposa un dret de protecció identificable -de base contractual- enfront de la possible intervenció del soci en relació amb aquests concrets clients, per la qual cosa, en principi, sembla que la societat hauria de registrar l’import abonat per tal concepte com un immobilitzat intangible.

La valoració posterior d’aquest actiu seguirà les regles generals incloses en la normativa que s’ha esmentat pel que, en el supòsit de rescissions de contractes o no renovacions d’aquests, es comptabilitzarà la baixa definitiva d’un import de l’actiu.

• Despesa periodificable: de no complir les condicions previstes en la NRV 5a, serà una despesa periodificable en la mesura que genera ingressos futurs.

BOICAC Núm. 143/2025: CONSULTA 4. SOBRE EL TRACTAMENT COMPTABLE DE L’IVA SUPORTAT NO DEDUÏBLE EN LES QUOTES D’UN ARRENDAMENT FINANCER

Concretament, es qüestiona la vigència del tractament comptable recollit en la Resolució de 21 de gener de 1992, del President de l’Institut de Comptabilitat i Auditoria de Comptes, per la qual es dicten normes de valoració de l’immobilitzat immaterial. En la norma vuitena, Arrendament financer de la citada resolució, en el punt 5, s’estableix el següent:

«L’Impost sobre el Valor Afegit que grava les operacions d’arrendament financer es comptabilitzarà només en l’import reportat fiscalment; per la resta no serpà procedent incrementar el deute amb l’Entitat de crèdit.

Si els imports de l’Impost sobre el Valor Afegit reportats fiscalment amb posterioritat al registre de l’actiu no són deduïbles d’acord amb la legislació del tribut, aquests imports es consideraran despeses de l’exercici en què es reportin, no produint cap ajust en la valoració inicial de l’immobilitzat.»

Per a fonamentar la seva resposta l’ICAC comença recordant-nos que després de l’entrada en vigor del Pla General de Comptabilitat (PGC) aprovat pel Reial decret 1514/2007, de 16 de novembre, ha emès interpretacions en desenvolupament de la regulació en matèria d’immobilitzat material, inversions immobiliàries i immobilitzat intangible contingudes en el PGC, i s’ha pronunciat de manera expressa interpretant la vigència d’algunes qüestions regulades en el desenvolupament anterior del PGC de 1990. Així repassa el que s’estableix en:

— La Resolució de 28 de maig de 2013, de l’Institut de Comptabilitat i Auditoria de Comptes, per la qual es dicten normes de registre, valoració i informació a incloure en la memòria de l’immobilitzat intangible.

— La Resolució d’1 de març de 2013, de l’Institut de Comptabilitat i Auditoria de Comptes, per la qual es dicten normes de registre i valoració de l’immobilitzat material i de les inversions immobiliàries.

— La disposició transitòria cinquena del Reial decret 1514/2007, de 16 de novembre, pel qual s’aprova el PGC.

— La Norma de Registre i Valoració (NRV) 8a Arrendaments i altres operacions de naturalesa similar.

— La NRV 12a Impost sobre el Valor Afegit, Impost General Indirecte Canari i altres impostos indirectes, del PGC.

— La NRV 2a Immobilitzat material del PGC.

— La NRV 3a Normes particulars sobre immobilitzat material.

A la vista de la normativa comptable reproduïda d’aplicació a les operacions d’arrendament financer, aquest Institut es manifesta conforme amb el criteri assenyalat en la Resolució de 1992 del President de l’Institut de Comptabilitat i Auditoria de Comptes per la qual es dicten normes de valoració de l’immobilitzat immaterial, en considerar-se adequat i ajustat a la legislació comptable vigent. En aquest cas particular, la meritació de l’IVA suportat no deduïble es produeix, d’acord amb la legislació de l’impost, amb posterioritat al registre de l’actiu, és a dir, quan es reporten les quotes de l’arrendament financer, per la qual cosa no correspondria realitzar cap ajust en la valoració inicial de l’immobilitzat i els imports reportats es registraran com a despesa de l’exercici.

Et preocupa com afrontar la pèrdua d’unipersonalitat en la teva empresa? Saps quines implicacions fiscals comporta i com evitar errors que comprometin el teu patrimoni?

El cessament del caràcter unipersonal d’una empresa ocorre quan aquesta modifica la seva estructura i passa a tenir diversos socis als quals transfereix parcialment accions o participacions. Aquest canvi de configuració pot ser motivat per:

• Necessitats de finançament, per exemple, per a expandir el negoci, realitzar inversions importants o evitar deutes.

• L’interès en la distribució dels riscos financers entre diverses persones.

• La pretensió d’incorporar especialistes del sector.

• L’afany de projectar una millor imatge en el mercat.

• La diversificació estratègica del negoci.

La pèrdua d’unipersonalitat és un procés que, si bé pot semblar rutinari, exigeix una gestió minuciosa per a evitar riscos fiscals i legals. La correcta protocol·lització de la transmissió, l’actualització del llibre de socis i la inscripció en el Registre Mercantil són passos clau per a protegir tant l’empresa com als socis.

No inscriure la pèrdua d’unipersonalitat en termini legal pot implicar greus conseqüències per al soci únic inicial. Segons l’article 14 de la Llei de Societats de Capital, si transcorren sis mesos des de l’adquisició de la condició de soci únic o des de la seva pèrdua sense que s’inscrigui el canvi, el soci únic respondrà personal, il·limitada i solidàriament dels deutes socials contrets durant aquest període.

Aquesta responsabilitat persisteix fins i tot si no va haver-hi intenció de perjudicar els creditors.

A partir de la inscripció en el Registre Mercantil l’antic soci únic deixa de respondre il·limitadament dels deutes contrets, durant la transformació social.

És possible inscriure el cessament de la unipersonalitat sense aportar el llibre registre de socis?

Segons la Resolució de la Direcció General de Seguretat Jurídica i Fe Pública de 8 d’abril de 2025, sí que és possible, sempre que concorrin determinats requisits que assegurin la traçabilitat i veracitat del traspàs.

El supòsit de fet analitzat part d’una escriptura atorgada per l’administrador únic d’una Societat Limitada, qui declara la pèrdua de la condició d’unipersonalitat a conseqüència d’una venda de participacions socials formalitzada en una escriptura anterior davant el mateix notari (amb número de protocol correlatiu). En aquest document es deixava constància de les dades dels nous socis, les participacions adquirides i el compromís de l’administrador de reflectir la transmissió en el llibre registre corresponent.

El registrador mercantil va denegar la inscripció per no haver-se acreditat documentalment que aquesta operació ja estava reflectida en el llibre de socis. Això és, per no haver-se aportat el llibre, un testimoniatge notarial o certificació fefaent del seu contingut. Va fonamentar la seva negativa en l’article 203 del Reglament del Registre Mercantil.

La Direcció General de Seguretat Jurídica i Fe Pública, en línia amb la seva pròpia doctrina, va revocar la qualificació registral i va avalar la inscripció de l’escriptura, considerant que:

• L’exigència de l’article 203 del Reglament del Registre Mercantil no pot ser interpretada de manera formalista en perjudici de la publicitat registral.

• Si la transmissió de participacions consta degudament en l’escriptura anterior i ambdues estan protocol·litzades pel mateix notari en dates consecutives, es presumeix la regularitat del procés i la veracitat del compromís de l’administrador.

• L’obligació legal de reflectir la transmissió en el llibre de socis no s’extingeix per no fer esment exprés al seu compliment, perquè el deure deriva de la mateixa Llei de Societats de Capital, no d’una declaració voluntària.

Per tant, i després de l’argumentació de la Direcció General, podem concloure que, si es perd la condició d’unipersonalitat a conseqüència d’una compravenda recent i aquesta ha estat formalitzada en escriptura pública, no és necessari exhibir el llibre de socis ni acompanyar testimoniatge si l’escriptura de declaració de pèrdua d’unipersonalitat es refereix expressament a l’escriptura anterior de compravenda, amb número de protocol correlatiu, i l’administrador declara el seu compromís de reflectir l’operació en el llibre registre de socis.

Es considera suficient que totes dues escriptures formin una unitat de fet i de temps raonable, sense que sigui imprescindible el seu atorgament en un mateix acte.

Repercusió fiscal

És fonamental valorar correctament les participacions transmeses, seguint criteris objectius reconeguts per l›Administració Tributària per a evitar problemes en una possible inspecció.

Si el transmitent és una persona física, el guany obtingut tributa en l’IRPF com a guany patrimonial. Els tipus aplicables en 2025 són:

• 19% per a beneficis inferiors a 6.000 euros.

• 21% entre 6.000 i 50.000 euros.

• 23% per a plusvàlues superiors a 50.000 euros.

• 27% per a la part del guany entre 200.000,01 i 300.000 euros.

• 28% per a la part que excedeixi de 300.000 euros.

Si el transmitent és una societat, la plusvàlua s’integra en la base imposable de l’Impost de Societats.

Exempcions

En transmissions intrafamiliars (per exemple, de pares a fills), pot aplicar-se una exempció del 95% en l’Impost sobre Successions i Donacions, sempre que es mantingui l’empresa durant almenys 10 anys.

Consells pràctics

1. Si la teva empresa deixarà de ser unipersonal per entrada de nous socis, assegura’t de formalitzar correctament la venda i referenciar-la expressament en l’escriptura posterior que declari el cessament de la unipersonalitat.

2. Conserva el número de protocol de l’expedient notarial: com més pròxim sigui, més clara serà la connexió entre actes.

3. Encara que no sigui imprescindible aportar el llibre de socis, reflectir en ell l’operació garantirà la seguretat jurídica i et donarà tranquil·litat.

I les males notícies per al final…

Si el canvi de socis no es realitza en dates pròximes, el registrador podria tornar a exigir el compliment formal estricte.

Resumim les principals novetats del Reial decret llei 9/2025, de 29 de juliol: característiques i distribució de les setmanes de suspensió contractual per naixement, adopció, guarda i acolliment, així com les particularitats en cas de discapacitat de fill o filla i la naturalesa retroactiva de la reforma.

Entre les principals novetats normatives d’aquests últims mesos, el Reial decret llei 9/2025, de 29 de juliol, ha millorat les condicions del permís de naixement i cura de menor regulat en l’article 48 del reial decret legislatiu 2/2015, de 23 d’octubre, text refós de la Llei de l’Estatut dels treballadors (ET).

Així, amb l’entrada en vigor d’aquesta norma, la suspensió del contracte laboral per a cuidar fills i filles després del part, adopció, guarda amb finalitats d’adopció o acolliment va passar de 16 a 19 setmanes per a les famílies biparentals, i de 26 a 32 per a les conformades per un sol progenitor.

Les mesures obeeixen la Directiva (UE) 2019/1158 del Parlament Europeu i del Consell, de 20 de juny de 2019, de manera que es millora una recomanació de l’Organització Internacional de Treball que va proposar, en el seu moment, l’extensió de la durada del permís fins a les divuit setmanes. La suspensió contractual s’aplica indistintament a dones i homes.

Tot seguit resumim la configuració actual del permís i incorporem el calendari gradual d’entrada en vigor que detalla el mateix reial decret llei.

1. PRINCIPALS NOVETATS

Segons l’exposició de motius de la norma, la reforma materialitza un compromís efectiu amb la corresponsabilitat de gènere i fomenta la participació de les empreses i de la societat en la seva consecució. Per a assolir aquest objectiu, cal destacar:

• L’increment, amb caràcter general, de la durada del permís de naixement i cures, adopció, guarda amb finalitats d’adopció i acolliment en tres setmanes (sobre les setze actuals), les dues últimes amb un disseny més flexible, a fi de complir la seva finalitat de cura parental. És a dir, el permís es concep no tan sols pel naixement, l’adopció o l’acolliment, sinó també per a la cura del menor.

• La garantia, durant aquestes tres setmanes addicionals, del manteniment en la percepció dels ingressos ordinaris de la persona treballadora que exerceix el seu dret.

• L’augment de la durada dels permisos esmentats en el cas d’unitats familiars monoparentals.

Quant al permís a les famílies monoparentals, els tribunals han anat resolent-ne l’ampliació aquests últims anys, amb diferents criteris pel que fa al nombre de setmanes. Es pot destacar la STC 140/2024, de 6 de novembre de 2024, que va reconèixer a les persones beneficiàries del permís de naixement una durada addicional d’aquest de deu setmanes; és a dir, el temps que excedeix de la part del permís de naixement de gaudi obligatori per a tots dos progenitors que se superposa en el temps. A partir d’això, el reial decret llei de 2025 va ampliar el període de suspensió per naixement, adopció, guarda amb finalitats d’adopció i acolliment, tenint en compte la nova durada dels permisos, a 32 setmanes (28 durant el primer any i 4 fins als vuit anys).

En conclusió, es va modificar l’article 48, apartats 4 i 5 de l’Estatut dels treballadors; per a adaptar els canvis en matèria de Seguretat Social se’n van reformar els articles 178, 181 i 182.

2.NORMATIVA REFORMADA: SUPÒSITS

A continuació detallem els aspectes nous i el que es manté en la redacció dels articles afectats:

Suspensió del contracte de la mare biològica (art. 48.4 ET):

a) Novetats:

• Se suspèn el contracte de la mare biològica i el de l’altre progenitor.

• Durada: 19 setmanes. En cas de monoparentalitat, 32 setmanes.

• Distribució:

— 6 setmanes ininterrompudes després del part obligatòries i a jornada completa.

— 11 setmanes (22 en monoparentalitat) a voluntat de la mare en períodes setmanals, acumulada o interrompuda (fins als dotze mesos del nadó). La mare podrà anticipar el seu exercici quatre setmanes abans del part.

— 2 setmanes (4 en monoparentalitat) per a la cura del menor, acumulades o en dos períodes setmanals a voluntat de la persona treballadora, fins als vuit anys del fill o la filla.

— En cas de defunció d’un progenitor, l’altre podrà fer ús de la totalitat del permís, o del que resti.

b) El que es manté:

• Declaració del dret com a individual de la persona treballadora, sense que es pugui transferir.

• Gaudi: després de les sis setmanes obligatòries (ara, les 11 + 2) podran gaudir-se a temps complet o parcial amb acord previ empresa-persona treballadora, segons que es determini reglamentàriament.

• Deure de preavisar l’empresa amb, almenys, quinze dies de l’exercici del dret.

• La defunció del fill o la filla no redueix el període de suspensió, tret que passades les primeres sis setmanes se sol·liciti la reincorporació a la feina.

• El règim jurídic del part prematur o quan el nadó estigui hospitalitzat.

• Possible limitació de l’exercici simultani per l’empresa per raons fundades i objectives, en cas que tots dos progenitors treballin a la mateixa empresa.

• Com a mares biològiques s’inclou també les persones trans gestants.

Suspensió en supòsits d’adopció, de guarda amb finalitats d’adopció i d’acolliment (art. 48.5 ET):

a) Novetats:

• Durada: 19 setmanes. En cas de monoparentalitat, 32 setmanes per a cada adoptant, guardador o acollidor.

• Defunció del menor: la suspensió no es redueix, tret que finalitzades les 6 setmanes obligatòries se sol·liciti la reincorporació.

• En cas de defunció d’un dels titulars del dret, l’altre podrà fer ús de la totalitat del permís, o del que resti.

• Distribució:

— 6 setmanes ininterrompudes, després de la sentència judicial o resolució administrativa, obligatòries i a jornada completa.

— 11 setmanes (22 en monoparentalitat) a voluntat de la persona treballadora en períodes setmanals, acumulada o interrompuda (fins als dotze mesos de la resolució judicial o decisió administrativa).

— 2 setmanes (4 en monoparentalitat) per a la cura del menor, acumulades o en 2 períodes setmanals a voluntat de la persona treballadora, fins als vuit anys des del fet causant.

b) El que es manté:

• Dret individual de la persona treballadora, sense possibilitat de transferir el seu exercici.

• Un mateix menor no dona dret a diversos períodes de suspensió en la mateixa persona treballadora.

• Inici avançat de fins a quatre setmanes en cas d’adopció internacional amb desplaçament al país d’origen de l’adoptat.

• Gaudi: després de les 6 setmanes obligatòries (ara, les 11 + 2), podran gaudir-se a temps complet o parcial amb acord previ empresa-persona treballadora, segons que es determini reglamentàriament.

• La comunicació a l’empresa, amb almenys quinze dies de l’exercici del dret.

• La possible limitació de l’exercici simultani per l’empresa per raons fundades i objectives en cas que tots dos adoptants, guardadors o acollidors treballin en la mateixa empresa.

Permís per naixement per a la mare biològica (art. 49.a EBEP):

a) Novetats:

• Es declara com un dret individual de la mare biològica, sense que se’n pugui transferir l’exercici.

• Durada: 19 setmanes. En cas de monoparentalitat, 32 setmanes.

• Distribució:

— 6 setmanes ininterrompudes després del part obligatòries i a jornada completa.

— 11 setmanes (22 en monoparentalitat) a voluntat de la mare en períodes setmanals, acumulada o interrompuda (fins als dotze mesos del fill o la filla).

— 2 setmanes (4 en monoparentalitat) per a la cura del menor, acumulades o en 2 períodes setmanals a voluntat de la mare, fins als vuit anys del fill o la filla.

• Si hi ha gaudi interromput del permís, es requerirà, per a cada període de gaudi, un preavís d’almenys quinze dies i s’haurà de fer per setmanes completes.

• Quant a les dues setmanes de cura del menor, cal limitar-ne el gaudi quan hi concorrin les dues persones progenitores i el període sol·licitat alteri seriosament el correcte funcionament de la unitat de l’administració en la qual les dues prestin serveis. La concessió es podrà ajornar per un període raonable, justificant-ho per escrit i després d’oferir una alternativa de gaudi més flexible.

b) El que es manté:

• Gaudi: després de les 6 setmanes obligatòries (ara, les 11 + 2), podrà gaudir-se a temps complet o parcial quan les necessitats del servei ho permetin, i en els termes que es determinin reglamentàriament.

• Ampliació en dues setmanes més en cas de fill o la filla amb discapacitat; i, per cada fill o filla en parts múltiples, una per a cadascun dels progenitors.

• Per part prematur i en els supòsits en què el nadó hagi d’estar hospitalitzat a continuació del part, s’amplia en tants dies com el nadó es trobi hospitalitzat, amb un màxim de tretze setmanes addicionals.

• La defunció del fill o la filla no redueix el període de suspensió, tret que passades les primeres sis setmanes se sol·liciti la reincorporació al treball.

• En cas de defunció de la mare, l’altre progenitor podrà fer ús de la totalitat del permís, o del que resti.

• Durant el gaudi de permís, hi ha la possibilitat de participar en cursos de formació de l’Administració.

• Com a mares biològiques s’inclouen les persones trans.

Permís per adopció, per guarda amb finalitats d’adopció o acolliment, tant temporal com permanent (art. 49.b EBEP):

a) Novetats:

• Es declara com un dret individual de les persones adoptants o acollidores, homes o dones, sense que se’n pugui transferir l’exercici.

• Durada: 19 setmanes. En cas de monoparentalitat, 32 setmanes.

• Distribució:

— 6 setmanes ininterrompudes obligatòries després de la resolució judicial o decisió administrativa, i a jornada completa.

— 11 setmanes (22 en monoparentalitat) a voluntat del titular del dret en períodes setmanals, acumulada o interrompuda (fins als dotze mesos de la resolució judicial o decisió administrativa).

— 2 setmanes (4 en monoparentalitat) per a la cura del menor, acumulades o en dos períodes setmanals a voluntat del titular del dret fins als vuit anys del fill o la filla.

• Si hi ha gaudi interromput del permís es requerirà, per a cada període de gaudi, un preavís d’almenys quinze dies i s’haurà de fer per setmanes completes.

• Quant a les dues setmanes de cura del menor, cal limitar-ne el gaudi quan hi concorrin tots dos adoptants o acollidores i el període sol·licitat alteri seriosament el correcte funcionament de la unitat de l’administració en la qual les dues prestin serveis. La concessió es podrà ajornar per un període raonable, justificant-ho per escrit i després d’haver ofert una alternativa de gaudi més flexible.

• Un mateix menor no pot donar dret a diversos períodes de gaudi d’aquest permís.

b) El que es manté:

• Ampliació en dues setmanes més en cas de fill o la filla amb discapacitat; i, per cada fill o filla a partir del segon (múltiples), una per a cadascun dels progenitors.

• Permís de dos mesos en cas de desplaçament al país d’adopció o acolliment internacional, amb retribucions bàsiques.

• Inici previ del permís: fins a quatre setmanes abans de la resolució judicial o resolució administrativa.

• Participació en cursos de formació de l’Administració durant el permís.

• Supòsits d’adopció i acolliment (no inferior a un any) definits pel Codi Civil i les lleis civils autonòmiques.

Permís del progenitor diferent de la mare biològica per naixement, guarda amb finalitats d’adopció, acolliment o adopció d’un fill o filla (art. 49.c EBEP):

a) Novetats:

• Es declara un dret individual de les persones progenitores, adoptants o acollidores, homes o dones, sense que se’n pugui transferir l’exercici.

• Durada: 19 setmanes. En cas de monoparentalitat, 32 setmanes.

• Distribució:

— 6 setmanes ininterrompudes, obligatòries i a jornada completa.

— 11 setmanes (22 en monoparentalitat) a voluntat del titular del dret en períodes setmanals, acumulada o interrompuda (fins als dotze mesos del menor o la sentència judicial o resolució administrativa).

— 2 setmanes (4 en monoparentalitat) per a la cura del menor, acumulades o en dos períodes setmanals a voluntat del titular del dret, fins als vuit anys del fill o la filla.

• En cas de defunció del progenitor diferent de la mare biològica, l’altre progenitor podrà fer ús de la totalitat del permís, o del que resti.

• Quant a les dues setmanes de cura del menor, cal limitar-ne el gaudi quan hi concorrin tots dos adoptants o acollidores i el període sol·licitat alteri seriosament el correcte funcionament de la unitat de l’administració en la qual les dues prestin serveis. La concessió es podrà ajornar per un període raonable, justificant-ho per escrit i després d’haver ofert una alternativa de gaudi més flexible.

b) El que es manté:

• Gaudi: després de les 6 setmanes obligatòries, la resta (ara, les 11 + 2) podran gaudir-se a temps complet o parcial quan les necessitats del servei ho permetin, i en els termes que es determinin reglamentàriament.

• Per part prematur i en supòsits en què el nadó hagi d’estar hospitalitzat a continuació del part, s’amplia en tants dies com el nadó estigui hospitalitzat, amb un màxim de tretze setmanes addicionals.

• La defunció del menor no redueix el període de suspensió, tret que passades les primeres sis setmanes se sol·liciti la reincorporació a la feina.

• Ampliació en dues setmanes més en cas de menor amb discapacitat, i en parts múltiples, per a tots dos progenitors, una per a cadascun.

• Preavís de quinze dies mínims en cas de gaudi interromput per setmanes completes.

• Si s’opta per gaudir del permís després de la setmana setze, i en cas de sol·licitar l’acumulació del temps de lactància en jornades completes, tan sols quan aquest finalitzi s’iniciarà el còmput del període de dotze setmanes restants.

• Participació en cursos de formació de l’Administració durant el permís.

Canvis en el text refós de la Llei general de la Seguretat Social

De manera esquemàtica:

• Beneficiaris del subsidi per naixement i cura del menor. S’hi afegeix l’incís següent: a l’inici de cadascun dels períodes de descans, la persona treballadora haurà de trobar-se en situació d’alta o assimilada a la d’alta (art. 178 LGSS).

• Supòsit especial de subsidi. En cas de falta del període mínim de cotització, s’amplia el col·lectiu de beneficiaris: enfront de la mare biològica, s’amplia a totes les persones treballadores incloses en el règim general per naixement, adopció, guarda amb finalitats d’adopció o acolliment familiar (art. 181 LGSS).

• Prestació econòmica. La durada de la prestació s’adapta en dos supòsits (art. 182 LGSS):

— El general: enfront dels 42 dies naturals des del part, la durada serà la que es correspongui amb el període de descans obligatori, que s’haurà de gaudir a jornada completa de manera obligatòria i ininterrompuda immediatament després del part, de la resolució judicial per la qual es constitueix l’adopció o de la decisió administrativa de guarda amb finalitats d’adopció o d’acolliment.

— Els supòsits especials pels quals s’incrementa en catorze dies naturals s’estenen també a l’adopció, guarda i acolliment.

3. ENTRADA EN VIGOR I CARÀCTER RETROACTIU DE LA REFORMA

La norma va entrar en vigor el 31 de juliol de 2025 (l’endemà de la publicació al BOE); per tant, el permís s’allarga de 16 a 19 setmanes a partir d’aquesta data.

No obstant això, la disposició transitòria única del RDL 9/2025 disposa l’aplicació retroactiva des del 2 d’agost de 2024 de la suspensió del contracte de treball en dues setmanes per cures parentals, que es poden gaudir fins al moment en què el menor compleixi vuit anys d’edat. El gaudi d’aquestes setmanes de suspensió i la prestació econòmica podran sol·licitar-se a partir de l’1 de gener de 2026.

El dia 18 de juliol de 2025 es van publicar a la pàgina web de l’ICAC quatre noves consultes de comptabilitat pertanyents al BOICAC 142, de juny del 2025. Els temes tractats són: escissió parcial d’una societat a favor d’una societat de nova creació, cessions d’ús sobre immobles, ajudes concedides a una societat per a l’adquisició de les participacions de dues societats que absorbeix posteriorment i termini per a formular comptes anuals consolidats en el cas d’un grup de societats en què algunes de les societats dependents tinguin el domicili social en algun dels municipis afectats per la dana.

El dia 18 de juliol de 2025 es van publicar a la pàgina web de l’ICAC quatre noves consultes de comptabilitat pertanyents al BOICAC 142, juny 2025. Els temes tractats són: escissió parcial d’una societat a favor d’una societat de nova creació, cessions d’ús sobre immobles, ajudes concedides a una societat per a l’adquisició de les participacions de dues societats que absorbeix posteriorment i termini per a formular comptes anuals consolidats en el cas d’un grup de societats en què algunes de les societats dependents tinguin el domicili social en algun dels municipis afectats per la dana. A continuació, n’oferim el resum:

BOICAC Núm. 142/2025: Consulta 1. SOBRE L’ESCISSIÓ PARCIAL D’UNA SOCIETAT A FAVOR D’UNA SOCIETAT DE NOVA CREACIÓ

Es tracta d’una operació de reorganització d’un grup empresarial per segregació amb les característiques següents:

a) Una societat (societat aportant) escindeix part del seu patrimoni, format per inversions en empreses del grup, i el transmet en bloc a favor d’una societat de nova creació (societat beneficiària). La societat aportant rep, a canvi, la totalitat de les participacions socials representatives del capital de la societat beneficiària.

b) A conseqüència de l’escissió, la societat beneficiària rep inversions en empreses del grup que la societat aportant té ex-ante a la segregació registrades al cost que, segons manifesta, és un valor superior a un hipotètic valor consolidat formulat sota les Normes per a la formulació de comptes anuals consolidats, aprovades pel Reial decret 1159/2010, de 17 de setembre (NFCAC).

c) El grup empresarial formula els seus comptes anuals consolidats conformement a les Normes internacionals d’informació financera aprovades per la UE (NIIF-UE), que no donarien diferències rellevants respecte d’una formulació sota NFCAC a excepció de les amortitzacions dels fons de comerç, que farien que el patrimoni consolidat de la societat beneficiària i de la mateixa dominant quedés significativament afectat, en la mesura en què aquest fons de comerç és objecte d’amortització sistemàtica sota PGC i NFCAC, criteri que no concorre sota NIIF-UE.

En concret, es pregunta pel valor comptable pel qual ha de registrar l’operació tant la societat beneficiària que rep les inversions en empreses del grup com aquella que les aporta amb motiu de l’escissió.

Per respondre a la consulta, l’ICAC acudeix a les normatives i interpretacions següents:

— PGC:

• NECA 13a Empreses del grup, multigrup i associades.

• NRV 19a Combinacions de negocis.

• NRV 21a Operacions entre empreses del grup.

— RICAC, de 5 de març de 2019, per la qual es desenvolupen els criteris de presentació dels instruments financers i altres aspectes comptables relacionats amb la regulació mercantil de les societats de capital, recull en els articles 53 a 57 els aspectes comptables relatius a l’escissió.

• Art. 53. Criteris generals per a comptabilitzar una escissió.

— Consultes ICAC:

• CICAC 2 del BOICAC 131, de setembre de 2022, sobre el tractament comptable de l’operació d’escissió parcial de la societat dominant d’un grup cotitzat.

Doncs bé, basant-se en les consideracions anteriors s’arriba a la premissa que som davant una escissió entre empreses del grup, en la qual el patrimoni que es transmet compleix la definició de negoci i on s’aplica, per tant, la NRV 21a i no la NRV 19a. Així:

a) Societat beneficiària: la societat beneficiària registrarà els elements patrimonials adquirits per l’import que correspondria a aquests, una vegada efectuada l’operació, en els comptes anuals consolidats del grup o subgrup segons les citades Normes per a formulació de comptes anuals consolidats aprovats pel Reial decret 1159/2010, de 17 de setembre (NFCAC), malgrat que el grup empresarial formula els seus comptes anuals consolidats segons les Normes internacionals d’informació financera aprovades per la UE (NIIF-UE).

b) Societat escindida (aportant): pel que fa a la societat dominant que aporta les inversions, veient l’anterior, la totalitat de les participacions de la societat de nova creació que s’incorporen al balanç de la societat dominant s’haurien de comptabilitzar pel valor consolidat-cost precedent consolidat de les inversions aportades.

No obstant això, segons la informació facilitada, aquest tractament conduiria a registrar una pèrdua amb càrrec a reserves que, en absència de l’operació societària, no s’hauria produït.

En el cas particular que planteja la consultant, és a dir, una operació de reestructuració amb l’únic propòsit de crear una societat subhòlding que agrupi un determinat segment d’activitat sense un canvi en els actius nets controlats ni en la composició dels socis per a facilitar l’organització i gestió dels negocis, l’ICAC opina que el tractament comptable dels fets descrits no es pot traduir en una pèrdua patrimonial en la societat dominant quan abans d’efectuar l’operació l’import recuperable de les inversions era superior als valors en llibres.

En cas contrari, es plantejaria la situació que l’existència de comptes consolidats perjudicaria el grup en comparació amb la informació que mostraria hipotèticament una altra societat de similar dimensió que no elaborés comptes consolidats a Espanya, arran de tenir la facultat de poder acollir-se a la dispensa per raó de subgrup.

En aquest últim supòsit, en absència d’un valor consolidat, les accions rebudes es registrarien pel seu valor precedent en el balanç individual de la societat transmitent sense que el patrimoni del soci reflectís una pèrdua.

En conseqüència, si el valor consolidat de la inversió en participacions d’empreses del grup que compleixen la definició de negoci és inferior al seu valor comptable individual precedent, l’aplicació del mètode del cost precedent ha de portar a concloure que la societat aportant d’aquestes accions o participacions ha de comptabilitzar els instruments de patrimoni de la societat beneficiària pel més alt dels dos imports.

BOICAC Núm. 142/2025: Consulta 2. SOBRE EL TRACTAMENT COMPTABLE DE LES CESSIONS D’ÚS SOBRE IMMOBLES

El consultant assenyala que la consulta 1 del BOICAC número 137, d’abril de 2024, sobre la cessió a títol gratuït d’un immoble a un ajuntament per part d’una entitat mercantil, i la consulta 2 del BOICAC número 140, de gener de 2025, sobre la cessió sense contraprestació d’un immoble per part d’una societat filial a favor de la seva societat matriu, sembla que plantegen solucions diferents per a un mateix supòsit de fet. El consultant també al·ludeix a la consulta 6 del BOICAC número 82, de juny de 2010, en relació amb el dret d’usdefruit.

En concret, el consultant sol·licita que s’aclareixi quin criteri cal seguir en la cessió d’un immoble sense contraprestació, amb caràcter irrevocable, i per un període de temps inferior a la vida útil de l’edificació, per part d’una filial (cedent) a la seva matriu (cessionària), que participa al 100% en la filial.

Per respondre a la consulta, l’ICAC acudeix al que disposa el mateixa institut en les següents normes i interpretacions:

— RICAC de 5 de març de 2019 per la qual es desenvolupen els criteris de presentació dels instruments financers i altres aspectes comptables relacionats amb la regulació mercantil de les societats de capital (RICAC de societats):

• Article 31. La comptabilització de l’aplicació del resultat en el soci.

— Consultes:

• CICAC 1 del BOICAC 137, d’abril de 2024: sobre la cessió a títol gratuït d’un immoble a un ajuntament per part d’una entitat mercantil.

• CICAC 2 del BOICAC 140, de gener de 2025: sobre la cessió sense contraprestació d’un immoble per part d’una societat filial a favor de la seva societat matriu.

• CICAC 6 del BOICAC del BOICAC 82, de juny del 2010: sobre el tractament comptable d’un dret d’usdefruit per part de l’usufructuari.

Analitzant els seus propis pronunciaments, l’ICAC aclareix el següent:

a) CICAC 1 del BOICAC 137: tracta el cas de la cessió a títol gratuït d’un immoble a un ajuntament per part d’una entitat mercantil l’únic accionista de la qual és el mateix ajuntament i al qual presta el 100% dels seus serveis. En la consulta s’estableix un tractament comptable de compte compensador de l’immobilitzat cedit amb càrrec a un compte de reserves que l’ICAC determina que serà aplicable quan l’operació tingui caràcter no lucratiu.

b) CICAC 2 del BOICAC 140: aquesta consulta aborda la cessió sense contraprestació d’un immoble per part d’una societat filial a favor de la seva societat matriu, sota el supòsit que les activitats desenvolupades per totes dues entitats tenen finalitats lucratives, tenint en compte que la cessió sense contraprestació de l’immoble es fa de manera irrevocable, per un període molt inferior a la vida útil de l’actiu i que, finalitzat aquest període, la societat matriu (cessionària) ha de reintegrar l’actiu a la societat filial (la cedent). Així, tal com s’indica en aquesta consulta:

— Entitat cedent: la condonació del compte que ha de cobrar l’entitat filial (cedent) s’ha de registrar en la data d’inici de l’arrendament sense contraprestació amb càrrec a reserves per un import equivalent al seu valor raonable, amb abonament a comptes d’ajustos de periodificació a curt i llarg termini ateses les dates en les quals tingui lloc el reconeixement dels ingressos per arrendament.

— Entitat cessionària: des de la perspectiva de la societat dominant, la condonació de l’import que s’ha de pagar en virtut de l’arrendament es registrarà, igualment pel seu valor raonable, com una operació de distribució de dividends o recuperació de la inversió d’acord amb els criteris establerts en l’article 31. La comptabilització de l’aplicació del resultat en el soci, de la Resolució de 5 de març de 2019, de l’Institut de Comptabilitat i Auditoria de Comptes, per la qual es desenvolupen els criteris de presentació dels instruments financers i altres aspectes comptables relacionats amb la regulació mercantil de les societats de capital (RICAC de societats).

Així mateix, per simetria amb la comptabilitat de l’arrendador, la contrapartida de la distribució o recuperació de la inversió es registrarà amb càrrec a comptes d’ajustos per periodificació a curt i llarg termini que es considerin oportunes en aplicació de les Normes d’elaboració dels comptes anuals continguts en la tercera part del PGC.

Per tant, l’ICAC conclou que, d’acord amb tot el que s’ha indicat, l’empresa haurà d’aplicar els criteris establerts en la consulta 2 del BOICAC 140, sota el supòsit que les activitats desenvolupades per l’entitat cedent (filial) i la cessionària (matriu) tenen caràcter lucratiu.

BOICAC Núm. 142/2025: Consulta 3. SOBRE LA IMPUTACIÓ D’AJUDES CONCEDIDES A UNA SOCIETAT PER A L’ADQUISICIÓ DE LES PARTICIPACIONS DE DUES SOCIETATS QUE ABSORBEIX POSTERIORMENT

La consulta tracta sobre tres societats («A», «B» i «C»), distribuïdors minoristes autoritzats d’una marca d’automòbils («la Marca»), amb la qual no tenen cap vinculació societària, més enllà dels acords comercials subscrits en el desenvolupament de la seva activitat.

«La Marca», fabricant i distribuïdora a l’engròs dels vehicles de la mateixa marca, està interessada a supervisar els distribuïdors del seu producte en territori espanyol, a assessorar i, si és el cas, autoritzar els acords comercials i societaris a què puguin arribar els distribuïdors dels seus vehicles, i a ser el principal referent perquè aquest tipus d’operacions es duguin a terme. Si bé la seva autorització no és condició sine qua non perquè s’executi, aquesta execució no es concep sense haver rebut el seu vistiplau. Encara més: sovint «la Marca», coneixent la situació patrimonial, financera i de negoci dels diferents concessionaris operatius al territori on opera, concedeix ajudes no reintegrables per a la formalització de les adquisicions que consideri d’interès per a aquells i, naturalment, per a la millora de les seves vendes en territori espanyol.

D’acord amb això anterior, comptant amb l’anuència de «la Marca»:

a) Compra de les participacions de B i C l’any 2023: al llarg de l’exercici 2023 la societat «A» va negociar separadament amb els propietaris de «B» i «C» l’adquisició del 100% de les participacions representatives del seu capital social, amb la idea d’absorbir-ne els negocis respectius en el termini més breu possible. Arribats a un acord entre les parts, les compres respectives del 100% de les participacions de «B» i de «C» per part d’ «A» es van formalitzar en escriptures públiques al juny i l’octubre del 2023, respectivament.

b) Absorció per part de de les societats íntegrament participades B i C l’any 2024: l’operació projectada va finalitzar amb l’absorció per fusió de les dues societats adquirides per la societat «A», que es va formalitzar en escriptura pública al maig del 2024, amb eficàcia comptable l’1 de gener de 2024.

Amb motiu de l’execució de la fusió impròpia entre la societat «A» (absorbent) i la societat «B» i la societat «C» (absorbides), pel fet d’integrar per successió universal el patrimoni de les absorbides i l’anul·lació consegüent de la participació en totes dues companyies absorbides en el patrimoni de la societat absorbent, va sorgir un important fons de comerç en aquesta, que es veuria incrementat en un import semblant per pagaments addicionals per ajustos al preu de les participacions de «B» i de «C» una vegada executada la fusió.

A conseqüència de la fusió sorgeixen dos fons de comerç, un per l’absorció de la societat «B» i un altre per l’absorció de la societat «C».

c) Concessió per part de «la Marca» d’ajudes a la societat «A» per a facilitar les operacions de compra i absorció durant els anys 2023 i 2024: com que era de l’interès de «la Marca» que l’adquisició i posterior fusió descrites amb anterioritat es duguessin a terme, en els exercicis 2023 i 2024 «la Marca» va concedir a la societat «A» sengles ajudes per a l’adquisició dels negocis de «B» i de «C», per imports idèntics entre si per a cada societat el 2023, i una ajuda addicional per companyia adquirida el 2024. La concessió del total de les ajudes es va formalitzar en un document subscrit entre «la Marca» i la societat «A», on es deixava clar que la finalitat de l’ajuda era l’ampliació del negoci d’«A».

La consulta tacta sobre el tractament comptable adequat de l’ajuda rebuda per la societat «A».

En la seva resposta, tenint en compte el principi de fons econòmic sobre forma jurídica establert en l’article 34.2 del Codi de Comerç, l’ICAC enquadra les operacions descrites pel consultant en la relació entre un proveïdor, en aquest cas «la Marca», i el seu client, la societat «A». Partint d’aquest context, l’ICAC indica que la societat «A» (consultant) haurà d’aplicar un tractament simètric al que donaria el proveïdor en l’àmbit de la RICAC, de 10 de febrer de 2021, per la qual es dicten normes de registre, valoració i elaboració dels comptes anuals per al reconeixement d’ingressos pel lliurament de béns i la prestació de serveis (RICAC d’ingressos). En concret, l’article 12.3 indica que l’empresa pot pagar un import en efectiu al client, que es comptabilitzarà com una reducció en el preu de la transacció, tret que el pagament al client sigui a canvi d’un bé o servei diferent del que transfereix l’empresa, i en aquest cas l’operació es comptabilitzarà com a adquisició d’un bé o servei. En aquest sentit acudeix a les consultes següents:

— CICAC 3 del BOICAC 70, de juny del 2007: sobre el tractament comptable que correspon atorgar per una societat a les aportacions monetàries rebudes del promotor i propietari d’un centre comercial, a fi que la citada societat estableixi punts de venda en aquest.

— CICAC 2 del BOICAC 53, de març del 2003: sobre el tractament comptable que ha de donar-se a la quantitat lliurada per un proveïdor al client amb la condició que aquest es comprometi a comprar en exclusiva un volum preestablert de productes durant un determinat període de temps (ràpels anticipats).

— CICAC 5 del BOICAC 91, de setembre del 2012: sobre la vigència del criteri inclòs en la consulta 2 publicada en el Butlletí de l’ICAC (BOICAC) núm. 53, de març de 2003, arran de l’entrada en vigor del Pla General de Comptabilitat (PGC), aprovat pel Reial decret 1514/2007, de 16 de novembre.

Basant-se en l’anterior, l’ICAC conclou que, en el cas concret plantejat, l’operació efectuada, és a dir, la concessió de les ajudes per part del proveïdor («la Marca») al client (la societat «A»), per a l’adquisició dels negocis de «B» i «C», la finalitat de la qual és l’ampliació del negoci de la societat «A» genera:

a) En el proveïdor («la Marca») un actiu.

b) En el client (la societat «A») un passiu, que podrà registrar mitjançant un compte del subgrup 18. Passius per fiances, garanties i altres conceptes a llarg termini, i que figurarà en l’epígraf del balanç de periodificacions a llarg termini. Quant a la imputació al compte de pèrdues i guanys, l’empresa haurà de determinar si és possible identificar un nombre d’unitats venudes pel concessionari de la marca a la qual es pugui assignar la reducció del cost, des del punt de vista del concessionari que les adquireix. Així:

— Si ho identifica efectuarà la periodificació en funció de les unitats venudes.

— En el supòsit contrari, considerant el criteri de la consulta 3 del BOICAC número 70 caldrà assignar les quantitats rebudes a cadascun dels elements adquirits mitjançant l’absorció dels negocis de «B» i de «C», i efectuar la imputació en funció del consum o baixa de cadascun d’aquests elements, tenint en compte la data d’efectes comptables de la fusió.

BOICAC Núm. 142/2025: Consulta 4. SOBRE EL TERMINI PER A FORMULAR COMPTES ANUALS CONSOLIDATS EN EL CAS D’UN GRUP DE SOCIETATS EN EL QUAL ALGUNES DE LES SOCIETATS DEPENDENTS TINGUIN EL DOMICILI SOCIAL EN ALGUN DELS MUNICIPIS AFECTATS PER LA DANA

En concret, la societat consultant pregunta si, d’acord amb el que s’estableix en l’apartat 3 de l’article 33 del Reial decret llei 8/2024, de 28 de novembre, pel qual s’adopten mesures urgents complementàries en el marc del Pla de resposta immediata, reconstrucció i rellançament enfront dels danys causats per la depressió aïllada en nivells alts (dana) en diferents municipis entre el 28 d’octubre i el 4 de novembre de 2024, la suspensió del termini de formulació dels comptes anuals consolidats seria aplicable en el cas que la societat dominant del grup no estigués domiciliada en algun dels municipis afectats per la dana, però sí que ho estiguessin algunes de les societats dependents integrants del grup.

Per a fonamentar la seva resposta l’ICAC acudeix a la normativa següent:

— L’apartat 3 de l’article 33 del Reial decret llei 8/2024, de 28 de novembre.

— L’annex del Reial decret llei 6/2024, de 5 de novembre.

— L’article 42 del Codi de Comerç.

Basant-se en les normes anteriors, l’ICAC, després de recordar-nos que no té competències per a interpretar aspectes d’índole mercantil diferents dels estrictament comptables, comenta que a tenint en compte el literal del citat apartat 3 observa el següent:

a) Que la suspensió de l’obligació de formular els comptes anuals consolidats fins al 30 de juny de 2025 s’aplica a les persones jurídiques el domicili social de les quals es trobi dins de la llista dels municipis afectats per la dana, recollit en l’annex del Reial decret llei 6/2024, de 5 de novembre, pel qual s’adopten mesures urgents de resposta davant els danys causats per la depressió aïllada en nivells alts (dana) en diferents municipis entre el 28 d’octubre i el 4 de novembre de 2024, i que el termini es reprèn per altres tres mesos comptadors des d’aquesta data.

b) Que, en el cas d’un grup de societats que hagi de formular comptes anuals consolidats, la normativa no especifica expressament si la suspensió també resultaria d’aplicació quan algunes de les societats dependents tenen el domicili als municipis afectats per la dana, però la societat dominant del grup, no.

Doncs bé, després d’aquestes constatacions i després de recordar-nos que, d’acord amb l’article 42 del Codi de Comerç, l’obligació de formular els comptes consolidats recau en la societat dominant del grup de societats, conclou que, si bé la literalitat de l’article 33 del Reial decret llei vincula la suspensió al domicili social de la persona jurídica obligada a formular els comptes anuals, tenint en compte el caràcter finalista de la norma sembla lògic entendre que en el cas esmentat en la consulta —en el qual algunes de les societats dependents que s’integren en el grup estan domiciliades als municipis recollits en l’esmentat annex del Reial decret llei 6/2024 i suposen components molt significatius en els referits comptes anuals consolidats— es pugui aplicar la suspensió per a la formulació dels comptes anuals consolidats.

Quan es pren la decisió de tancar un negoci, no n’hi ha prou d’abaixar-ne la persiana. Hi ha dues vies per a plegar, i l’elecció del procediment depèn dels deutes.

A ningú se li escapa que la situació actual propicia que molts empresaris es plantegin el tancament. No són pocs els negocis que acumulen impagaments per la manca d’ingressos i el tancament és l’únic camí que poden seguir, si volen evitar: multes i recàrrecs per pagaments endarrerits, embargaments i judicis de creditors, pèrdua de reputació i disminució de la confiança de clients i proveïdors i problemes legals i fiscals que poden afectar el propietari del negoci.

Quan no hi ha passius acumulats, l’únic que cal fer és liquidar la companyia. És a dir, acabar de fer els pagaments que hi ha pendents i procedir a donar-se de baixa en la Seguretat Social o, en el cas de ser una societat, iniciar la dissolució, liquidació i extinció mercantil.

En situacions de dissolució «amb solvència», és a dir, quan hi ha capacitat de pagament, el procés de tancament se sol fer per conducte notarial, per a la qual cosa es requereix l’aprovació prèvia de l’acord per la Junta General de socis.

A més, és important incloure expressament en l’escriptura pública l’aprovació del balanç final i l’import de la quota de liquidació de cada soci, ja que, en cas de «resurrecció de deutes», per exemple, a conseqüència d’alguna comprovació tributària o resolució judicial, els socis hauran de respondre personalment fins al límit d’aquesta quota.

En el moment en què hi hagi deutes i insolvència només hi ha un itinerari legal: el concurs de creditors.

Molts empresaris opten per abaixar la persiana de cop i deixar la societat inactiva, i s’obliden que han de liquidar impostos, presentar comptes i respondre a sancions, a més que corren el risc que un creditor insti la fallida de la societat, fet que augmenta exponencialment la possibilitat que el concurs sigui qualificat com a culpable i els administradors es vegin obligats a recórrer al seu patrimoni personal.

Moltes persones no volen passar per un procediment concursal per l’elevat cost que té. Els concursos no són gratuïts, i a més solen ser llargs i incòmodes. Haureu d’obrir-vos en canal i exposar la vostra realitat econòmica davant d’un advocat, un procurador i un administrador concursal.

Tot i aquests inconvenients, hi ha diverses vies per a arribar a acords i reduir el deute. No oblidem que un dels principis bàsics del nostre ordenament jurídic és que una societat de capital (anònima o de responsabilitat limitada) no es pot dissoldre i liquidar si té deutes pendents.

Preconcursos

En cas de probabilitat d’insolvència o d’insolvència imminent, el deutor, sigui persona natural o jurídica, podrà comunicar al jutjat competent per a la declaració del concurs l’existència de negociacions amb els seus creditors, o la intenció d’iniciar-les, per a assolir un pla de reestructuració que permeti superar la situació en què es troba.

El sentit últim d’aquesta comunicació és que el deutor pugui gaudir d’una paralització o suspensió temporal de les execucions singulars, judicials o extrajudicials, sobre els béns necessaris per a continuar amb la seva activitat empresarial, amb la finalitat de facilitar les negociacions d’aquest pla de reestructuració.

Aquesta continuïtat permet preservar el valor de l’empresa i, en conseqüència, si les negociacions culminen satisfactòriament, maximitzar l’excedent de valor associat a una reestructuració preconcursal.

Qualsevol crèdit, inclosos els crèdits contingents i sotmesos a condició, pot ser afectat pel pla de reestructuració, tret dels crèdits d’aliments derivats d’una relació familiar, de parentiu o de matrimoni, els crèdits de responsabilitat civil extracontractual i els crèdits provinents de relacions laborals diferents de les del personal d’alta direcció.

Procediment especial per a microempreses

El concepte de microempreses (o micropimes) comprèn aquelles societats que hagin ocupat, durant l’any anterior a la sol·licitud d’inici del procediment especial, una mitjana de menys de deu treballadors i que tinguin un volum de negoci anual inferior a 700.000 euros o un passiu inferior a 350.000 euros, segons els últims comptes tancats en l’exercici anterior a la presentació de la sol·licitud.

El concurs afectarà la totalitat dels béns i drets integrats en el patrimoni del deutor el dia d’obertura del procediment especial i els que es reintegrin en aquest patrimoni o que adquireixi durant el procés, amb excepció, si és el cas, dels béns i drets legalment inembargables.

El procediment especial per a microempreses podrà tramitar-se: com a procediment de continuació o com a procediment de liquidació amb transmissió o sense de l’empresa en funcionament. Requerirà l’existència d’insolvència actual o imminent, si ho sol·licita el deutor, o actual, si ho sol·l iciten legitimats diferents del deutor.

Si almenys el vuitanta-cinc per cent dels crèdits corresponguessin a creditors públics, el procediment especial només podrà tramitar-se com a procediment de liquidació. (art.686.4 TRLConc)

Exoneració del passiu insatisfet

El deutor de bona fe, persona natural, sigui empresari o no, pot optar entre sol·licitar una exoneració immediata amb liquidació prèvia del seu patrimoni o una exoneració mitjançant pla de pagaments, en la qual destini les seves rendes i ingressos futurs a la satisfacció dels seus deutes, i quedarà perdonada la part que finalment no atengui i sense realització necessària prèvia de tots els seus béns o drets.

Aquestes dues modalitats són intercanviables, en el sentit que el deutor que hagi obtingut una exoneració provisional amb pla de pagaments pot deixar-la sense efecte en qualsevol moment i sol·licitar l’exoneració amb liquidació.

L’exoneració del passiu insatisfet s’estendrà a la totalitat dels deutes, llevat dels següents:

1r Els deutes per responsabilitat civil extracontractual, per mort o danys personals, així com per indemnitzacions derivades d’accident de treball i malaltia professional, sigui quan sigui la data de la resolució que els declari.

2n Els deutes per responsabilitat civil derivada de delicte.

3r Els deutes per aliments.

4t Els deutes per salaris corresponents als últims seixanta dies de treball efectiu realitzat abans de la declaració de concurs en un import que no superi el triple del salari mínim interprofessional (3.552 euros), així com els que s’haguessin reportat durant el procediment, sempre que el seu pagament no l’hagués assumit el Fons de Garantia Salarial.

5è Els deutes per crèdits de Dret públic. No obstant això, els deutes per a la gestió recaptatòria dels quals resulti competent l’Agència Estatal d’Administració Tributària podran exonerar-se fins a l’import màxim de 10.000 euros per deutor; per als primers 5.000 euros de deute, l’exoneració serà integra, i a partir d’aquesta xifra, l’exoneració assolirà el cinquanta per cent del deute fins al màxim indicat. Així mateix, els deutes per crèdits amb la seguretat social podran exonerar-se pel mateix import i en les mateixes condicions. L’import exonerat, fins al límit esmentat, s’aplicarà en ordre invers al de prelació legalment establert i, dins de cada classe, en funció de la seva antiguitat.

6è Els deutes per multes a què hagués estat condemnat el deutor en processos penals i per sancions administratives molt greus.

7è Els deutes per costes i despeses judicials derivades de la tramitació de la sol·licitud d’exoneració.

8è Els deutes amb garantia real, siguin per principal, interessos o qualsevol altre concepte degut, dins del límit del privilegi especial calculat.

Resumim les principals novetats del Reial decret llei 9/2025, de 29 de juliol: característiques i distribució de les setmanes de suspensió contractual per naixement, adopció, guarda i acolliment, així com les particularitats en cas de discapacitat de fill o filla i la naturalesa retroactiva de la reforma.

Entre les principals novetats normatives d’aquests últims mesos, el Reial decret llei 9/2025, de 29 de juliol, ha millorat les condicions del permís de naixement i cura de menor regulat en l’article 48 del reial decret legislatiu 2/2015, de 23 d’octubre, text refós de la Llei de l’Estatut dels treballadors (ET).

Així, amb l’entrada en vigor d’aquesta norma, la suspensió del contracte laboral per a cuidar fills i filles després del part, adopció, guarda amb finalitats d’adopció o acolliment va passar de 16 a 19 setmanes per a les famílies biparentals, i de 26 a 32 per a les conformades per un sol progenitor.

Les mesures obeeixen la Directiva (UE) 2019/1158 del Parlament Europeu i del Consell, de 20 de juny de 2019, de manera que es millora una recomanació de l’Organització Internacional de Treball que va proposar, en el seu moment, l’extensió de la durada del permís fins a les divuit setmanes. La suspensió contractual s’aplica indistintament a dones i homes.

Tot seguit resumim la configuració actual del permís i incorporem el calendari gradual d’entrada en vigor que detalla el mateix reial decret llei.

1. PRINCIPALS NOVETATS

Segons l’exposició de motius de la norma, la reforma materialitza un compromís efectiu amb la corresponsabilitat de gènere i fomenta la participació de les empreses i de la societat en la seva consecució. Per a assolir aquest objectiu, cal destacar:

• L’increment, amb caràcter general, de la durada del permís de naixement i cures, adopció, guarda amb finalitats d’adopció i acolliment en tres setmanes (sobre les setze actuals), les dues últimes amb un disseny més flexible, a fi de complir la seva finalitat de cura parental. És a dir, el permís es concep no tan sols pel naixement, l’adopció o l’acolliment, sinó també per a la cura del menor.

• La garantia, durant aquestes tres setmanes addicionals, del manteniment en la percepció dels ingressos ordinaris de la persona treballadora que exerceix el seu dret.

• L’augment de la durada dels permisos esmentats en el cas d’unitats familiars monoparentals.

Quant al permís a les famílies monoparentals, els tribunals han anat resolent-ne l’ampliació aquests últims anys, amb diferents criteris pel que fa al nombre de setmanes. Es pot destacar la STC 140/2024, de 6 de novembre de 2024, que va reconèixer a les persones beneficiàries del permís de naixement una durada addicional d’aquest de deu setmanes; és a dir, el temps que excedeix de la part del permís de naixement de gaudi obligatori per a tots dos progenitors que se superposa en el temps. A partir d’això, el reial decret llei de 2025 va ampliar el període de suspensió per naixement, adopció, guarda amb finalitats d’adopció i acolliment, tenint en compte la nova durada dels permisos, a 32 setmanes (28 durant el primer any i 4 fins als vuit anys).

En conclusió, es va modificar l’article 48, apartats 4 i 5 de l’Estatut dels treballadors; per a adaptar els canvis en matèria de Seguretat Social se’n van reformar els articles 178, 181 i 182.

2.NORMATIVA REFORMADA: SUPÒSITS

A continuació detallem els aspectes nous i el que es manté en la redacció dels articles afectats:

Suspensió del contracte de la mare biològica (art. 48.4 ET):

a) Novetats:

• Se suspèn el contracte de la mare biològica i el de l’altre progenitor.

• Durada: 19 setmanes. En cas de monoparentalitat, 32 setmanes.

• Distribució:

— 6 setmanes ininterrompudes després del part obligatòries i a jornada completa.

— 11 setmanes (22 en monoparentalitat) a voluntat de la mare en períodes setmanals, acumulada o interrompuda (fins als dotze mesos del nadó). La mare podrà anticipar el seu exercici quatre setmanes abans del part.

— 2 setmanes (4 en monoparentalitat) per a la cura del menor, acumulades o en dos períodes setmanals a voluntat de la persona treballadora, fins als vuit anys del fill o la filla.

— En cas de defunció d’un progenitor, l’altre podrà fer ús de la totalitat del permís, o del que resti.

b) El que es manté:

• Declaració del dret com a individual de la persona treballadora, sense que es pugui transferir.

• Gaudi: després de les sis setmanes obligatòries (ara, les 11 + 2) podran gaudir-se a temps complet o parcial amb acord previ empresa-persona treballadora, segons que es determini reglamentàriament.

• Deure de preavisar l’empresa amb, almenys, quinze dies de l’exercici del dret.

• La defunció del fill o la filla no redueix el període de suspensió, tret que passades les primeres sis setmanes se sol·liciti la reincorporació a la feina.

• El règim jurídic del part prematur o quan el nadó estigui hospitalitzat.

• Possible limitació de l’exercici simultani per l’empresa per raons fundades i objectives, en cas que tots dos progenitors treballin a la mateixa empresa.

• Com a mares biològiques s’inclou també les persones trans gestants.

Suspensió en supòsits d’adopció, de guarda amb finalitats d’adopció i d’acolliment (art. 48.5 ET):

a) Novetats:

• Durada: 19 setmanes. En cas de monoparentalitat, 32 setmanes per a cada adoptant, guardador o acollidor.

• Defunció del menor: la suspensió no es redueix, tret que finalitzades les 6 setmanes obligatòries se sol·liciti la reincorporació.

• En cas de defunció d’un dels titulars del dret, l’altre podrà fer ús de la totalitat del permís, o del que resti.

• Distribució:

— 6 setmanes ininterrompudes, després de la sentència judicial o resolució administrativa, obligatòries i a jornada completa.

— 11 setmanes (22 en monoparentalitat) a voluntat de la persona treballadora en períodes setmanals, acumulada o interrompuda (fins als dotze mesos de la resolució judicial o decisió administrativa).

— 2 setmanes (4 en monoparentalitat) per a la cura del menor, acumulades o en 2 períodes setmanals a voluntat de la persona treballadora, fins als vuit anys des del fet causant.

b) El que es manté:

• Dret individual de la persona treballadora, sense possibilitat de transferir el seu exercici.

• Un mateix menor no dona dret a diversos períodes de suspensió en la mateixa persona treballadora.

• Inici avançat de fins a quatre setmanes en cas d’adopció internacional amb desplaçament al país d’origen de l’adoptat.

• Gaudi: després de les 6 setmanes obligatòries (ara, les 11 + 2), podran gaudir-se a temps complet o parcial amb acord previ empresa-persona treballadora, segons que es determini reglamentàriament.

• La comunicació a l’empresa, amb almenys quinze dies de l’exercici del dret.

• La possible limitació de l’exercici simultani per l’empresa per raons fundades i objectives en cas que tots dos adoptants, guardadors o acollidors treballin en la mateixa empresa.

Permís per naixement per a la mare biològica (art. 49.a EBEP):

a) Novetats:

• Es declara com un dret individual de la mare biològica, sense que se’n pugui transferir l’exercici.

• Durada: 19 setmanes. En cas de monoparentalitat, 32 setmanes.

• Distribució:

— 6 setmanes ininterrompudes després del part obligatòries i a jornada completa.

— 11 setmanes (22 en monoparentalitat) a voluntat de la mare en períodes setmanals, acumulada o interrompuda (fins als dotze mesos del fill o la filla).

— 2 setmanes (4 en monoparentalitat) per a la cura del menor, acumulades o en 2 períodes setmanals a voluntat de la mare, fins als vuit anys del fill o la filla.

• Si hi ha gaudi interromput del permís, es requerirà, per a cada període de gaudi, un preavís d’almenys quinze dies i s’haurà de fer per setmanes completes.

• Quant a les dues setmanes de cura del menor, cal limitar-ne el gaudi quan hi concorrin les dues persones progenitores i el període sol·licitat alteri seriosament el correcte funcionament de la unitat de l’administració en la qual les dues prestin serveis. La concessió es podrà ajornar per un període raonable, justificant-ho per escrit i després d’oferir una alternativa de gaudi més flexible.

b) El que es manté:

• Gaudi: després de les 6 setmanes obligatòries (ara, les 11 + 2), podrà gaudir-se a temps complet o parcial quan les necessitats del servei ho permetin, i en els termes que es determinin reglamentàriament.

• Ampliació en dues setmanes més en cas de fill o la filla amb discapacitat; i, per cada fill o filla en parts múltiples, una per a cadascun dels progenitors.

• Per part prematur i en els supòsits en què el nadó hagi d’estar hospitalitzat a continuació del part, s’amplia en tants dies com el nadó es trobi hospitalitzat, amb un màxim de tretze setmanes addicionals.

• La defunció del fill o la filla no redueix el període de suspensió, tret que passades les primeres sis setmanes se sol·liciti la reincorporació al treball.

• En cas de defunció de la mare, l’altre progenitor podrà fer ús de la totalitat del permís, o del que resti.

• Durant el gaudi de permís, hi ha la possibilitat de participar en cursos de formació de l’Administració.

• Com a mares biològiques s’inclouen les persones trans.

Permís per adopció, per guarda amb finalitats d’adopció o acolliment, tant temporal com permanent (art. 49.b EBEP):

a) Novetats:

• Es declara com un dret individual de les persones adoptants o acollidores, homes o dones, sense que se’n pugui transferir l’exercici.

• Durada: 19 setmanes. En cas de monoparentalitat, 32 setmanes.

• Distribució:

— 6 setmanes ininterrompudes obligatòries després de la resolució judicial o decisió administrativa, i a jornada completa.

— 11 setmanes (22 en monoparentalitat) a voluntat del titular del dret en períodes setmanals, acumulada o interrompuda (fins als dotze mesos de la resolució judicial o decisió administrativa).

— 2 setmanes (4 en monoparentalitat) per a la cura del menor, acumulades o en dos períodes setmanals a voluntat del titular del dret fins als vuit anys del fill o la filla.

• Si hi ha gaudi interromput del permís es requerirà, per a cada període de gaudi, un preavís d’almenys quinze dies i s’haurà de fer per setmanes completes.

• Quant a les dues setmanes de cura del menor, cal limitar-ne el gaudi quan hi concorrin tots dos adoptants o acollidores i el període sol·licitat alteri seriosament el correcte funcionament de la unitat de l’administració en la qual les dues prestin serveis. La concessió es podrà ajornar per un període raonable, justificant-ho per escrit i després d’haver ofert una alternativa de gaudi més flexible.

• Un mateix menor no pot donar dret a diversos períodes de gaudi d’aquest permís.

b) El que es manté:

• Ampliació en dues setmanes més en cas de fill o la filla amb discapacitat; i, per cada fill o filla a partir del segon (múltiples), una per a cadascun dels progenitors.

• Permís de dos mesos en cas de desplaçament al país d’adopció o acolliment internacional, amb retribucions bàsiques.

• Inici previ del permís: fins a quatre setmanes abans de la resolució judicial o resolució administrativa.

• Participació en cursos de formació de l’Administració durant el permís.

• Supòsits d’adopció i acolliment (no inferior a un any) definits pel Codi Civil i les lleis civils autonòmiques.

Permís del progenitor diferent de la mare biològica per naixement, guarda amb finalitats d’adopció, acolliment o adopció d’un fill o filla (art. 49.c EBEP):

a) Novetats:

• Es declara un dret individual de les persones progenitores, adoptants o acollidores, homes o dones, sense que se’n pugui transferir l’exercici.

• Durada: 19 setmanes. En cas de monoparentalitat, 32 setmanes.

• Distribució:

— 6 setmanes ininterrompudes, obligatòries i a jornada completa.

— 11 setmanes (22 en monoparentalitat) a voluntat del titular del dret en períodes setmanals, acumulada o interrompuda (fins als dotze mesos del menor o la sentència judicial o resolució administrativa).

— 2 setmanes (4 en monoparentalitat) per a la cura del menor, acumulades o en dos períodes setmanals a voluntat del titular del dret, fins als vuit anys del fill o la filla.

• En cas de defunció del progenitor diferent de la mare biològica, l’altre progenitor podrà fer ús de la totalitat del permís, o del que resti.

• Quant a les dues setmanes de cura del menor, cal limitar-ne el gaudi quan hi concorrin tots dos adoptants o acollidores i el període sol·licitat alteri seriosament el correcte funcionament de la unitat de l’administració en la qual les dues prestin serveis. La concessió es podrà ajornar per un període raonable, justificant-ho per escrit i després d’haver ofert una alternativa de gaudi més flexible.

b) El que es manté:

• Gaudi: després de les 6 setmanes obligatòries, la resta (ara, les 11 + 2) podran gaudir-se a temps complet o parcial quan les necessitats del servei ho permetin, i en els termes que es determinin reglamentàriament.

• Per part prematur i en supòsits en què el nadó hagi d’estar hospitalitzat a continuació del part, s’amplia en tants dies com el nadó estigui hospitalitzat, amb un màxim de tretze setmanes addicionals.

• La defunció del menor no redueix el període de suspensió, tret que passades les primeres sis setmanes se sol·liciti la reincorporació a la feina.

• Ampliació en dues setmanes més en cas de menor amb discapacitat, i en parts múltiples, per a tots dos progenitors, una per a cadascun.

• Preavís de quinze dies mínims en cas de gaudi interromput per setmanes completes.

• Si s’opta per gaudir del permís després de la setmana setze, i en cas de sol·licitar l’acumulació del temps de lactància en jornades completes, tan sols quan aquest finalitzi s’iniciarà el còmput del període de dotze setmanes restants.

• Participació en cursos de formació de l’Administració durant el permís.

Canvis en el text refós de la Llei general de la Seguretat Social

De manera esquemàtica:

• Beneficiaris del subsidi per naixement i cura del menor. S’hi afegeix l’incís següent: a l’inici de cadascun dels períodes de descans, la persona treballadora haurà de trobar-se en situació d’alta o assimilada a la d’alta (art. 178 LGSS).

• Supòsit especial de subsidi. En cas de falta del període mínim de cotització, s’amplia el col·lectiu de beneficiaris: enfront de la mare biològica, s’amplia a totes les persones treballadores incloses en el règim general per naixement, adopció, guarda amb finalitats d’adopció o acolliment familiar (art. 181 LGSS).

• Prestació econòmica. La durada de la prestació s’adapta en dos supòsits (art. 182 LGSS):

— El general: enfront dels 42 dies naturals des del part, la durada serà la que es correspongui amb el període de descans obligatori, que s’haurà de gaudir a jornada completa de manera obligatòria i ininterrompuda immediatament després del part, de la resolució judicial per la qual es constitueix l’adopció o de la decisió administrativa de guarda amb finalitats d’adopció o d’acolliment.

— Els supòsits especials pels quals s’incrementa en catorze dies naturals s’estenen també a l’adopció, guarda i acolliment.

3. ENTRADA EN VIGOR I CARÀCTER RETROACTIU DE LA REFORMA

La norma va entrar en vigor el 31 de juliol de 2025 (l’endemà de la publicació al BOE); per tant, el permís s’allarga de 16 a 19 setmanes a partir d’aquesta data.

No obstant això, la disposició transitòria única del RDL 9/2025 disposa l’aplicació retroactiva des del 2 d’agost de 2024 de la suspensió del contracte de treball en dues setmanes per cures parentals, que es poden gaudir fins al moment en què el menor compleixi vuit anys d’edat. El gaudi d’aquestes setmanes de suspensió i la prestació econòmica podran sol·licitar-se a partir de l’1 de gener de 2026.