Anàlisi de les repercussions d’una sentència del Tribunal Suprem relativa a l’entrada en dependències d’una societat mercantil que constituïen, simultàniament, el seu domicili social i el seu centre de treball, sense consentiment del titular i sense autorització judicial prèvia.

1. Fonament legal

Des d’una perspectiva estrictament legal, l’article 13.1 de la Llei 23/2015, de 21 de juliol, ordenadora del Sistema d’Inspecció de Treball i Seguretat Social (LOSITSS), habilita a la Inspecció per a «entrar lliurement» en centres de treball sense previ avís, afegint expressament l’exigència de consentiment o autorització judicial únicament «si el centre sotmès a inspecció coincidís amb el domicili d’una persona física».

Fins ara, el silenci del precepte respecte al domicili de les persones jurídiques ha vingut generant, en la pràctica, controvèrsia interpretativa, especialment per la seva connexió amb l’art. 18.2 de la nostra Constitució (en virtut del qual el domicili és inviolable, i cap entrada o registre pot fer-se en ell sense consentiment del titular o resolució judicial, excepte en cas de flagrant delicte) i amb el règim d’autorització judicial d’entrada previst en la jurisdicció social com a diligència preliminar quan la mesura inspectora pugui afectar drets fonamentals (art. 76.5 de la Llei 36/2011, de 10 d’octubre, reguladora de la jurisdicció social, LRJS), en particular quan el centre de treball coincideix amb el «domicili» en sentit constitucional.

El precepte de 2011 expressa que la Inspecció de Treball i, si és el cas, l’Administració laboral, en l’exercici de les seves funcions, quan el centre de treball sotmès a inspecció coincidís amb el domicili de la persona afectada, podrà sol·licitar la corresponent autorització judicial, si el titular s’oposés o existís risc de tal oposició, en relació amb els procediments administratius dels quals conegui o pugui conèixer posteriorment la jurisdicció social, o per a possibilitar qualsevol altra mesura d’inspecció o control que pogués afectar drets fonamentals o llibertats públiques.

També incumbeix aquesta matèria la Llei 29/1998, de 13 de juliol, reguladora de la jurisdicció contenciosa administrativa (LJCA), i en particular l’article 8.6, que reserva a aquest ordre concret les autoritzacions per a l’entrada en domicilis i restants llocs l’accés dels quals requereixi el consentiment del seu titular, sempre que això procedeixi per a l’execució forçosa d’actes de l’Administració pública, i tret que es tracti de l’execució de mesures de protecció de menors acordades per l’Entitat Pública competent en la matèria.

A més, i entre altres normes de competència funcional, s’atribueix als tribunals d’instància de l’ordre contenciós l’autorització per a l’entrada i inspecció de domicilis, locals, terrenys i mitjans de transport que hagi estat acordada per la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència, quan, requerint aquest accés i inspecció el consentiment del seu titular, aquest s’oposi a això o existeixi risc de tal oposició; finalment, coneixeran també aquests tribunals per a l’entrada acordada per l’Administració Tributària, en el marc d’una actuació o procediment d’aplicació dels tributs, fins i tot amb caràcter previ al seu inici formal quan, requerint aquest accés el consentiment del seu titular, aquest s’oposi a això o existeixi risc de tal oposició.

2. Última resolució del Tribunal Suprem

La principal resolució judicial de 2026 sobre la matèria estudiada va ser dictada per la sala contenciosa administrativa del Tribunal Suprem en la seva sentència número 441/2026, de 14 d’abril, a propòsit d’una entrada de la Inspecció de Treball i Seguretat Social, amb auxili policial, en dependències d’una societat mercantil que constituïen, simultàniament, el seu domicili social i el seu centre de treball, sense consentiment del titular i sense autorització judicial prèvia. En el supòsit jutjat, a més, els funcionaris actuants es van limitar a la mera entrada, sense practicar cap registre ni intervenir documentació o arxius.

La qüestió pràctica que va plantejar la citada sentència és determinar si la «mera entrada» en aquestes condicions resulta compatible amb el dret fonamental a la inviolabilitat del domicili (art. 18.2 CE) i, correlativament, quins límits operen per a l’actuació inspectora quan el centre de treball coincideix, totalment o parcialment, amb el domicili social de l’empresa.

Raonament jurisprudencial

La sentència del Tribunal Suprem que comentem és rellevant perquè fixa, amb vocació general, que «en principi» l’entrada en el domicili d’una persona jurídica sense el seu consentiment exigeix autorització judicial prèvia, de manera que el silenci de l’art. 13.1 de la LOSITSS en relació amb els domicilis de persones jurídiques no opera com dispensa de la garantia constitucional a la inviolabilitat del domicili (en general), sinó que ha d’integrar-se mitjançant aplicació directa del dret fonamental i, sobretot, perquè rebutja que l’absència de registre o d’aprehensió/intervenció d’arxius converteixi en constitucionalment vàlida una entrada no consentida i no autoritzada. L’exigència d’autorització es predica de l’«entrada o registre», per la qual cosa aconsegueix també a la mera entrada, abans de qualsevol actuació ulterior en l’espai constitucionalment protegit.

El concepte de «domicili constitucionalment protegit» de les persones jurídiques ha estat perfilat pel Tribunal Constitucional com aquells espais físics indispensables perquè la societat pugui desenvolupar la seva activitat sense intromissions alienes, per constituir el centre de direcció, gestió o decisió, o per servir a la custòdia dels documents o altres suports reservats al coneixement de tercers. Es tracta, en conseqüència, d’un concepte material i funcional, no formal, que no coincideix necessàriament amb el domicili registral o el declarat a l’efecte de Seguretat Social.

En termes de compliment operatiu, la Inspecció disposa d’altres modalitats d’actuació -per exemple: requeriment de compareixença i aportació documental o actuació mitjançant expedient- que permeten desenvolupar la funció inspectora sense forçar l’accés físic immediat a l’espai protegit, i que es troben expressament contemplades en la citada LOSITSS.

Quan l’immoble compleix, alhora, funcions de centre de treball i de domicili social/oficines, la sentència obliga a tractar amb especial cautela l’actuació inspectora: el fet que existeixi activitat productiva o fabril en el mateix emplaçament no elimina, per si sol, l’exigència d’autorització si s’actua en un espai que, en conjunt o en part, és constitucionalment domicili de la societat, per ser àmbit d’adreça i/o custòdia documental.

Per això, el disseny de l’actuació ha de partir d’una delimitació prèvia i explícita de l’objecte de la visita i de l’espai al qual es pretén accedir, evitant actuacions indistintes o genèriques a l’interior que, pel seu propi mode d’execució, impedeixin sostenir que s’ha respectat el nucli protegit de la inviolabilitat.

La sentència admet, no obstant això, una excepció, l’apreciació de la qual haurà de valorar-se cas per cas, i que requereix la concurrència acumulativa de dos requisits:

1. Que existeixi una separació física apreciable entre la zona d’oficines del domicili social i la zona estrictament destinada a centre de treball, i

2. Que l’autoritat o els seus agents informin des de l’inici que el seu propòsit és únicament accedir a la zona de treball (i no a la d’oficines/direcció/custòdia documental) per al compliment de les seves funcions.

La reacció de la Inspecció de Treball: Instrucció 4/2026

Com era d’esperar, no va trigar la Direcció de l’Organisme Estatal de la Inspecció de Treball i Seguretat Social a reaccionar al pronunciament del Tribunal Suprem.

Així, amb data 4 de maig de 2026 es va emetre la Instrucció 4/2026, de caràcter intern, en la qual -malgrat manifestar «ple respecte» a la sentència- trasllada als funcionaris actuants un criteri interpretatiu marcadament restrictiu de la fallada, orientat a preservar el màxim marge possible d’actuació inspectora sense autorització judicial.

En síntesi, la Instrucció defensa que:

• El concepte de domicili constitucionalment protegit de la persona jurídica es limita estrictament als espais físics de direcció, administració ou custòdia documental, conforme a la STC 69/1999; en conseqüència, no mereixen tal consideració ni els locals oberts al públic ni les zones productives, magatzems, vestuaris ou altres dependències funcionalment alienes a l’adreça de la societat.

• La facultat d’entrada en centres de treball es manté com a regla general, sense necessitat d’autorització judicial, també en establiments no oberts al públic, excepte respecte dels espais concrets que constitueixin domicili constitucionalment protegit (despatxos d’alta direcció, sala del consell, arxius…).

• Davant l’oposició del representant empresarial, la Inspecció advertirà expressament que la negativa a l’accés a zones distintes del domicili constitucionalment protegit podrà motivar acta d’infracció per obstrucció a la labor inspectora, corresponent a l’empresa la càrrega de justificar i delimitar l’espai físic qualificat de domicili.

El criteri de l’organisme es recolza, a més, en l’art. 12 del Conveni 81 OIT, que reconeix al personal inspector la facultat d’entrada lliure i sense prèvia notificació en tot establiment subjecte a inspecció, i en la doctrina constitucional sobre interpretació restrictiva de les limitacions a drets fonamentals connectats amb la tutela dels drets de les persones treballadores (arts. 14, 15 i 28 CE, entre altres).

Convé subratllar, no obstant això, que la Instrucció 4/2026 no és norma jurídica ni vincula a l’empresa: es tracta d’una instrucció interna dirigida al personal del Sistema d’Inspecció, que recull la interpretació de l’organisme sobre com desenvolupar la seva actuació després de la STS 441/2026. I la lectura que la mateixa ITSS realitza de la fallada és, possiblement, reduccionista: el Tribunal Suprem no es va limitar a protegir els espais estrictes d’adreça, sinó que va vincular l’exigència d’autorització judicial a la confluència, en una mateixa ubicació, de domicili social i centre de treball, excepte separació física apreciable i comunicació prèvia de l’abast limitat de l’actuació. La Instrucció tendeix, per contra, a confinar la garantia constitucional a un nucli mínim d’espais directius, la qual cosa en la pràctica buida bona part de l’efecte protector del pronunciament.

En el pla operatiu, això suposa que l’empresa que s’enfronti a una visita inspectora continuarà trobant-se en la disjuntiva ja coneguda: o consent l’accés i renúncia de facto a la garantia constitucional, ou s’oposa i s’exposa a una probable acta per obstrucció que haurà de combatre’s posteriorment en via administrativa i, si és el cas, judicial. L’efectivitat real de la doctrina del Tribunal Suprem es mesurarà, en conseqüència, per la resposta dels tribunals contenciosos-administratius i socials davant els expedients en què s’invoqui l’actuació inspectora practicada a l’empara de la Instrucció 4/2026.

3. Recomanacions pràctiques

A la vista de la doctrina asseguda, davant una visita de la Inspecció al domicili social/centre de treball de l’empresa, es recomana el següent protocol d’actuació:

1. Identificar amb precisió si el lloc d’actuació és exclusivament centre de treball ou si, a més, alberga funcions de direcció, gestió ou custòdia documental amb rellevància constitucional. Aquesta qualificació és material i funcional, no formal: no depèn del domicili que figuri en escriptures, Registre Mercantil ou a l’efecte de Seguretat Social.

2. Davant oposició ou risc d’oposició a l’entrada, sol·licitar a la Inspecció la delimitació expressa de l’objecte i de l’abast espacial de la visita, deixant constància en la diligència d’actuació. Quan l’actuació afecti el domicili constitucionalment protegit de la persona jurídica, la via correcta és la sol·licitud d’autorització judicial d’entrada a l’empara de l’art. 76.5 LRJS.

3. Quan no sigui imprescindible l’accés físic, proposar la utilització de les modalitats alternatives legalment previstes (requeriment de compareixença, aportació documental, comprovació de dades que consten en les administracions públiques), preservant l’eficàcia inspectora i minimitzant el conflicte constitucional.

4. Si la Inspecció pretén actuar únicament en la zona productiva d’un immoble mixt, convé documentar de manera fefaent la separació física entre el domicili social i el centre de treball, i exigir una comunicació inicial clara i per escrit de l’abast i la finalitat de l’entrada. L’actuació ha de romandre dins d’aquests límits; en cas contrari, s’incorre en excés constitucionalment rellevant.

5. Valorar, en tot cas, els riscos associats a una oposició frontal. Convé recordar que la negativa a l’accés, fins i tot fundada en la condició de domicili social, pot ser qualificada per la Inspecció com a obstrucció a la labor inspectora, com veurem més endavant (art. 50 del text refós de la Llei sobre Infraccions i Sancions en l’Ordre Social, LLISOS, aprovat per reial decret legislatiu 5/2000, de 4 d’agost), amb la consegüent acta d’infracció. Per això, el recomanable en la pràctica no és impedir físicament l’entrada, sinó consignar formalment l’oposició i reserva de drets en la diligència, identificant les zones de direcció i custòdia documental l’accés de la qual es rebutja, sense perjudici de la posterior impugnació administrativa i judicial de l’actuat.

6. Conseqüències de l’incompliment de l’estàndard fixat. Des de la perspectiva del control jurisdiccional, l’actuació duta a terme sense autorització judicial prèvia en domicili constitucionalment protegit es qualifica de via de fet, conduint a la declaració de vulneració del dret fonamental a la inviolabilitat del domicili. Des de l’òptica probatòria -i per aplicació de la regla general d’exclusió de la prova il·lícita i de les seves derivades- això compromet la validesa de l’actuació i la utilitat processal de l’obtingut en eventuals procediments sancionadors ou laborals posteriors.

7. L’incompliment de l’estàndard fixat condueix, en termes de control jurisdiccional, a la qualificació de l’actuació com a via de fet i a la declaració de vulneració del dret fonamental a la inviolabilitat del domicili, amb el consegüent impacte sobre la validesa de l’actuació inspectora i sobre la utilització processal de l’obtingut.

Des de l’òptica probatòria en procediments posteriors (per exemple, sancionadors ou laborals), connecta amb la regla general d’exclusió de proves obtingudes amb vulneració de drets fonamentals i de les seves derivades, la qual cosa reforça la importància d’articular l’actuació administrativa dins de llits d’autorització judicial prèvia quan escaigui.

4. Infraccions i sancions

L’incompliment per l’ocupador de la seva obligació de permetre entrar la Inspecció constitueix una infracció molt greu, que serà sancionable en els termes, pels òrgans i amb el procediment establerts per a les infraccions molt greus per obstrucció a la labor inspectora per la citada LLISOS.

Recordem que la norma de 2000 contempla un ampli catàleg de supòsits que constitueixen infracció molt greu. Per a això, té en compte una sèrie de criteris de graduació, que atenen la naturalesa del deure de col·laboració infringit i de l’entitat i conseqüències de l’acció ou omissió obstructora sobre l’actuació inspectora.

Així, l’art. 50 del reial decret legislatiu proclama que «impedir l’entrada ou permanència en el centre de treball dels Inspectors de Treball i Seguretat Social i dels Sotsinspectors d’Ocupació i Seguretat Social, com també la negativa a identificar-se ou a identificar ou donar raó de la seva presència sobre les persones que es trobin en aquest centre duent a terme qualsevol activitat» constitueix, amb caràcter general, una infracció molt greu. També ho és exercir coaccions, amenaces ou violència contra els Inspectors i Sotsinspectors, com reiterar les conductes d’obstrucció qualificades de greus.

Les sancions econòmiques depenen de la matèria objecte d’inspecció i de la graduació de la infracció. Com a regla general, per a les infraccions molt greus per obstrucció, les multes oscil·len entre 7.501 i 225.018 euros.

D’altra banda, cal distingir la prohibició d’entrada a la falta de col·laboració. L’article 50.2 de la LISOS aclareix que les accions ou omissions que pertorbin, retardin ou impedeixin l’exercici de les funcions que, amb vista a la vigilància del compliment de les disposicions legals, reglamentàries i convenis col·lectius tenen encomanades els Inspectors de Treball i Seguretat Social i els Sotsinspectors d’Ocupació i Seguretat Social, seran constitutives d’obstrucció a la labor inspectora, però es qualificaran de greus.

Finalment, l’obstrucció no impedeix que la Inspecció continuï la recerca per altres mitjans, ni que proposi sancions per les infraccions laborals ou de Seguretat Social que finalment s’acreditin.

No és la negligència ou intencionalitat del subjecte infractor l’únic paràmetre a prendre en consideració per a valorar la sanció a imposar. Pot tenir-se en compte, per exemple, la reiteració en l’incompliment dels requeriments efectuats a l’empresa, la xifra de negocis de la mercantil ou el volum de la plantilla, entre altres aspectes.

A tall d’exemple, l’Audiència Nacional va condemnar en el seu moment a una empresa per lliurar, de manera reiterada, documentació insuficient a la Inspecció (SAN 23 des. 2022, rec. 323/2022); concretament, un volum ingent de documents consistents en nòmines, papers elaborats per la mateixa empresa del que semblaven ser les dates de desplaçaments de determinades persones treballadores i l’abonat si és el cas per aquestes, declaracions jurades per les quantitats percebudes en concepte de dietes i desplaçaments, llistats confeccionats per l’empresa sobre determinades persones treballadores i les retribucions percebudes i factures d’allotjament, però per la forma en què es va aportar no es cobria si més no el mínim exigit per a complir amb el deure de col·laboració amb la Inspecció.

En aquell cas, van anar fins a dotze els requeriments remesos i en deu d’ells es van apreciar defectes d’aportació; la documentació era impossible d’acarar de manera eficient per la Inspectora actuant, provocant fins i tot la intervenció d’un grup d’experts de la Unitat de Càlcul de la Direcció Especial per a tractar informàticament i d’una manera ordenada les dades aportades per l’empresa, sense una garantia precisa que l’encreuament de totes les dades hagi estat complet i eficaç; i en altres casos, ni tan sols es va oferir per l’empresa la informació requerida.

Amb la finalitat d’optimitzar l’eficàcia del funcionament intern de les cooperatives en el referit a les formes de participació i l’exercici de drets digitals o telemàtics, així com impulsar la igualtat efectiva entre homes i dones, s’introdueixen una sèrie de modificacions en la Llei 27/1999, de 16 de juliol.

La Llei 1/2026, de 8 d’abril, integral d’impuls de l’economia social publicada el 9 d’abril en el BOE modifica, entre altres, el marc normatiu de les cooperatives.

Aquesta llei pretén actualitzar el marc normatiu de l’economia social, ajustant un model eficaç a les noves circumstàncies econòmiques i socials.

Web corporativa (modificació de l’art. 3 i nou art. 3.bis de la Llei 27/1999, de 16 de juliol)

Es modifica l’article 3 de la Llei 27/1999, de 16 de juliol, permetent, si així ho preveuen els estatuts, que les cooperatives tinguin una pàgina web corporativa com a portal que permeti l’accés dels socis a la informació a través d’Internet. En la web corporativa han de constar el domicili social i les dades identificatives i registrals de la cooperativa.

Aquesta pàgina web serà obligatòria per a cooperatives amb més de 500 socis.

La creació o supressió de la pàgina web ha d’aprovar-se en l’Assemblea General, havent de constar expressament aquest punt en la convocatòria d’aquesta.

La competència per a la modificació o migració de la pàgina web competeix a l’òrgan d’administració, excepte disposició contrària dels Estatuts.

La creació, supressió, trasllat, així com qualsevol modificació de la pàgina web han de ser inscrites en el Registre de Societats Cooperatives. També haurà de publicar-se en la mateixa pàgina web durant un període continuat de, almenys, un mes.

Comunicacions electròniques amb les persones sòcies i participació telemàtica de les mateixes (nou art. 3 ter de la Llei 27/1999, de 16 de juliol)

Si els Estatuts així ho preveuen, les comunicacions entre la cooperativa i els socis es podran dur a terme per mitjans electrònics sempre que aquests últims hagin acceptat aquestes comunicacions.

A més, els Estatuts podran permetre també l’exercici no presencial i telemàtic del dret d’informació i participació en els òrgans de la cooperativa.

Drets dels socis (modificació art. 16 i nou art. 16.bis de la Llei 27/1999, de 16 de juliol)

Es reforça el dret d’informació a tota la documentació social i participació dels socis, permetent, si així ho preveuen els estatuts, l’exercici d’aquest dret de manera telemàtica.

Normes de disciplina social (modificació art. 18.2 de la Llei 27/1999, de 16 de juliol)

S’incrementa el termini de prescripció de les infraccions comeses pels socis. D’aquesta manera:

— Les infraccions lleus prescriuran al cap de 4 mesos (abans 2).

— Les greus al cap de 8 mesos (abans 4).

— I les molt greus al cap de 12 mesos (abans 6).

També es modifica el còmput de l’inici del termini de prescripció de les infraccions. Fins ara, el termini es computava des de la data de comissió de la infracció. Amb la modificació, es comença a computar des del dia en què l’òrgan d’administració va tenir coneixement de les infraccions i, en tot cas, a partir dels 8 mesos d’haver-se comès. Si es tracta d’infraccions continuades o permanents, el termini de prescripció començarà a comptar des que va finalitzar la conducta infractora.

Igualtat entre homes i dones: (modificació art. 19 i nous arts. 44.bis i 83.bis de la Llei 27/1999, de 16 de juliol)

Les cooperatives que comptin amb més de cinquanta socis o, en aquelles que, encara que no arribin a tal nombre, així ho hagi acordat el Consell Rector, podran constituir una Comissió d’Igualtat, les funcions i la composició de la qual hauran d’estar recollides en els estatuts.

A més, les cooperatives hauran d’assegurar la presència equilibrada d’homes i dones en els òrgans socials de què disposi la cooperativa, i també l’establiment de mesures d’igualtat de manera que, en el conjunt, les persones de cada sexe no superin el 60% ni siguin menys del 40%.

Finalment, es preveuen plans d’igualtat cooperatius per a les cooperatives de treball associat (nou art. 83.bis de la Llei 27/1999, de 16 de juliol).

Òrgans de la societat cooperativa

S’introdueixen les següents novetats respecte a l’Assemblea General i al Consell Rector.

A) Assemblea General:

• Forma i contingut de la convocatòria de l’Assemblea General (modificació art. 24 de la Llei 27/1999, de 16 de juliol)

Sempre que els Estatuts ho permetin, la convocatòria podrà remetre’s a l’email del soci o mitjançant anunci publicat en la pàgina web.

En la convocatòria s’haurà de fer constar expressament la modalitat en què se celebrarà l’Assemblea. Si aquesta té lloc totalment o parcialment per mitjans electrònics, l’anunci de la convocatòria informarà dels tràmits a seguir per a garantir l’exercici dels drets dels socis.

• Actualització de la seva constitució i vot per representant (modificació d’arts. 25 i 27 de la Llei 27/1999, de 16 de juliol)

S’actualitzen aquests extrems per a permetre el seu exercici per mitjans telemàtics.

B) Consell Rector:

Es modifica l’art. 32 per a permetre la celebració de la reunió per mitjans telemàtics, com també que les persones que formin part del Consell Rector puguin assistir i participar de manera telemàtica en les seves reunions, sempre que quedin garantides la identitat de les persones assistents, la seguretat i el contingut de les comunicacions, i també el mecanisme d’exercici del dret de vot i la seva confidencialitat (modificació art. 36.6 de la Llei 27/1999, de 16 de juliol).

Règim econòmic: modificació de les aportacions obligatòries (modificació art. 46.1 de la Llei 27/1999, de 16 de juliol)

Els Estatuts podran preveure que el Consell Rector autoritzi l’ajornament temporal del desemborsament de l’aportació obligatòria o prorratejar el seu pagament en cas de persones vulnerables o susceptibles de situacions de discriminació.

Desqualificació de les cooperatives (modificació art. 116 de la Llei 27/1999, de 16 de juliol)

Es modifiquen les causes de desqualificació de les societats cooperatives, afegint un nou apartat, l’objecte del qual és facilitar un instrument que contribueixi a aixecar el vel respecte de situacions diverses allunyades de la realitat dels principis i valors pels quals es guien i mouen aquestes entitats, i que posen de manifest l’existència de falses cooperatives perquè s’encobreix sota la forma cooperativa finalitats pròpies d’una altra mena de societats, sense perjudici de quin sigui el règim jurídic real que calgui aplicar.

Entrada en vigor

Aquesta llei va entrar en vigor l’endemà de la seva publicació en el BOE, és a dir, el 10 d’abril de 2026, a excepció de l’obligació de les cooperatives que comptin amb més de 500 socis de tenir una pàgina web, que entrarà en vigor un any després de l’entrada en vigor d’aquesta llei.

El 22 d’abril de 2026 es van publicar en la web de l’ICAC cinc noves consultes de comptabilitat corresponents al BOICAC 145 (març 2026). Aborden, entre altres aspectes, l’aportació no dinerària de dues persones físiques a una societat hòlding, els costos de subcontractació de treballs d’una màquina que ha de traslladar-se, i els ingressos per venda de materials procedents de la demolició lligada a una inversió immobiliària. Així mateix, tracten l’adquisició de matèries primeres i aprovisionaments destinats a la fabricació de mostres comercials de caràcter promocional i la formulació de l’estat d’informació no financera en entitats de nova creació.

El dia 22 d’abril de 2026 es van publicar a la pàgina web de l’ICAC 5 noves consultes de comptabilitat pertanyents al BOICAC 145, març 2026. Els temes tractats són: aportació no dinerària realitzada per dues persones físiques a una societat hòlding, costos de subcontractació dels treballs d’una màquina que ha de traslladar-se a una altra ubicació, ingressos per venda de materials procedents de la demolició vinculada a una inversió immobiliària, adquisició de matèries primeres i aprovisionaments destinats a la fabricació de mostres comercials, lliurades gratuïtament o consumides en els punts de venda amb finalitats promocionals, i la formulació de l’estat d’informació no financera en entitats de nova creació. A continuació, oferim el seu resum:

BOICAC Nº 145/2026: CONSULTA 1. SOBRE EL TRACTAMENT COMPTABLE D’UNA APORTACIÓ NO DINERÀRIA REALITZADA PER DUES PERSONES FÍSIQUES A UNA SOCIETAT HÒLDING

En concret l’operació objecte de consulta consisteix en l’aportació del 100% de les participacions d’una societat, que al seu torn és capçalera d’un grup d’empreses. El grup ha formulat comptes anuals consolidats sota les Normes per a la Formulació de Comptes Anuals Consolidats (NFCAC), aprovades pel Reial decret 1159/2010, de 17 de setembre, des de l’exercici 2014 fins a l’exercici 2023. L’aportació del 100% de les participacions es realitza durant l’exercici 2024.

Els aportants són dues persones físiques que ostenten conjuntament el 100% del capital social d’aquesta societat matriu, com també el 100% de les participacions de la societat hòlding, exercint control sobre aquestes. El valor raonable atribuït a les participacions socials aportades ascendeix a 80 milions d’euros, segons es reflecteix en un informe emès per expert independent. No obstant això, els fons propis consolidats de la societat aportada i societats dependents, conforme als estats financers consolidats en la data de l’operació, ascendeixen a 35 milions d’euros.

Es consulta com ha de registrar la societat hòlding l’operació.

Per a basar la seva resposta l’ICAC acudeix a la següent normativa i pròpies interpretacions:

a) Aportacions de negoci entre empresa del grup: Respecte a la norma de registre i valoració (NRV) a aplicar:

— A l’article 15 de la RICAC de 5 de març de 2019, per la qual es desenvolupen els criteris de presentació dels instruments financers i altres aspectes comptables relacionats amb la regulació mercantil de les societats de capital (RICAC de societats).

— Apartat 2.1. Aportacions no dineràries de la NRV 21a. Operacions entre empreses del grup del PGC.

— Apartat 2.2. Operacions de fusió i escissió de la NRV 21a. Operacions entre empreses del grup del PGC.

— Article 40.1 de les NFCAC.

b) Concepte de «negoci»: Respecte a la definició de «negoci» a l’apartat 1 de la NRV 19a del PGC.

c) Interpretacions de l’ICAC:

— Consulta 4 del BOICAC 141/2025. Sobre el concepte de negoci en un procés de fusió.

— Consulta 3 publicada en el BOICAC número 91, de setembre de 2012. Sobre el tractament comptable de l’aportació no dinerària dels instruments de patrimoni, que atorguen el control sobre una societat, quan la societat aportada i la societat que rep l’aportació estan controlades per la mateixa persona física.

— Consulta 2 del BOICAC número 91, de setembre de 2012. Sobre el tractament comptable de l’aportació no dinerària dels instruments de patrimoni, que atorguen el control sobre una societat, quan la societat aportada i la societat que rep l’aportació estan controlades per la mateixa persona física.

— Consulta 4 del BOICAC número 90, de juliol de 2012. Sobre la valoració d’una aportació no dinerària realitzada entre empreses del grup, des del punt de vista de la societat adquirent, quan la societat aportant i la societat adquirida estan radicades a l’estranger.

— Consulta 3 del BOICAC 85, de març de 2011. Sobre el tractament comptable de l’aportació no dinerària a una societat del grup, de la inversió en una altra societat del grup que constitueix un negoci.

Basant-se en l’anterior, l’ICAC conclou que:

— Les accions aportades constitueixen un negoci.

— Si bé l’operació no es realitza en sentit estricte entre empreses del grup, perquè el transmissor és la persona física que controla totes dues societats, els fets descrits han d’incloure’s en l’àmbit d’aplicació de la NRV 21.2 a la vista de la identitat de raó que existeix entre la citada aportació i la fusió de totes dues societats, sense aportació prèvia, operació aquesta última inclosa de manera expressa en l’àmbit d’aplicació de la NRV 21.2; consistents en tots dos casos en l’adquisició d’un negoci lliurant com a contrapartida instruments de patrimoni propi, on la societat adquirent i el negoci adquirit estan sota control comú.

— En la mesura que la societat que rep l’aportació és part integrant d’un grup de coordinació, no existint, per tant, obligació de consolidar, i addicionalment, tret que les persones físiques que controlen les societats fossin empresaris, tampoc existeix la possibilitat de prendre els valors existents en els comptes anuals individuals, la societat que rep l’aportació comptabilitzarà la participació adquirida prenent com a referència el patrimoni net de la societat aportada en el percentatge corresponent, o, si és el cas, el patrimoni consolidat.

Per tant, la societat hòlding:

— Registrarà les participacions rebudes pel patrimoni consolidat, és a dir, 35 milions d’euros.

— L’ajust per la diferència entre el valor de comptabilització de la participació rebuda, 35 milions d’euros i el seu valor raonable, es registrarà en un compte de reserves, a l’efecte de les quals podrà utilitzar-se la prima d’emissió o assumpció.

BOICAC Nº 145/2026: CONSULTA 2. SOBRE EL TRACTAMENT COMPTABLE DELS COSTOS DE SUBCONTRACTACIÓ DELS TREBALLS D’UNA MÀQUINA QUE HA DE TRASLLADAR-SE A UNA ALTRA UBICACIÓ

En concret, l’empresa consultant indica que realitzarà una inversió en una nova màquina. El lloc on s’instal·larà aquest actiu actualment l’ocupa una altra màquina distinta (màquina existent) del procés productiu.

El nou equip i la màquina existent fan tasques distintes dins d’aquest procés productiu. Concretament els processos 1 i 3 respectivament.

El fet de desmuntar i moure a un altre lloc, dins de la fàbrica, la màquina existent per a col·locar en el seu lloc la màquina nova, suposarà que durant el temps necessari (no més d’un mes) per a desmuntar, traslladar i instal·lar-la en la nova ubicació, s’hauran de subcontractar els treballs que feia aquesta màquina existent a una empresa externa.

La pregunta que es planteja és si el cost de subcontractació del procés productiu, al no tenir operativa la màquina existent que es trasllada, podria ser capitalitzat juntament amb la màquina nova que es comprarà, o si podria capitalitzar-se almenys el sobrecost de subcontractar enfront del cost que tindria produir-lo internament.

Per a respondre a la consulta l’ICAC acudeix a la següent normativa:

— Respecte a la valoració de la màquina: A l’apartat 1.1. Preu d’adquisició de la Norma de Registre i Valoració (NRV) 2a Immobilitzat material del Pla General de Comptabilitat (PGC).

— Respecte als treballs fets per altres empreses: Als apartats 1 i 3 de la Norma d’elaboració dels comptes anuals (NECA) 7è Compte de Pèrdues i Guanys.

Basant-se en l’anterior, l’ICAC conclou que:

— Els treballs subcontractats no són necessaris perquè la màquina nova pugui operar de la forma prevista, per la qual cosa no formaran part del preu d’adquisició.

— Si pogués determinar-se que els treballs subcontractats formen part del procés de producció propi de l’empresa usuària, hauria d’imputar-se la despesa realitzada a un compte del subgrup 60. Compres, en concret, al compte 607. Treballs realitzats per altres empreses. En cas que el servei contractat no formi part del procés de producció, el subgrup 62 recull els serveis de naturalesa diversa adquirits per l’empresa, no inclosos en el subgrup 60 o que no formen part del preu d’adquisició de l’immobilitzat.

BOICAC Nº 145/2026: CONSULTA 3. SOBRE EL TRACTAMENT COMPTABLE DELS INGRESSOS PER VENDA DE MATERIALS PROCEDENTS DE LA DEMOLICIÓ VINCULADA A UNA INVERSIÓ IMMOBILIÀRIA

La consulta versa sobre una societat l’activitat principal de la qual és l’arrendament d’immobles i que ha adquirit un local amb l’objectiu d’arrendar-lo. Per poder formalitzar el contracte d’arrendament, la societat consultant ha efectuat els treballs necessaris d’adequació consistents, fonamentalment, en el desmantellament i retirada d’elements existents en el local (envans, portes i altres instal·lacions de l’anterior ocupant), tot això amb la finalitat de deixar l’immoble en condicions adequades per al seu arrendament. En el procés de retirada d’aquests elements s’han obtingut determinats materials (principalment ferro), venuts a tercers pels quals la societat ha obtingut ingressos. Atès que els treballs descrits constitueixen actuacions necessàries per posar l’actiu en condicions de generar rendiments econòmics, els seus costos es consideren directament atribuïbles a aquest.

En aquest context, la societat consultant qüestiona si els ingressos procedents de la venda dels materials recuperats poden ser reconeguts com a ingressos de l’exercici o si, per contra, han de ser considerats una recuperació de costos directament vinculats a l’adequació de l’immoble, minorant el cost de l’actiu.

Per a respondre a la consulta l’ICAC acudeix a la següent normativa i interpretacions pròpies:

— Respecte a la classificació dels immobles com a inversions immobiliàries i a la seva valoració:

• A l’apartat 1.2 de la Norma Cinquena de RICAC d’1 de març de 2013, per la qual es dicten normes de registre i valoració de l’immobilitzat material i de les inversions immobiliàries (RICAC de l’immobilitzat material i de les inversions immobiliàries).

• A la NRV 4a Inversions immobiliàries del PGC.

— Respecte al tractament comptable dels ingressos generats durant el període de prova de l’actiu a la CICAC 4 del BOICAC 105, març 2016.

Basant-se en l’anterior l’ICAC conclou que si durant el procés de desmantellament i retirada de materials per a deixar en condicions de funcionament un immobilitzat material es generen ingressos per la venda dels materials obtinguts, aquests ingressos haurien de minorar el cost d’adquisició o producció de l’immobilitzat, sempre que aquestes activitats siguin imprescindibles per a posar l’actiu en condicions de funcionament. Si els ingressos superen les despeses associades, l’excés també minorarà el cost de l’immobilitzat. En cas contrari, si l’activitat no és imprescindible, els ingressos es reconeixeran en el compte de pèrdues i guanys segons la seva naturalesa.

BOICAC Nº 145/2026: CONSULTA 4. SOBRE EL TRACTAMENT COMPTABLE DE L’ADQUISICIÓ DE MATÈRIES PRIMERES I APROVISIONAMENTS DESTINATS A LA FABRICACIÓ DE MOSTRES COMERCIALS, LLIURADES GRATUÏTAMENT O CONSUMIDES EN ELS PUNTS DE VENDA AMB FINALITATS PROMOCIONALS

La consulta versa sobre una entitat que a més de fabricar els productes destinats a la venda al públic, elabora a partir de les matèries primeres que adquireix:

a) mostres gratuïtes que lliura als clients sense contraprestació, normalment quan aquests adquireixen un perfum o qualsevol altre article que comercialitza l’empresa, i

b) productes destinats a ser consumits en els punts de venda que els potencials clients proven in situ de manera gratuïta i que l’empresa utilitza com a mitjà perquè el client conegui l’article i provoqui un impuls de compra.

L’empresa assenyala que les característiques físiques i l’empaquetament dels productes destinats a la promoció de la marca en el punt de venda al públic els singularitzen com a tals, això és, com a articles publicitaris no destinats a la venda, clarament diferenciats dels productes que els clients adquireixen a canvi d’una contraprestació. Per això, els recursos que l’empresa destina a elaborar-los no es recuperen per mitjà de la venda de l’article a canvi d’un preu, sinó que la seva funció és afavorir la captació de nous clients o retenir als actuals consumidors de la marca.

No obstant això, quan l’empresa adquireix matèries primeres i altres aprovisionaments, amb els quals fabrica productes destinats a la promoció, no comptabilitza una despesa de màrqueting en el compte 627. Publicitat, propaganda i relacions públiques, sinó l’adquisició d’existències en els comptes 601. Compres de matèries primeres i 602. Compres d’altres aprovisionaments, sense perjudici que, des de la seva adquisició, la societat diferencia aquests béns de la resta de matèries primeres i altres aprovisionaments destinats a elaborar productes dirigits a la venda pel seu preu de mercat. L’empresa registra aquests béns com a existències amb el propòsit de portar un adequat control i traçabilitat de l’inventari, encara que en el tancament mensual en què es produeix la seva adquisició, reconeix una provisió per deterioració per a corregir el seu cost íntegrament, amb l’objectiu que el resultat de l’exercici no es vegi afectat pel registre d’un bé que, en essència, no compleix el criteri de reconeixement en balanç.

Segons indica la consultant, en coherència amb el registre de la despesa en el moment inicial, quan posteriorment es lliuren els productes als clients o es consumeixen en el punt de venda, la societat no té impacte net en el resultat de l’exercici.

En concret, es plantegen les següents qüestions:

1) Si la despesa derivada dels béns adquirits per la consultant per a elaborar productes destinats a fins promocionals amb unes característiques físiques i empaquetat específic, i que des de la seva adquisició es diferencien en el sistema comptable de la resta de matèries primeres i altres aprovisionaments, s’ha de registrar en el moment de la seva adquisició en sintonia amb el criteri de la NIC 38 o, per contra, aquesta despesa s’ha d’imputar en la data en què els productes acabats als quals s’incorporen les matèries primeres es lliuren com a mostres gratuïtes als clients o es consumeixen en el punt de venda.

2) Si el sistema de registre seguit per l’empresa —això és, registrar un actiu i reconèixer simultàniament la seva deterioració, sense que aflori cap actiu en el balanç, ni resultat en el patrimoni net— resulta compatible amb l’objectiu d’imatge fidel que han de reflectir els comptes anuals.

3) Si l’adquisició dels béns amb aquesta finalitat pot lluir en la partida 4. Aprovisionaments del compte de pèrdues i guanys, informant en la memòria del seu caràcter promocional, o si ha d’incloure’s la despesa en la partida 7. Altres despeses d’explotació, juntament amb la resta de les despeses de publicitat, propaganda i relacions públiques.

Per a respondre a la consulta l’ICAC acudeix a la següent normativa i pròpies interpretacions:

— Respecte a la qualificació i reconeixement com a «actiu» o com a «despesa» de les adquisicions de matèries primeres i altres aprovisionaments destinats a la fabricació de mostres comercials, a:

• Apartat 4t. Elements dels comptes anuals, del Marc Conceptual de la Comptabilitat (MCC) del Pla General de Comptabilitat (PGC).

• Apartat 5è. Criteris de registre o reconeixement comptable dels elements dels comptes anuals del MCC.

• Norma tercera de la RICAC de 28 de maig de 2013 per la qual es dicten normes de registre, valoració i informació a incloure en la memòria de l’immobilitzat intangible.

— CICAC 4 del BOICAC 56, desembre 2003. Sobre el tractament comptable de determinats enviaments gratuïts a l’exterior (Ens aclareix que és un supòsit diferent de l’ara plantejat).

Basant-se en l’anterior, l’ICAC conclou que:

a) Respecte a la qualificació com a «actiu» o com a «despesa»: A la vista de la normativa anterior, atès que segons s’indica en el text de la consulta, els béns adquirits no estan destinats a la venda, la societat haurà de comptabilitzar directament els imports desemborsats com una despesa de naturalesa comercial en el compte de pèrdues i guanys en el moment en què s’incorren, és a dir, quan els béns són adquirits per l’empresa, sense que aquest registre pugui diferir-se al moment en què els articles promocionals siguin consumits o lliurats als seus clients o potencials clients.

Per tant, els citats desemborsaments no han de qualificar-se com un actiu perquè en incórrer en ells no pot concloure’s que sigui probable la generació de beneficis o rendiments econòmics en el futur, tal com assenyalen els criteris de reconeixement dels actius recollits en el citat apartat 5è del MCC.

b) Respecte al sistema de registre seguit per l’empresa: l’ICAC ens recorda que la quarta i cinquena part del PGC, quadre de comptes i definicions i relacions comptables, respectivament, són d’aplicació facultativa excepte en aquells aspectes que continguin criteris de registre o valoració. Sense perjudici que sigui aconsellable que, en el cas de fer ús d’aquesta facultat, s’utilitzin denominacions similars amb la finalitat de facilitar l’elaboració dels comptes anuals. No obstant l’anterior, centrant-se en la consulta concreta, conclou que:

— La presentació dels fets descrits en el balanç ha de ser coherent amb la qualificació de despesa comercial sense que, per tant, pugui mostrar-se cap actiu arran d’aquesta adquisició ni es pugui incorporar en el compte de pèrdues i guanys informació desglossada que no es correspongui amb el fons econòmic dels fets que s’han examinat.

— En tractar-se de despeses de naturalesa comercial, hauran de figurar en la partida 7. Altres despeses d’explotació, en concret, en la lletra a) Serveis exteriors, juntament amb la resta de les despeses de publicitat, propaganda i relacions públiques, del compte de pèrdues i guanys. Addicionalment, cal assenyalar que en els exercicis posteriors, el compte de pèrdues i guanys tampoc es pot veure afectat per fluxos de signe contrari i mateix import, derivats del criteri de presentació que suggereix la consulta.

BOICAC Nº 145/2026: CONSULTA 5. SOBRE LA FORMULACIÓ DE L’ESTAT D’INFORMACIÓ NO FINANCERA EN ENTITATS DE NOVA CREACIÓ

La consulta versa sobre una societat mercantil de nova creació, no considerada entitat d’interès públic, que al tancament del seu primer exercici econòmic compta amb una plantilla mitjana superior a 250 i inferior a 500 treballadors i supera algun dels llindars econòmics previstos en l’apartat tercer de la disposició transitòria de la Llei 11/2018, de 28 de desembre, d’informació no financera i diversitat.

En concret, es pregunta si al no existir en l’apartat tercer de la disposició transitòria de la Llei 11/2018 una remissió expressa a la regla especial aplicable a les societats de nova creació prevista en l’article 262.5 del text refós de la Llei de Societats de Capital (TRLSC), aprovat pel reial decret legislatiu 1/2010, de 2 de juliol, ha de prevaler la literalitat d’aquesta disposició transitòria i entendre’s que l’obligació de formular l’estat d’informació no financera (EINF) neix únicament després de la concurrència dels requisits durant dos exercicis consecutius. És a dir, sota aquesta interpretació, el EINF no resultaria exigible en el primer exercici social.

Per a respondre a la consulta l’ICAC acudeix a la següent normativa:

— Article 262.5 del Text refós de la Llei de Societats de Capital (en redacció donada per la Llei 11/2018).

— A l’apartat tercer de la disposició transitòria de la Llei 11/2018.

Basant-se en aquesta normativa, l’ICAC opina que de la redacció de la normativa citada es desprèn que:

a) L’apartat tercer de la disposició transitòria persegueix únicament reduir el llindar del nombre mitjà de treballadors, que passa de 500 a 250 una vegada transcorreguts tres anys des de l’entrada en vigor de la llei. En conseqüència, aquesta disposició transitòria només afecta el requisit a) de l’article 262.5 del TRLSC, sense introduir cap modificació en el requisit b), que roman inalterat.

b) Per això, encara que la disposició transitòria no contempli expressament el supòsit d’una empresa de nova creació, ha d’entendre’s que el requisit b) es manté vigent en els seus mateixos termes i, en conseqüència, resulta aplicable per analogia a aquest tipus d’empreses.

Així, l’ICAC conclou que una empresa de nova creació que, al tancament del seu primer exercici, compleixi almenys dos de les tres circumstàncies previstes en la lletra b) de l’article 262.5 del TRLSC i, simultàniament, present en aquest exercici un nombre mitjà de treballadors superior a 250, quedarà obligada a formular el EINF.

La Directiva reforça l’aplicació del principi d’igualtat de retribució entre homes i dones per un mateix treball o un treball d’igual valor a través de mesures de transparència retributiva i de mecanismes per al seu compliment

El 15 de desembre de 2022, el Parlament Europeu i el Consell, van signar un acord polític que es va plasmar, posteriorment, en la Directiva (UE) 2023/970, del Parlament Europeu i del Consell de 10 de maig de 2023, per la qual es reforça l’aplicació del principi d’igualtat de retribució entre homes i dones per un mateix treball o un treball d’igual valor a través de mesures de transparència retributiva i de mecanismes per al seu compliment.

En virtut d’aquesta norma, les empreses comunitàries s’obligaran a compartir informació sobre la quantia dels salaris de dones i homes per un treball d’igual valor, així com adoptar mesures si la bretxa salarial de gènere supera el 5 per cent. En aquest últim cas, per a qualsevol categoria d’empleats que no pugui justificar-se mitjançant criteris objectius i neutres sobre el gènere, s’atorgarà un termini de sis mesos per a la correcció de la conducta; en cas de no esmenar-se, l’empresa haurà de realitzar una avaluació salarial de manera coordinada amb la representació de les persones treballadores (recordem que actualment, a Espanya, quan es detecta una bretxa d’un 25%, s’exigeix a l’empresa incloure en el Registre salarial una justificació assegurant que aquesta diferència respon a motius no relacionats amb el sexe de les persones treballadores).

Una bretxa retributiva de gènere es defineix com la diferència entre els nivells retributius mitjans de les dones i dels homes que treballen per a una empresa, expressada com un percentatge del nivell retributiu mitjà dels treballadors de gènere masculí.

Així mateix, la Directiva aborda, entre altres aspectes, la indemnització a les víctimes de qualsevol forma de discriminació salarial, de manera que se sancionarà als empresaris que contravinguin aquestes normes.

En la transposició a l’ordenament espanyol, no es parteix de zero. La normativa espanyola és especialment avançada en el context europeu, de manera que la pròxima publicació introduirà ajustos o millores tècniques, sense alterar substancialment el model de transparència retributiva vigent a Espanya. Fonamentalment, ampliarà drets individuals i incorporarà obligacions i mecanismes per a millorar la transparència.

Recordem les principals disposicions normatives nacionals per a garantir la igualtat de tracte en l’àmbit laboral, inclosa la igualtat salarial:

• Reial decret 902/2020, de 13 d’octubre, d’igualtat retributiva entre dones i homes.

• Reial decret 901/2020, de 13 d’octubre, pel qual es regulen els plans d’igualtat i el seu registre i es modifica el Reial decret 713/2010, de 28 de maig, sobre registre i dipòsit de convenis i acords col·lectius de treball.

• Reial decret llei 6/2019, d’1 de març, de mesures urgents per a garantia de la igualtat de tracte i d’oportunitats entre dones i homes en l’ocupació.

• Llei orgànica 3/2007, de 22 de març, per a la igualtat efectiva de dones i homes.

A través d’elles s’exigeix l’elaboració de plans d’igualtat, registres retributius i auditories retributives a empreses de més de 50 persones treballadores.

A més, els reials decrets de 2020 obliguen a totes les empreses a disposar d’un registre retributiu, en el qual han de constar, convenientment desglossades per sexe, la mitjana aritmètica i la mitjana del realment percebut per cadascun d’aquests conceptes en cada grup professional, categoria professional, nivell, lloc o qualsevol altre sistema de classificació aplicable. Aquesta informació ha de constar desagregada en atenció a la naturalesa de la retribució, incloent-hi salari base, cadascun dels complements i cadascuna de les percepcions extrasalarials, especificant de manera diferenciada cada percepció.

Transparència salarial

Segons el Consell Europeu, l’absència de transparència salarial constitueix una de les principals barreres per a acabar amb la bretxa retributiva de gènere, que, d’acord amb les estadístiques (Eurostat, 2024), es manté entorn de l’11 per cent en la Unió. Això significa que les dones guanyen de mitjana en una hora un 11 per cent menys que els homes per «el mateix treball o un d’igual valor».

A més s’uneix la pandèmia de COVID-19 i les conseqüències econòmiques i socials derivades. Així, la crisi va posar més en relleu les diferències en matèria de participació de les dones en el mercat laboral. Per exemple, les dones van assumir la major part de les responsabilitats de naturalesa assistencial en aquests mesos.

Un treball té igual valor que un altre quan la naturalesa de les funcions o tasques efectivament encomanades, les condicions educatives, professionals o de formació exigides per al seu exercici, els factors estrictament relacionats amb el seu acompliment i les condicions laborals en les quals aquestes activitats es duen a terme en realitat siguin equivalents.

A partir del 7 de juny de 2026 (data màxima per a la transposició de la Directiva), les empreses amb 100 o més persones treballadores en plantilla se sotmetran a les obligacions imposades per la Directiva en matèria de bretxa salarial. Es farà de manera escalonada: el 7 de juny de 2027, les empreses de 150 o més empleats, i el 7 de juny de 2031, les organitzacions de 100 a 149 persones treballadores. La freqüència serà anual en cas de 250 o més empleats, i triennal per a les de 100 a 249.

1. Àmbit d’aplicació

La Directiva respon a la persistència de problemes estructurals, com la bretxa de gènere en el territori comunitari, la falta de transparència en estructures salarials i diversos obstacles probatoris en litigis sobre discriminació retributiva.

La norma s’aplicarà als empresaris dels sectors públic i privat, així com a totes les persones treballadores que tinguin un contracte de treball o una relació laboral, segons es defineixi en el Dret, els convenis col·lectius o les pràctiques vigents en cada Estat membre, i tenint en compte la jurisprudència del Tribunal de Justícia de la Unió.

A més, la norma serà aplicable als sol·licitants d’una vacant de feina.

Com veurem més endavant, els Estats membres podran introduir o mantenir disposicions que siguin més favorables per a les persones treballadores que les que estableix la mateixa Directiva; de la mateixa manera, l’aplicació de la norma no constituirà, en cap cas, motiu per a reduir el nivell de protecció en els àmbits per ella regulats.

2. Accés a la informació

Transparència retributiva anterior a l’inici de la feina

La Directiva, i la resta de normes publicades en aquest àmbit, obligaran a les empreses a informar les persones (que sol·licitin la vacant) del salari inicial o de la banda retributiva dels llocs que s’ofereixin, tant en l’anunci de la vacant, si és el cas, o abans de l’entrevista que es realitzi.

Així mateix, es prohibirà que les empreses preguntin als candidats sobre el seu historial retributiu. Els anuncis de vacants, així com les denominacions dels llocs a cobrir, han de ser «neutres» quant al gènere. Els processos de contractació, d’altra banda, han d’efectuar-se de mode no discriminatori. Particularment, la Directiva obliga a usar un format que sigui accessible per a les persones amb discapacitat, tenint en compte les seves necessitats específiques.

Transparència retributiva iniciada la feina

Una vegada s’hagi començat a treballar, la persona treballadora tindrà dret a accedir a informació sobre:

• Els nivells retributius mitjans, desglossats per sexe, per a les categories d’empleats que facin el mateix treball o un treball d’igual valor.

• Els criteris utilitzats per a determinar la retribució i la progressió de la carrera professional, que han de ser objectius i neutres respecte al gènere.

Les empreses han de facilitar informació sobre la bretxa de gènere, d’acord amb la grandària de l’organització:

• Plantilla amb més de 250 persones treballadores: anualment.

• D’entre 150 i 249 persones treballadores: cada tres anys.

• D’entre 100 i 149 persones treballadores: cada tres anys, però amb una data límit d’implantació fins al 7 de juny de 2031.

• Menys de 100 persones treballadores: s’informarà de manera voluntària, si bé els Estats comunitaris poden establir l’obligatorietat en la transposició de la norma.

3. Diàleg social

Sense perjudici de l’autonomia dels interlocutors socials (i de conformitat amb el Dret i les pràctiques nacionals), els Estats membres s’obliguen a adoptar les mesures adequades per a garantir la participació efectiva dels interlocutors socials a través del diàleg sobre aquests nous drets i les obligacions, si escau, quan així ho sol·licitin.

Així mateix, els Estats han de promoure el paper dels interlocutors socials, i fomentaran l’exercici del dret a la negociació col·lectiva sobre les mesures per a lluitar contra la discriminació retributiva i la seva repercussió negativa en la valoració dels llocs de treball exercits predominantment per persones treballadores d’un determinat sexe.

4. Vies de reparació i compliment efectiu

Els Estats han de vetllar perquè, després del possible recurs a la conciliació, totes les persones treballadores que es considerin perjudicades per la no aplicació del principi d’igualtat de retribució tinguin al seu abast procediments judicials per al compliment dels drets i obligacions relatius al principi d’igualtat de retribució.

Aquests procediments hauran de ser de fàcil accés per a les persones treballadores i també per als qui actuïn en el seu nom, fins i tot després que hagi acabat la relació laboral durant la qual s’hagi produït la presumpta discriminació.

En conseqüència, es proclama un autèntic dret a reclamar i obtenir una indemnització o reparació íntegra (que determinarà l’Estat membre) per aquest perjudici. L’Estat decidirà si s’indemnitza o repara. La sanció ha de ser «dissuasiva i proporcionada».

Aquesta indemnització o reparació serà suficient per a restituir a la part que hagi sofert un perjudici a la situació en la qual s’hauria trobat si no hagués estat discriminada per raó de sexe o si no s’hagués produït cap infracció dels drets o obligacions relatius a la igualtat de retribució. Els Estats inclouran en el muntant «la recuperació íntegra dels endarreriments i les primes o pagaments en espècie corresponents, el rescabalament per la pèrdua d’oportunitats, els danys morals, qualsevol perjudici causat per altres factors pertinents, entre els quals es pot incloure la discriminació interseccional, així com els interessos de demora».

D’acord amb la Directiva, la indemnització o reparació no estarà subjecta a cap límit màxim fixat prèviament.

L’anterior no implica un catàleg tancat: els Estats vetllaran, de conformitat amb el seu Dret nacional, per decidir (a petició de la part reclamant i a costa de la reclamada):

• Una mesura per la qual s’ordeni el cessament de la infracció.

• Una mesura per la qual s’ordeni l’adopció de mesures per a garantir que s’apliquin els drets o obligacions relatius al principi d’igualtat de retribució.

Si el destinatari de l’obligació no compleix la petició, les autoritats competents o òrgans jurisdiccionals tindran capacitat per a imposar multes coercitives.

D’altra banda, les decisions s’adoptaran per cada Estat de conformitat amb el seu sistema judicial nacional. Com a dada interessant, no s’impedeix als Estats introduir normes sobre la càrrega de la prova més favorables per a una persona treballadora que iniciï un procediment administratiu o procediment judicial respecte a una suposada infracció dels drets o obligacions relatius a la igualtat de retribució.

Existeixen dues regles addicionals que garanteixen la independència judicial a l’hora de transposar aquestes obligacions:

– D’una banda, els Estats membres no estan obligats a aplicar les regles sobre persecució de discriminació retributiva directa o indirecta en els procediments en què la recerca dels fets correspongui a les autoritats competents o als òrgans jurisdiccionals nacionals.

– Per un altre, l’especialitat d’inversió de la càrrega de la prova recollida en la Directiva no s’aplicarà als procediments nacionals (tret que el Dret nacional disposi una altra cosa).

Vegem algunes altres regles reparadores i de compliment efectiu, segons disposa la Directiva:

Prova de la realització del mateix treball o d’un treball d’igual valor: l’avaluació de si els implicats es troben en «una situació comparable» no es limitarà a situacions en les quals les treballadores i els treballadors treballin per a la mateixa empresa, sinó que s’ampliarà a la font única que determini les condicions de retribució.

Es considerarà que existeix una font única quan aquella estableixi els elements retributius pertinents a l’efecte de comparació entre les persones treballadores. Tampoc es limita l’avaluació a les quals es trobin emprades al mateix temps, i es permet qualsevol mena de prova per a demostrar la presumpta discriminació (incloent-hi estadístiques i comparacions).

Accés a les proves: es garantirà que les autoritats competents o òrgans jurisdiccionals nacionals puguin ordenar a la part reclamada que exhibeixi qualsevol prova pertinent que estigui en poder de la part reclamada, fins i tot si la informació és confidencial i s’estima pertinent, vetllant per la seva protecció.

Terminis de prescripció: cada Estat els determinarà. Aquests períodes no poden començar a córrer abans que la part reclamant tingui coneixement d’una infracció, o calgui esperar raonablement que ho tingui.

Costes processals: si la demanda no prospera, els òrgans jurisdiccionals nacionals podran avaluar si la part demandant la reclamació de la qual ha prosperat tenia motius fundats per a interposar-la i, en cas afirmatiu, si escau eximir a la part demandant del pagament d’aquestes costes.

Sancions: seran també els Estats els que estableixin aquest règim, els possibles factors agreujants i atenuants, les conseqüències en supòsits de reincidència, etc., assegurant l’efecte dissuasiu.

Igualtat de retribució en els contractes i concessions públics: els Estats obligats per la Directiva han de garantir que els operadors econòmics que participin en procediments de contractació pública comptin amb mecanismes de fixació de retribucions que no donin lloc a una bretxa salarial de gènere.

Victimització i protecció enfront d’un tracte menys favorable: ni les persones treballadores ni els representants d’aquestes rebran un tracte menys favorable per haver exercit els seus drets relatius a la igualtat de retribució o per haver fet costat a una altra persona en la defensa dels seus drets.

La Directiva obligarà els Estats membres a introduir, en els seus ordenaments jurídics nacionals, les mesures necessàries per a protegir les persones treballadores (i els empleats que les representin) contra l’acomiadament o qualsevol altre tracte desfavorable d’un empresari com a reacció davant una denúncia efectuada en l’organització de la empresa o davant qualsevol procediment judicial o administratiu, a l’efecte del compliment dels drets o obligacions relatius a la igualtat de retribució.

5. Disposicions horitzontals

Entre altres obligacions, destacarem les següents:

Nivell de protecció

Els Estats membres podran introduir o mantenir disposicions que siguin més favorables per a les persones treballadores; de la mateixa manera, l’aplicació de la Directiva no pot constituir una reducció del nivell de protecció en els àmbits regulats per la nova norma.

Organismes de foment de la igualtat

Sense perjudici de la competència de les inspeccions de treball o altres organismes responsables de fer respectar els drets dels treballadors (inclosos els interlocutors socials), els organismes de foment de la igualtat seran competents en relació amb les qüestions que entrin en l’àmbit d’aplicació de la present Directiva. També es preveu l’adopció de mesures actives per a garantir l’«estreta cooperació i coordinació» entre tots els òrgans citats.

Seguiment i sensibilització

D’altra banda, els Estats han de garantir un seguiment i un suport sistemàtics i coordinats pel que respecta a l’aplicació del principi d’igualtat de retribució i al compliment de totes les vies de reparació.

Quant a l’organisme encarregat de tal seguiment, dependrà de cada Estat, i entre les seves funcions s’inclourà:

• Sensibilitzar les empreses i organitzacions públiques i privades, els interlocutors socials i la ciutadania en general sobre l’objectiu de promoure el principi d’igualtat de retribució i el dret a la transparència retributiva, també abordant la discriminació interseccional en relació amb la igualtat de retribució.

• Analitzar les causes de la bretxa retributiva de gènere i crear instruments que ajudin a avaluar les desigualtats retributives, utilitzant, en particular, el treball analític i les eines de l’Institut Europeu per a la Igualtat de Gènere (EIGE).

• Recopilar i publicar dades en un format de fàcil accés i de fàcil maneig, que permeti la comparació entre empreses, sectors i regions de l’Estat membre de què es tracti i garanteixi que les dades corresponents als quatre anys anteriors siguin accessibles, si estan disponibles.

• Reunir informes de les avaluacions retributives conjuntes.

• Agregar dades sobre el número i els tipus de denúncies per discriminació retributiva interposades davant les autoritats competents, inclosos els organismes de foment de la igualtat, i les demandes interposades davant els òrgans jurisdiccionals nacionals.

Negociació i accions col·lectives

La Directiva no afectarà de cap manera el dret a negociar, signar i aplicar convenis col·lectius o a emprendre accions col·lectives de conformitat amb el Dret o les pràctiques nacionals.

Estadístiques

Els Estats facilitaran anualment a la Comissió (Eurostat) dades nacionals actualitzades, sense ajustar, per al càlcul de la bretxa retributiva de gènere. Aquestes estadístiques hauran de desglossar-se per sexe, sector econòmic, jornada laboral (a temps complet o parcial), control econòmic (propietat pública o privada) i edat, i es calcularan amb una periodicitat anual.

Divulgació de la informació

També es recull l’obligació d’adoptar mesures actives per a assegurar que les disposicions que s’adoptin en aplicació de la Directiva (i també de les disposicions pertinents ja en vigor) es posin en coneixement dels interessats, per tots els mitjans apropiats, en el conjunt del seu territori.

6. Conclusió. Què han de fer les empreses

Parlar de transparència salarial, en el sentit que els salaris (dins de cada companyia) siguin públics, i pensar que aquesta obligació eliminarà les diferències salarials, és impensable. No obstant això, la tendència cap a la transparència és clara. S’està aprofundint en aquest concepte i també en el d’equitat salarial, no sols entre homes i dones: qualsevol persona ha de rebre una compensació equitativa pel seu treball.

Molts autors defensen la necessitat d’aclarir els criteris i fer públics els resultats, la qual cosa no hauria de generar cap problema a les empreses. En aquest sentit, en una recent enquesta de LinkedIn (sobre 7.400 usuaris), el 63 per cent dels preguntats va respondre que sí que hauríem de ser capaços de saber el que cobren els nostres companys. Només un 37 per cent va afirmar que es tracta d’un assumpte merament privat.

En definitiva, ens trobem en un procés de revisió a fons de les polítiques retributives, tenint en compte:

• La definició i valoració de llocs de treball, establint un ordre de llocs en funció de l’aportació de valor en l’organització, i que fonamenta que posats d’idèntic valor siguin pagats amb el mateix salari.

• La remuneració fixa segons la valoració de llocs, amb aplicació de fórmules per a aconseguir un equilibri entre l’equitat interna i la competitivitat externa, amb la finalitat d’aconseguir que totes les persones treballadores se sentin valorades pel seu treball.

• L’anàlisi dels complements salarials (quins, com s’apliquen i en quins llocs).

• La remuneració variable, vinculada al compliment individual d’objectius i als resultats globals.

• Les competències i comportaments promoguts per l’empresa, i el seu impacte en l’avaluació de l’acompliment.

• Els criteris d’increment salarial.

La transposició de la Directiva permet abordar un dels principals reptes de qualsevol departament de recursos humans i, també, de qualsevol companyia orientada a motivar els seus equips, atreure i retenir el talent. Amb la seva implantació, la transparència salarial es convertirà en un dels principals instruments per a aconseguir la igualtat de retribució. L’objectiu és accelerar la reducció i acabar amb la bretxa salarial, sabent que el nou contingut és de mínims: cada país podrà establir mesures més exigents, sempre que siguin favorables a les persones treballadores en conjunt i a la reducció de la bretxa retributiva, especialment.

En definitiva, durant 2026 el nostre país haurà d’adaptar la seva legislació, perquè moltes de les noves obligacions afectaran directament les empreses des del moment de la transposició. Recapitulant les exigències de la Directiva, les empreses deuran:

• Complir les obligacions informatives sobre retribució, fins i tot des d’abans de la contractació laboral.

• Comptar amb un departament de recursos humans capaç d’assumir els canvis en àmbits com les ofertes de vacants, processos de reclutament i entrevistes de selecció.

• Informar de manera individual a les persones treballadores sobre matèria retributiva, tant en l’àmbit individual com en salaris mitjans desglossats per sexe.

• Obeir les exigències de confidencialitat salarial, no podent sancionar per revelació dels salaris i evitant clàusules contractuals que impedeixin parlar de la retribució.

• Publicar informació sobre bretxa salarial de gènere, diferències salarials per categories i complements i beneficis.

• Afrontar convenientment la seva participació en els nous mecanismes de reclamació: tenir en compte les regles d’inversió de càrrega de la prova, el dret a la indemnització plena (inclosos salaris endarrerits, primes i possibles indemnitzacions per danys i perjudicis) i evitar incórrer en conductes sancionables (amb multes, possibles exclusions de contractacions públiques, etc.).

• Respectar les atribucions dels representants de les persones treballadores: accés a informació retributiva, participació en auditories salarials i avaluacions de bretxes salarials, etc.

• Formar internament a la plantilla, amb especial atenció als responsables dels recursos humans, mànagers i responsables de compensacions.

• Recomanació: efectuar un diagnòstic retributiu, revisar la valoració dels llocs, definir correctament les bandes salarials, dissenyar una auditoria preventiva (per a identificar àrees amb risc de discriminació) i elaborar un pla d’implementació de polítiques internes.

La Directiva (UE) 2026/470 té com a objectiu reduir la càrrega que suposa la presentació d’informació sobre sostenibilitat i millorar la competitivitat, mantenint al mateix temps els objectius estratègics especificats en «El Pacte Verd Europeu» i en el «Pla d’Acció: finançar el desenvolupament sostenible».

En la seva Comunicació d’11 de febrer de 2025 titulada «Una Europa més senzilla i ràpida: Comunicació sobre l’aplicació i la simplificació», la Comissió va establir la seva visió d’un programa d’aplicació i simplificació que oferís millores ràpides i visibles sobre el terreny per als ciutadans i les empreses. Aquest objectiu exigeix mesures audaces per part de la Unió, més enllà d’un enfocament progressiu. La Comissió, el Parlament Europeu, el Consell, les autoritats dels Estats membres a tots els nivells i les parts interessades han de col·laborar per a racionalitzar i simplificar les normes de la Unió, nacionals i regionals i aplicar les polítiques de manera més eficaç.

En el marc del compromís de la Comissió de reduir la càrrega que suposa la presentació d’informació i millorar la competitivitat, cal modificar les Directives 2006/43/CE, 2013/34/UE, (UE) 2022/2464 i (UE) 2024/1760 del Parlament Europeu i del Consell, mantenint al mateix temps els objectius estratègics especificats en la Comunicació de la Comissió d’11 de desembre de 2019 titulada «El Pacte Verd Europeu» i en la Comunicació de la Comissió, de 8 de març de 2018, titulada «Pla d’Acció: Finançar el desenvolupament sostenible».

Així, el dia 26 de febrer de 2026 s’ha publicat la Directiva (UE) 2026/470 del Parlament i del Consell de 24 de febrer de 2026 per la qual es modifiquen les Directives 2006/43/CE, 2013/34/UE, (UE) 2022/2464 i (UE) 2024/1760 pel que fa a determinats requisits de presentació d’informació de les empreses en matèria de sostenibilitat i de diligència deguda de les empreses en matèria de sostenibilitat.

RESUM DE LES SIMPLIFICACIONS QUE INTRODUEIX:

Modificació de la «Directiva comptable»

La Directiva 2013/34/UE del Parlament Europeu i del Consell de 26 de juny de 2013 sobre els estats financers anuals, els estats financers consolidats i altres informes afins d’uns certs tipus d’empreses, per la qual es modifica la Directiva 2006/43/CE del Parlament Europeu i del Consell i es deroguen les Directives 78/660/CEE i 83/349/CEE del Consell, es modifica per a incorporar les següents mesures:

Obligats a incloure en l’informe de gestió l’informe de sostenibilitat: abans d’aquesta simplificació, l’article 19 bis, apartat 1, de la Directiva 2013/34/UE exigia que les grans empreses i les petites i mitjanes empreses, a excepció de les microempreses, els valors de les quals estiguessin admesos a negociació en un mercat regulat en la Unió, elaboressin i publiquessin informació sobre sostenibilitat a nivell individual. Ara aquesta obligació només la tindran les empreses que compleixin els següents requisits:

• Un volum de negocis net superior a 450.000.000 euros.

• Que superin el número mitjà d’1.000 empleats durant l’exercici.

A nivell consolidat, es modifica l’article 29 bis per a establir que les societats matriu d’un grup que, en la data de tancament del balanç, de manera consolidada, hagi generat un volum de negocis net superior a 450.000.000 euros i superi un número mitjà d’1.000 empleats durant l’exercici inclouran en l’informe de gestió consolidat aquest informe de sostenibilitat.

Les empreses, els grups i els emissors per sota dels llindars especificats continuen sent lliures de presentar voluntàriament informació sobre sostenibilitat, una possibilitat que es veu considerablement facilitada per les normes de presentació d’informació sobre sostenibilitat d’aplicació voluntària que s’estableixin.

Modificant l’apartat 3 de l’article 1, aquesta reducció d’abast també ha d’aplicar-se a les empreses d’assegurances i a les entitats de crèdit.

Exclusió de la PIMES: atès que les PIMES queden excloses de presentar informació sobre sostenibilitat:

• Es suprimeix la facultat de la Comissió per a adoptar actes delegats en els que s’estableixin normes relatives a la seva presentació d’informació sobre sostenibilitat.

• S’elimina l’opció d’exclusió voluntària per a pimes que siguin entitats d’interès públic durant els primers dos anys d’aplicació.

Informació sobre recursos immaterials fonamentals: es modifica l’article 19 perquè el requisit d’incloure informació sobre els recursos immaterials fonamentals estigui alineat amb el nou àmbit d’aplicació de l’obligació d’incloure l’informe de sostenibilitat. Així, aquest requisit només ha d’aplicar-se a les empreses amb un volum de negocis net superior a 450.000.000 euros i que superin el número mitjà d’1.000 empleats durant l’exercici.

Informació de les empreses de la cadena de valor: es modifica l’apartat 3 de l’article 19 bis per a introduir proteccions per a les empreses de la cadena de valor que no superin el número mitjà d’1.000 empleats durant l’exercici, a fi de limitar la càrrega per a aquestes empreses (d’ara endavant, «empreses protegides»). Les empreses declarants han de poder basar-se en una autodeclaració emesa per les empreses de la seva cadena de valor per a determinar la grandària d’aquestes empreses. No ha de ser necessària cap altra comprovació per part de l’empresa declarant. No obstant això, l’empresa declarant no ha de basar-se en la grandària autodeclarada quan sàpiga, o càpiga raonablement esperar que sàpiga, que és manifestament incorrecte. En tractar d’obtenir informació sobre la seva cadena de valor, ha de prohibir-se a l’empresa declarant exigir a les empreses protegides informació que excedeixi de determinats límits. Aquests límits han de reflectir els límits especificats en les normes de presentació d’informació sobre sostenibilitat d’aplicació voluntària que ha d’adoptar la Comissió. Al mateix temps, les empreses protegides de la cadena de valor de les empreses declarants han de tenir dret legal a negar-se a facilitar informació que excedeixi d’aquests límits.

Exempcions en la divulgació de determinada informació: es modifica l’apartat 3 de l’article 19 bis per a desenvolupar i aclarir la possibilitat de l’omissió de determinada informació. Així:

• Es permet ometre informació que pugui perjudicar greument la posició comercial del grup si no impedeix una comprensió fidel i si la matriu avalua periòdicament la possibilitat de divulgar-la.

• Les empreses han de poder ometre informació corresponent al capital intel·lectual, la propietat intel·lectual i industrial, els coneixements tècnics, la informació tecnològica o els resultats de la innovació que puguin considerar-se secrets comercials.

• Les empreses han de poder ometre informació classificada.

• Podria haver-hi informació que hagi de mantenir-se confidencial per motius no relacionats amb el perjudici comercial, el secret comercial ni la classificació. En particular, les empreses han de poder ometre informació que hagi de protegir-se contra l’accés o la divulgació no autoritzats conformement a altres actes jurídics de la Unió o al Dret nacional. A més, els requisits de presentació d’informació sobre sostenibilitat no han d’obligar les empreses a divulgar informació que pugui perjudicar la privacitat de persones físiques o la seguretat de persones físiques o jurídiques.

Normes de presentació d’informació sobre sostenibilitat (NEIS)

Es distingeix entre les NEIS obligatòries que han de seguir les empreses que obligatòriament han d’elaborar l’informe de sostenibilitat i les NEIS voluntàries. Així:

• Simplificació de les NEIS obligatòries: el juliol de 2023, la Comissió va adoptar el primer conjunt de NEIS. A fi d’aconseguir ràpidament la simplificació i racionalització de la presentació d’informació sobre sostenibilitat, la Comissió, en el termini de sis mesos, a partir de l’entrada en vigor d’aquesta Directiva (18 de març de 2026), adoptarà un acte delegat amb l’objectiu de revisar el primer conjunt de NEIS a fi de reformar substancialment les NEIS.

• NEIS sectorials: es descarta l’adopció de NEIS sectorials. En el seu lloc, la Comissió podria fer costat a les empreses proporcionant orientacions sectorials que il·lustrin i facilitin l’aplicació de les NEIS en un sector determinat, incloses orientacions sobre la realització de l’avaluació de la doble importància relativa destinada a detectar les qüestions de sostenibilitat que puguin ser d’importància relativa significativa per a una empresa mitjana que operi en el sector determinat. Tota directriu d’aquest tipus ha de basar-se en consultes amb les parts interessades pertinents. Quan escaigui, podrien tenir-se en compte les normes internacionals pertinents.

• NEIS voluntàries: aquestes normes voluntàries seran les que puguin fer servir les empreses no obligades a presentar informació sobre sostenibilitat i, com ja s’ha comentat, marcaran el límit d’informació que se li pot exigir a una «empresa protegida» de la cadena de valor. Es faculta a la Comissió per a establir, per mitjà d’actes delegats les normes de presentació d’informació sobre sostenibilitat d’aplicació voluntària a tot tardar el 19 de juliol de 2026. Fins que la Comissió adopti normes de presentació d’informació sobre sostenibilitat d’aplicació voluntària, les empreses que presentin voluntàriament informació sobre sostenibilitat poden fer-ho de conformitat amb la Recomanació (UE) 2025/1710 de la Comissió que es basa en la norma voluntària d’informació sobre sostenibilitat per a les pimes elaborada pel Grup Consultiu Europeu en matèria d’Informació Financera (EFRAG, per les seves sigles en anglès).

Format electrònic i portal digital

• Marcat de la informació sobre sostenibilitat: en principi, les empreses obligades a l’informe de sostenibilitat elaboraran el seu informe de gestió en el format electrònic de presentació d’informació que s’especifica en l’article 3 del Reglament Delegat (UE) núm. 2019/815 de la Comissió i marcaran la informació sobre sostenibilitat presentada, inclosa la divulgació d’informació conforme a l’article 8 del Reglament (UE) 2020/852, en el format electrònic de presentació d’informació que s’especifica en aquest Reglament Delegat. No obstant això, s’estableix que, fins que s’adoptin les normes sobre el marcat mitjançant aquest Reglament Delegat, les empreses no estaran obligades a marcar la informació sobre sostenibilitat que presentin.

• Portal digital: la Comissió proporcionarà un portal digital per a accés a orientació, plantilles i suport en la presentació d’informació sobre sostenibilitat.

Responsabilitat dels òrgans d’administració, direcció i supervisió

L’article 33, apartat 1, de la Directiva 2013/34/UE especifica que els membres dels òrgans d’administració, direcció i supervisió d’una empresa són col·lectivament responsables de garantir que uns certs documents s’elaborin i publiquin de conformitat amb els requisits d’aquesta Directiva. Doncs bé, a fi d’oferir flexibilitat a les empreses i reduir la càrrega que els suposa la presentació d’informació, els Estats membres han de poder especificar que la responsabilitat col·lectiva dels membres dels òrgans d’administració, direcció i supervisió d’una empresa per a garantir el compliment dels requisits d’aquesta Directiva referent a la digitalització de l’informe de gestió es limita a la publicació de l’informe en el format electrònic únic de presentació d’informació, inclòs el marcat de la informació sobre sostenibilitat presentada en ell.

Filials i sucursals d’empreses de tercers països

A fi d’alleujar la càrrega informativa sobre les empreses de tercers països s’estableix el següent:

• El llindar del volum de negocis net per a l’empresa d’un tercer país ha d’augmentar-se de 150.000.000 euros a 450.000.000 euros.

• El llindar del volum de negocis net per a la filial de l’empresa d’un tercer país i la sucursal de l’empresa d’un tercer país ha de fixar-se en 200.000.000 euros.

• A fi de garantir unes condicions de competència equitatives, ha de permetre’s que les societats matrius de tercers països que siguin empreses de participació financera amb filials els models de negoci de les quals i operacions siguin independents entre si, no publiquin ni facin accessible un informe de sostenibilitat.

Modificació de la «Directiva de sostenibilitat»

En relació amb la modificació de la Directiva (UE) 2022/2464 del Parlament i del Consell de 14 de desembre de 2022 per la qual es modifiquen el Reglament (UE) n. o 537/2014, la Directiva 2004/109/CE, la Directiva 2006/43/CE i la Directiva 2013/34/UE, en relació a la presentació d’informació sobre sostenibilitat per part de les empreses, bàsicament es modifica el calendari d’aplicació. Així:

Calendari per als requisits de presentació d’informació sobre sostenibilitat establerts en la Directiva 2013/34/UE, la «directiva comptable», a excepció del concernent a la presentació d’informes de sostenibilitat d’empreses de tercers països

Atès que únicament les empreses amb un volum de negocis net superior a 450.000.000 euros i que superin el número mitjà d’1.000 empleats durant l’exercici en l’àmbit de grup, segons sigui procedent, han d’estar subjectes als requisits de presentació d’informació sobre sostenibilitat, s’han ajustat els criteris per a determinar les dates d’aplicació i, d’altra banda, s’han suprimit les referències a les petites i mitjanes empreses els valors de les quals estiguin admesos a negociació en un mercat regulat en la Unió.

a) per als exercicis que comencin entre l’1 de gener de 2024 i el 31 de desembre de 2026, tots dos inclusivament:

i) a les grans empreses, en el sentit de l’article 3, apartat 4, de la Directiva 2013/34/UE, que siguin entitats d’interès públic, tal com es defineixen en l’article 2, punt 1, d’aquesta Directiva, i que superin, en la data de tancament del balanç, el número mitjà de 500 empleats durant l’exercici,

ii) a les entitats d’interès públic, tal com es defineixen en l’article 2, punt 1, de la Directiva 2013/34/UE, que siguin societats matrius d’un grup gran, en el sentit de l’article 3, apartat 7, d’aquesta Directiva, i que superin en la data de tancament del balanç, de manera consolidada, el número mitjà de 500 empleats durant l’exercici;

b) per als exercicis que comencin a partir de l’1 de gener de 2027:

i) a les empreses que, en la data de tancament del balanç, hagin generat un volum de negocis net superior a 450.000.000 euros i superin el número mitjà d’1.000 empleats durant l’exercici,

ii) a les societats matrius d’un grup que, en la data de tancament del balanç, de manera consolidada, hagin generat un volum de negocis net superior a 450.000.000 euros i superin el número mitjà d’1.000.000 empleats durant l’exercici;

Per consegüent, les empreses incloses en l’àmbit d’aplicació de la lletra a) però no en l’àmbit d’aplicació de la lletra b) quedaran fora de l’àmbit d’aplicació pel que fa als exercicis que comencin l’1 de gener de 2027 o després. No obstant això, amb vista a reduir la càrrega al més aviat possible, els Estats membres han de poder eximir a aquestes empreses que compleixen amb la lletra a) però no amb la lletra b) de les obligacions de presentació d’informació relatives als exercicis que comencin entre l’1 de gener de 2025 i el 31 de desembre de 2026.

Calendari per als requisits de presentació d’informació sobre sostenibilitat d’empreses de tercers països

Els Estats membres aplicaran les disposicions necessàries per a complir el que s’estableix en relació amb la presentació d’informació sobre sostenibilitat d’empreses de tercers països per als exercicis que comencin a partir de l’1 de gener de 2028.

Calendari per als requisits de presentació d’informació sobre sostenibilitat establerts per als emissors els valors dels quals s’admeten a negociació en un mercat regulat en la Directiva 2013/34/UE

Atès que únicament les empreses amb un volum de negocis net superior a 450.000.000 euros i que superin el número mitjà d’1.000 empleats durant l’exercici en l’àmbit de grup, segons sigui procedent, han d’estar subjectes als requisits de presentació d’informació sobre sostenibilitat, s’han ajustat els criteris per a determinar les dates d’aplicació i, d’altra banda, s’ha suprimit la referència a les petites i mitjanes empreses els valors de les quals estiguin admesos a negociació en un mercat regulat en la Unió. Així, el calendari queda de la manera següent:

a) per als exercicis que comencin entre l’1 de gener de 2024 i el 31 de desembre de 2026, tots dos inclusivament:

i) als emissors, tal com es defineixen en l’article 2, apartat 1, lletra d), de la Directiva 2004/109/CE, que siguin grans empreses en el sentit de l’article 3, apartat 4, de la Directiva 2013/34/UE, i que superin en la data de tancament del balanç el número mitjà de 500 empleats durant l’exercici,

ii) als emissors, tal com es defineixen en l’article 2, apartat 1, lletra d), de la Directiva 2004/109/CE, que siguin societats matrius d’un grup gran, en el sentit de l’article 3, apartat 7, de la Directiva 2013/34/UE, i que superin en la data de tancament del balanç, de manera consolidada, el número mitjà de 500 empleats durant l’exercici;

b) per als exercicis que comencin a partir de l’1 de gener de 2027:

i) als emissors, tal com es defineixen en l’article 2, apartat 1, lletra d), de la Directiva 2004/109/CE que siguin empreses que, en la data de tancament del balanç, hagin generat un volum de negocis net superior a 450.000.000 euros i superin un número mitjà d’1.000 empleats durant l’exercici,

ii) als emissors, tal com es defineixen en l’article 2, apartat 1, lletra d), de la Directiva 2004/109/CE que siguin societats matrius d’un grup que, en la data de tancament del balanç, de manera consolidada, hagin generat un volum de negocis net superior a 450.000.000 euros i superin un número mitjà d’1.000 empleats durant l’exercici;

Per consegüent, els emissors inclosos en l’àmbit d’aplicació de la lletra a), però no en l’àmbit d’aplicació de la lletra b), quedaran fora de l’àmbit d’aplicació de la present Directiva pel que fa als exercicis que comencin l’1 de gener de 2027 o després. No obstant això, amb vista a reduir la càrrega al més aviat possible, els Estats membres han de poder eximir aquests emissors que compleixen amb la lletra a), però no amb la lletra b), de les obligacions de presentació d’informació relatives als exercicis que comencin entre l’1 de gener de 2025 i el 31 de desembre de 2026.

Calendari per als requisits de verificació de la presentació d’informació sobre sostenibilitat

Els Estats membres aplicaran les disposicions necessàries per a complir el que s’estableix amb relació als requisits de verificació de la presentació d’informació sobre sostenibilitat per als exercicis que comencin a partir de l’1 de gener de 2024.

Modificació de la «Directiva d’auditoria»

Les modificacions de la Directiva 2006/43/CE del Parlament europeu i del Consell de 17 de maig de 2006 relativa a l’auditoria legal dels comptes anuals i dels comptes consolidats, per la qual es modifiquen les Directives 78/660/CEE i 83/349/CEE del Consell i es deroga la Directiva 84/253/CEE del Consell porten, bàsicament, les següents conseqüències:

• Requisits d’autorització del verificador: les societats d’auditoria que desitgin dur a terme la verificació de la presentació d’informació sobre sostenibilitat només han d’assegurar-se de designar almenys a un principal soci de sostenibilitat que compleixi els requisits a l’efecte d’aprovació i estigui autoritzat com a auditor legal en l’Estat membre de què es tracti.

• Verificació limitada: el termini perquè la Comissió adopti un acte delegat amb les normes de verificació limitada de la presentació de l’informe de sostenibilitat s’amplia fins a l’1 de juliol de 2027.

• Verificació raonable: a fi d’evitar l’augment dels costos de la verificació per a les empreses, ha de suprimir-se el requisit d’adoptar normes de verificació raonable.

Modificació de la «Directiva de diligència deguda»

Les principals modificacions de la Directiva (UE) 2024/1760 del Parlament europeu i del Consell de 13 de juny de 2024 sobre diligència deguda de les empreses en matèria de sostenibilitat i per la qual es modifiquen la Directiva (UE) 2019/1937 i el Reglament (UE) 2023/2859 són les següents:

Reducció del seu àmbit d’aplicació: el llindar de volum de negocis de 450.000.000 euros ha d’augmentar-se a 1.500.000.000 euros i el llindar d’1.000 empleats ha d’augmentar-se a 5.000 empleats. En conseqüència, els llindars relatius a les empreses que hagin celebrat acords de franquícia o de llicència han d’augmentar-se a 75.000.000 EUR en cànons i a 275.000.000 EUR en volum de negocis.

Detecció, avaluació i priorització d’efectes adversos reals i potencials: les empreses han d’estar obligades a dur a terme un exercici exploratori, únicament sobre la base de la informació raonablement disponible, per a determinar en relació amb les seves pròpies operacions, les de les seves filials i, quan estiguin relacionades amb les seves cadenes d’activitats, les dels seus socis comercials, els àmbits generals en els quals és més probable que es produeixin efectes adversos. En dur a terme l’exercici exploratori:

• Les empreses no estan obligades a detectar sistemàticament els efectes adversos en l’àmbit de l’entitat, sinó a explorar àmbits generals.

• Les empreses han de basar-se únicament en la informació que puguin obtenir de manera raonable, la qual cosa, per regla general, impedirà sol·licitar informació als socis comercials. No obstant això, les empreses tenen flexibilitat per a decidir quina és la informació que poden obtenir de manera raonable. Les empreses únicament han de sol·licitar informació als socis comercials quan aquesta informació sigui necessària. És important que tota sol·licitud sigui específica, raonable i proporcionada. En el cas dels socis comercials amb menys de 5.000 empleats, les empreses només han de sol·licitar informació quan la informació no pugui obtenir-se raonablement per altres mitjans, com la informació de què disposin o altres fonts.

• Les empreses han de poder obtenir la informació necessària a través d’iniciatives sectorials i multilaterals amb la finalitat d’evitar sol·licituds que comportin duplicitats. No obstant això, les empreses també han de continuar tenint llibertat per a obtenir la informació necessària individualment.

• Atès que ha de donar-se prioritat als efectes adversos en funció de la seva gravetat i probabilitat, i abordar-se gradualment, si no és possible abordar al mateix temps i en tota la seva extensió tots els efectes adversos que hagi detectat, una empresa no ha de ser sancionada en virtut de la Directiva (UE) 2024/1760.

• Una empresa podria trobar-se en la situació que la seva producció depengui en gran manera dels inputs d’un o diversos proveïdors específics. En particular, si les operacions comercials d’aquests proveïdors estan vinculades a efectes adversos greus, com el treball infantil o importants danys mediambientals, i l’empresa ha esgotat sense èxit totes les mesures de diligència deguda per a fer front a tals efectes, aquesta empresa deu, com a últim recurs, suspendre la relació comercial mentre continua treballant amb el proveïdor o els proveïdors per a trobar una solució, aprofitant, en la mesura que sigui possible, la influència més gran que pugui exercir arran de la suspensió. La suspensió ha de finalitzar una vegada que s’hagi abordat l’efecte advers.

• Sempre que existeixin expectatives raonables que el pla d’acció correctiva millorat vagi a tenir èxit, el mer fet de continuar col·laborant amb el soci comercial no exposarà a l’empresa a sancions.

Directrius generals sobre diligència: a fi de reduir la càrrega administrativa que pesa sobre les empreses, la Comissió ha d’adoptar directrius generals sobre diligència deguda, a tot tardar, el 26 de juliol de 2027.

Ajornament de la data d’aplicació: la data d’aplicació de la Directiva (UE) 2024/1760 per a totes les empreses ha d’ajornar-se fins al 26 de juliol de 2029. Aquest interval de dos anys hauria de donar a les empreses temps suficient perquè, en aplicar les mesures de diligència deguda, puguin tenir en compte les orientacions pràctiques i les millors pràctiques incloses en les directrius de la Comissió.

Pla de transició per a la mitigació del canvi climàtic: les disposicions de la Directiva (UE) 2024/1760 sobre el pla de transició per a la mitigació del canvi climàtic s’han considerat desproporcionades, en particular a causa de la càrrega administrativa per a les empreses i les autoritats de control, i podrien generar inseguretat jurídica. És necessari derogar aquestes disposicions a fi de racionalitzar les obligacions i contribuir a una aplicació més específica i eficient d’aquesta Directiva.

Sancions: se suprimeix el requisit que les empreses basin aquestes sancions pecuniàries en el volum de negocis mundial net. Per contra, a fi de garantir unes condicions de competència equitatives en tota la Unió i d’acord amb l’objectiu d’harmonització, ha d’exigir-se als Estats membres que estableixin un límit màxim uniforme per a les sancions pecuniàries del 3% del volum de negocis mundial net. Ha d’aclarir-se l’aplicació d’aquest límit màxim a les empreses pertanyents a grups. A més, a fi d’augmentar la coherència de les pràctiques de control en tota la Unió, la Comissió, en col·laboració amb els Estats membres, ha d’elaborar directrius per a ajudar les autoritats de control a determinar el nivell de les sancions.

Règim específic de responsabilitat civil: amb la intenció de complir millor el principi de subsidiarietat, ha de suprimir-se el règim específic de responsabilitat civil a escala de la Unió, actualment contemplat en la Directiva (UE) 2024/1760.

Termini de transposició i d’aplicació: el termini de transposició ha de retardar-se un any i les dates a partir de les quals els Estats membres han d’aplicar la Directiva (UE) 2024/1760 han d’unificar-se per a totes les empreses incloses en l’àmbit d’aplicació d’aquesta Directiva, a fi que les empreses disposin de més temps per a preparar-se per als requisits d’aquesta Directiva. Així, els Estats membres:

• Adoptaran i publicaran, a tot tardar el 26 de juliol de 2028, les disposicions legals, reglamentàries i administratives necessàries per a donar compliment al que s’estableix en la present Directiva.

• Aplicaran aquestes disposicions a partir del 26 de juliol de 2029, a excepció de les necessàries per a donar compliment a l’article 16, que els Estats membres aplicaran durant els exercicis que comencin l’1 de gener de 2030 o després d’aquesta data.

El dia 19 de gener de 2026 es van publicar en la pàgina web de l’ ICAC 5 noves consultes de comptabilitat pertanyents al BOICAC 144, desembre 2025. Els temes tractats són: la cessió d’ús d’un vehicle a canvi de realitzar fotografies i vídeos promocionals, el traspàs d’existències a inversió immobiliària, el càlcul del període mitjà de pagament a proveïdors en operacions comercials, les despeses d’honoraris o comissions d’intermediació facturades per serveis de captació d’inversors per al finançament d’una obra audiovisual i l’obligació de publicació de l’informe regulat en la disposició addicional onzena de la Llei 22/2015 d’Auditoria de Comptes, sobre l’impost de societats o impostos de naturalesa idèntica o anàloga per part de determinades empreses i sucursals.

El dia 19 de gener de 2026 es van publicar en la pàgina web de l’ICAC 5 noves consultes de comptabilitat pertanyents al BOICAC 144, desembre 2025. Els temes tractats són la cessió d’ús d’un vehicle a canvi de realitzar fotografies i vídeos promocionals, el traspàs d’existències a inversió immobiliària, el càlcul del període mitjà de pagament a proveïdors en operacions comercials, les despeses d’honoraris o comissions d’intermediació facturades per serveis de captació d’inversors per al finançament d’una obra audiovisual i l’obligació de publicació de l’informe regulat en la disposició addicional onzena de la Llei 22/2015 d’Auditoria de Comptes, sobre l’impost de societats o impostos de naturalesa idèntica o anàloga per part de determinades empreses i sucursals. A continuació, oferim el seu resum:

BOICAC Nº 144/2025: CONSULTA 1. SOBRE EL TRACTAMENT COMPTABLE DE LA CESSIÓ D’ÚS D’UN VEHICLE A CANVI DE REALITZAR FOTOGRAFIES I VÍDEOS PROMOCIONALS

En concret la consulta versa sobre el tractament comptable d’una col·laboració que realitza el consultant com a part de la seva activitat de tipus promocional. Per a dur a terme aquesta col·laboració, una empresa li cedeix un cotxe durant 6 mesos a canvi de realitzar algunes fotografies i vídeos promocionals. Segons la normativa tributària ha d’emetre una factura a l’empresa pel 20% del valor de mercat del vehicle.

El consultant entén que el seient de l’operació hauria de realitzar-se amb el compte 430. Clients a un compte d’ingressos (7xx) i se li planteja el dubte de com cancel·lar el compte de clients, ja que no es produeix cobrament bancari.

Tenint en compte que en el cas de la present consulta es presta un servei, l’activitat de promoció, que es cobra mitjançant la recepció d’un altre servei, la utilització d’un cotxe durant 6 mesos, per a respondre a la consulta, l’ICAC acudeix a la següent normativa:

a) Respecte al principi de fons econòmic i jurídic sobre forma: a l’article 34.2 del Codi de Comerç.

b) Respecte al reconeixement dels ingressos pel desenvolupament ordinari de la seva activitat quan es produeixi la transferència del control dels béns o serveis compromesos amb els clients:

• A l’apartat 2 de la NRV 14a. Ingressos per vendes i prestació de serveis del PGC.

• A l’article 15. Contraprestació diferent de l’efectiu de la Resolució de l’Institut de Comptabilitat i Auditoria de Comptes, de 10 de febrer de 2021, per la qual es dicten normes de registre, valoració i elaboració dels comptes anuals per al reconeixement d’ingressos pel lliurament de béns i la prestació de serveis (RICAC d’ingressos).

• A l’apartat 5. Permutes de l’article 34. Criteris de presentació en el compte de pèrdues i guanys de la citada RICAC d’ingressos.

Basant-se en la normativa citada, l’ICAC conclou el següent:

1. En el cas que l’ingrés es rebi en espècie (en aquest cas, rebent un servei com a contraprestació), l’ingrés generat per la prestació ha de valorar-se pel valor raonable del servei rebut.

2. L’empresa haurà de reconèixer la corresponent despesa i ingrés, sense perjudici que no es produeixi corrent financer.

3. L’ingrés reconegut formarà part de la xifra de negocis.

BOICAC Nº 144/2025: CONSULTA 2. SOBRE EL TRACTAMENT COMPTABLE DEL TRASPÀS D’EXISTÈNCIES A INVERSIÓ IMMOBILIÀRIA

En concret, la consulta versa sobre una societat dedicada a la promoció immobiliària que té comptabilitzat un edifici com a existències, havent registrat una deterioració comptable d’aquestes, que té la intenció de rehabilitar per a dedicar-ho al lloguer d’oficines.

La qüestió concreta que es planteja és si l’actiu s’ha de traspassar a inversió immobiliària abans de realitzar la rehabilitació i si ha de realitzar-se pel seu valor net o comptabilitzant, d’una banda, el preu d’adquisició i, per una altra, la deterioració de valor acumulat (valor de les existències menys la deterioració registrada).

Per a basar la seva resposta, l’ICAC acudeix a la Resolució d’1 de març de 2013, de l’Institut de Comptabilitat i Auditoria de Comptes, per la qual es dicten normes de registre i valoració de l’immobilitzat material i de les inversions immobiliàries (RICAC de l’immobilitzat material i les inversions immobiliàries). En concret, al seu apartat 3 de la norma cinquena, on es regula el canvi de destinació d’un immoble, i al seu apartat 2. Actuacions sobre l’immobilitzat material de la norma segona. Del text de la norma, l’ICAC infereix el següent:

a) D’inversions immobiliàries a existències: en el cas de reclassificació d’inversions immobiliàries a existències, amb l’inici d’una obra encaminada a produir una transformació substancial de l’immoble amb la intenció de vendre’l, s’ha d’efectuar la reclassificació.

b) D’existències a inversions immobiliàries: en el cas de reclassificació d’existències a inversions immobiliàries, la norma no regula el tractament per la realització d’obres de transformació substancial de l’immoble per a efectuar la reclassificació, per tant, en el moment en què l’empresa decideixi destinar els immobles a arrendament operatiu, haurà de realitzar-se la reclassificació per l’import que figurin les existències en la comptabilitat, tenint en compte, si és el cas, la deterioració registrada. En conseqüència, el registre de la inversió immobiliària es realitzarà per l’import brut, circumstància que implica reconèixer també la correcció de valor per deterioració acumulada fins a aquesta data en el corresponent compte compensador.

La posterior rehabilitació dels immobles es registrarà d’acord amb el que s’estableix en la norma segona, apartat 2. Actuacions sobre l’immobilitzat material de la RICAC de l’immobilitzat material i les inversions immobiliàries.

BOICAC Nº 144/2025: CONSULTA 3. SOBRE EL CÀLUL DEL PERÍODE MITJÀ DE PAGAMENT A PROVEÏDORS EN OPERACIONS COMERCIALS

En concret, la consulta planteja diverses qüestions a l’hora de calcular el període mitjà de pagament a proveïdors en operacions comercials:

1. Si s’han de tenir en compte com a factures pendents de pagament les rebudes de forma anticipada del proveïdor en les quals encara no s’ha obtingut el corresponent servei.

2. Si s’han de tenir en compte com a factures pagades els imports pagats al proveïdor de forma anticipada sense haver rebut el corresponent servei.

3. Quin és l’import que ha de considerar-se en el cas de rebre amb posterioritat una factura rectificativa d’una factura anterior? L’import de la factura original o l’import rectificat?

L’ICAC ens recorda que:

— El deure d’informació en els comptes anuals sobre el període mitjà de pagament a proveïdors es regula en la disposició addicional tercera de la Llei 15/2010, de 5 de juliol, de modificació de la Llei 3/2004, de 29 de desembre, per la qual s’estableixen mesures de lluita contra la morositat en les operacions comercials, que posteriorment va ser modificada per la disposició final segona de la Llei 31/2014, de 3 de desembre, i per l’article 9 de la Llei 18/2022, de 28 de setembre, de creació i creixement d’empreses.

— El desenvolupament reglamentari d’aquesta obligació es troba en la Resolució de 29 de gener de 2016, de l’ICAC, sobre la informació a incorporar en la memòria dels comptes anuals en relació amb el període mitjà de pagament a proveïdors en operacions comercials. En concret, l’ICAC se centra en la metodologia establerta en l’article 5 de la RICAC.

D’acord amb l’anterior per al càlcul del període mitjà de pagament es tindran en compte totes aquelles operacions en les quals l’empresa hagi rebut mercaderies o la prestació de serveis. Així mateix, per al càlcul de la ràtio de les operacions pagades es tindran en compte totes les operacions el pagament material de les quals s’hagi produït durant l’exercici sobre el qual s’informa, i per al càlcul de les operacions pendents de pagament es tindran en compte totes les operacions que romanguin pendents de pagament l’últim dia del període al qual refereixen els comptes anuals. Per tant, l’ICAC conclou el següent:

a) S’han de tenir en compte com a factures pendents de pagament les rebudes de forma anticipada del proveïdor en les quals encara no s’ha obtingut el corresponent servei? NO, l’ICAC respon negativament, ja que s’han de considerar aquelles operacions en les quals s’hagi rebut el corresponent servei i serà a partir d’aquest moment quan comenci a computar-se el nombre de dies de pagament o el nombre de dies pendents de pagament segons correspongui.

b) S’han de tenir en compte com a factures pagades els imports pagats al proveïdor de forma anticipada sense haver rebut el corresponent servei? SÍ, l’ICAC respon afirmativament. L’operació pagada de forma anticipada figurarà en el càlcul del numerador de la ràtio de les operacions pagades amb signe negatiu, ja que el nombre de dies de pagament en aquest cas serà negatiu, calculant-se com el nombre de dies que hagin transcorregut des del pagament material de l’operació fins a la recepció de les mercaderies o la prestació del corresponent servei.

c) Quin és l’import que ha de considerar-se en el cas de rebre amb posterioritat una factura rectificativa d’una factura anterior? L’import de la factura original o l’import rectificat? L’ICAC respon que l’import de l’operació que haurà de prendre’s per al càlcul del període mitjà de pagament serà l’import del deute efectiu amb el proveïdor que hagi subministrat les mercaderies o prestat els corresponents serveis a l’empresa, amb independència de quin sigui l’import que figuri en factura.

BOICAC Nº 144/2025: CONSULTA 4. SOBRE LES DESPESES D’HONORARIS O COMISSIONS D’INTERMEDIACIÓ FACTURADES PER SERVEIS DE CAPTACIÓ D’INVERSORS PER AL FINANÇAMENT D’UNA OBRA AUDIOVISUAL

En aquest cas, la societat consultant és una productora d’obres audiovisuals que li generen el dret a la deducció fiscal prevista en l’article 36.1 de la Llei 27/2014, de 27 de novembre, de l’impost de societats (d’ara endavant, «LIS»). La societat es planteja, en virtut del mecanisme de transferència de deduccions previst en l’art. 39.7 de la LIS, traslladar totalment o parcialment a inversors privats que financin les produccions audiovisuals incentivades les deduccions generades en virtut de l’article 36.1 de la LIS. Per a la cerca i captació dels inversors privats que puguin actuar com a finançadors, la societat ha subscrit un contracte amb una empresa d’intermediació financera l’encàrrec de la qual consisteix en la cerca d’inversors per al finançament d’una obra audiovisual concreta i l’estructuració jurídica de la inversió. Aquesta empresa facturarà els seus honoraris o comissió d’intermediació a la societat, havent-se pactat en un percentatge de l’import del finançament obtingut.

La societat pregunta si escau considerar aquestes despeses per honoraris o comissions d’intermediació financera com a cost més alt de l’obra audiovisual finançada, en virtut de la Resolució de 14 d’abril de 2015, de l’Institut de Comptabilitat i Auditoria de Comptes, per la qual s’estableixen criteris per a la determinació del cost de producció (d’ara endavant, la «RICAC sobre cost de producció»), en considerar que aquests costos es corresponen amb costos directes tal com aquests queden definits en la Norma tercera de la RICAC sobre cost de producció, ja que estan vinculats a una obra audiovisual concreta i el seu cost s’ha establert en un percentatge del finançament obtingut.

Per a respondre a la consulta, l’ICAC acudeix a la següent normativa:

— Respecte a les deduccions i al mecanisme fiscal de traspàs de les mateixes del productor a l’inversor: als articles 36.1, 36.3 i 39.7 de la LIS.

— Respecte al tractament comptable del finançament obtingut pel productor: a la NRV 18a Subvencions, donacions i llegats rebuts del PGC.

— Respecte a la determinació del cost de producció de l’obra audiovisual: a la Norma tercera. Costos directes de producció i a la Norma vuitena. Despeses generals d’administració o direcció d’empresa de la Resolució de 14 d’abril de 2015, de l’ICAC, per la qual es estableixen criteris per a la determinació del cost de producció.

Basant-se en l’anterior, l’ICAC conclou el següent:

a) Finançament rebut pel productor: tenint en compte que el reintegrament de les quantitats aportades per l’inversor es realitzarà mitjançant les deduccions líquides en quota, que d’acord amb el contracte i el que s’estableix en l’apartat 1 i 3 de l’article 36, el productor traspassi al contribuent que participa en el finançament, la realitat econòmica de fons dels fets descrits sembla consistir en l’atorgament d’una subvenció al productor que realitza el projecte cinematogràfic, per mitjà d’un inversor l’incentiu del qual per a participar en l’operació consisteix a obtenir una rendibilitat financera per diferència entre l’import invertit i la deducció fiscal en el pagament d’impostos.

D’acord amb aquest plantejament, l’empresa consultant que rep els fons comptabilitzaria l’operació aplicant per analogia els criteris per al reconeixement de subvencions establerts en la norma de registre i valoració (NRV) 18a Subvencions, donacions i llegats rebuts del PGC, ja que sembla evident que l’objectiu últim de l’Administració en el cas plantejat és afavorir la realització de produccions espanyoles mitjançant un mecanisme en el qual l’empresa que duu a terme l’activitat obté aquests fons d’un tercer que adquireix el dret a monetitzar la deducció en la quota del IS a la qual tindria dret l’empresa consultant. Per tant, per les quantitats rebudes d’un tercer inversor, el productor cinematogràfic haurà de registrar comptablement una subvenció pel valor raonable que figuri en el contracte de finançament.

b) Cost de producció de l’obra audiovisual: respecte al valor de l’obra audiovisual i, en concret, a la possibilitat d’incloure com a valor més alt les despeses d’honoraris i comissions facturades per captació d’inversors aliens a l’empresa, l’ICAC conclou que:

— Els costos incorreguts per a l’obtenció de finançament, com ara els derivats de la captació d’inversors o de la formalització d’operacions financeres, no constitueixen costos directes perquè no estan vinculats amb la creació o producció de l’obra audiovisual. Per tant, aquests costos no poden formar part del cost de producció.

— Ha de tenir-se en compte que les despeses d’intermediació financera, assessoria o consultoria responen en realitat a una naturalesa administrativa, encara que hagin estat externalitzats i l’empresa pagui una comissió per ells. La citada Norma vuitena de la RICAC, relativa a les despeses generals d’administració o direcció de l’empresa, estableix expressament que aquesta tipologia de despeses no formarà part del cost de producció, no podent-se incloure, per tant, les despeses d’assessoria o consultoria que, encara que externalitzats a l’entitat, conserven aquesta naturalesa.

— En la mesura que el cas, que és objecte de la consulta, des del punt de vista comptable es refereix a costos incorreguts relacionats amb l’obtenció d’una subvenció, s’hauran de registrar com a despeses del període i qualificar com a costos generals del procés d’administració.

BOICAC Nº 144/2025: CONSULTA 5. SOBRE L’OBLIGACIÓ DE PUBLICACIÓ DE L’INFORME REGULAT EN LA DISPOSICIÓ ADDICIONAL ONZENA DE LA LLEI 22/2015 D’AUDITORIA DE COMPTES, SOBRE L’IMPOST DE SOCIETATS O IMPOSTOS DE NATURALESA IDÈNTICA O ANÀLOGA PER PART DE DETERMINADES EMPRESES I SUCURSALS

En concret, la societat consultant és una societat resident a Espanya que forma part d’un grup multinacional, la matriu del qual té la seva residència fiscal a Itàlia. Aquest grup ha superat el llindar de 750 milions d’euros d’ingressos consolidats durant els dos exercicis fiscals anteriors, la qual cosa activa l’obligació d’elaborar i publicar un informe relatiu a l’impost de societats d’acord amb la Directiva (UE) 2021/2101 del Parlament Europeu i del Consell de 24 de novembre de 2021, per la qual es modifica la Directiva 2013/34/UE pel que fa a la divulgació d’informació relativa a l’impost de societats per part de determinades empreses i sucursals. L’informe serà elaborat per la matriu italiana, complint amb la legislació italiana, que estableix un termini de 12 mesos des del tancament de l’exercici fiscal.

Espanya va introduir aquesta obligació a través de la Llei 28/2022, de 21 de desembre, del foment de l’ecosistema de les empreses emergents, que va modificar la Llei 22/2015, de 20 de juliol, d’auditoria de comptes (LAC). En concret, en l’apartat tercer de la disposició addicional onzena de la LAC s’estableix un termini específic de sis mesos a partir de la data de tancament de l’exercici al qual es refereixin.

La societat consultant afirma que el termini establert en la legislació espanyola podria crear una discrepància temporal amb el calendari de la matriu italiana i formula les següents preguntes:

1. Pot la filial espanyola acollir-se a una exempció segons Disposició Addicional 11è de la Llei 22/2015 d’Auditoria de Comptes per a la publicació de l’informe, quan l’informe públic País per País sigui publicat per la matriu italiana conforme a la normativa italiana, encara que aquesta publicació es realitzi després del termini de sis mesos previst en la normativa espanyola?

2. En cas que no resulti aplicable l’exempció per raons de termini:

— Deu la filial espanyola publicar l’informe abans del 30 de juny (termini espanyol), o pot esperar a la publicació per part de la matriu italiana (fins al 31 de desembre)?

— En tal cas, incorreria la filial en un incompliment formal per no respectar el termini de la Disposició Addicional 11è de la Llei 22/2015 d’Auditoria de Comptes (modificació introduïda per la Llei 28/2022 de startups) de si decideix acollir-se al calendari de la matriu?

— En cas d’acollir-se al calendari de presentació de la matriu italiana, podrà la filial espanyola presentar sense problemes els comptes anuals en el Registre Mercantil sense la prèvia publicació de l’informe país per país?

Per a respondre a aquestes preguntes l’ICAC acudeix a la següent normativa:

— A la Disposició addicional onzena de la Llei 22/2015, de 20 de juliol, d’Auditoria de Comptes, redactada per la Llei 28/2022, de 21 de desembre, del foment de l’ecosistema de les empreses emergents.

— A l’article 48 ter, apartat 1, de la Directiva (UE) 2021/2101 del Parlament Europeu i del Consell de 24 de novembre de 2021, per la qual es modifica la Directiva 2013/34/UE pel que fa a la divulgació d’informació relativa a l’impost de societats per part de determinades empreses i sucursals.

Basant-se en aquesta normativa, l’ICAC realitza les següents consideracions:

a) De la normativa aplicable es desprèn que l’obligació d’elaborar l’informe relatiu a l’impost de societats recau, amb caràcter general, en la societat dominant última del grup, sense perjudici de les excepcions previstes.

b) A Espanya, la Directiva (UE) 2021/2101 s’ha transposat atribuint aquesta obligació a la societat dominant última subjecta a Dret espanyol que compleixi els requisits establerts. Aquesta societat, quan sigui resident en territori espanyol, haurà d’aprovar i publicar l’informe en el termini de sis mesos des del tancament de l’exercici, conforme a l’apartat Tercer. Publicació i accessibilitat de la disposició addicional onzena de la LAC.

c) Ara bé, en el supòsit objecte de consulta, la societat obligada és la societat dominant última resident a Itàlia. En conseqüència, l’elaboració, aprovació, publicació i terminis de l’informe es regiran per la normativa italiana que hagi incorporat la citada Directiva.

Principals obligacions que han de complir les empreses, atès el nombre de persones treballadores de la seva plantilla.

En aquests primers mesos de l’any, resulta oportú fer balanç i revisar les obligacions laborals bàsiques de les empreses. D’aquesta manera, es garantirà el compliment de la normativa laboral i es podran afrontar possibles contingències.

El present anàlisi resumeix els aspectes clau d’algunes de les citades obligacions, diferenciant les que han de complir totes les organitzacions, de les que s’associen preceptivament a la grandària de la seva plantilla, és a dir, a un determinat nombre d’empleats.

Obligacions per a totes les empreses, amb independència de la grandària de la seva plantilla

1. Registre retributiu

Totes les empreses han de portar i mantenir un registre retributiu per a fer efectiu el dret a la igualtat de tracte i no discriminació entre dones i homes en matèria salarial. Es tracta d’una obligació imposada pel Reial decret 902/2020, de 13 d’octubre, d’igualtat retributiva entre dones i homes, derivada de l’article 28.2 de l’Estatut dels Treballadors. Aquest últim precepte disposa que l’empresari ha de portar un registre amb els valors mitjans dels salaris, els complements salarials i les percepcions extrasalarials de la seva plantilla, desagregats per sexe i distribuïts per grups professionals, categories professionals o llocs de treball iguals o d’igual valor.

La mateixa norma estatutària afegeix que quan en una empresa amb, almenys, 50 empleats, la mitjana de les retribucions a les persones treballadores d’un sexe sigui superior als de l’altre en un 25% o més, prenent el conjunt de la massa salarial o la mitjana de les percepcions satisfetes, l’empresari haurà d’incloure en el registre salarial una justificació de que aquesta diferència respon a motius no relacionats amb el sexe de les persones treballadores.

L’articulació d’aquest registre respon a dos principis: el de transparència retributiva i el d’igual retribució per treball d’igual valor.

L’arxiu ha de contenir les següents dades: valors mitjans de salaris, complements salarials i percepcions de la plantilla, desagregats per sexe i distribuïts per grups, i categories professionals o llocs de treball iguals o d’igual valor.

Les empreses obligades a auditoria retributiva han de reflectir, a més, les mitjanes aritmètiques i les mitjanes de les agrupacions dels treballs d’igual valor, i una justificació quan la mitjana aritmètica o mitjana de les retribucions totals en l’empresa de les persones treballadores d’un sexe sigui superior a les de l’altre en, almenys, un 25%.

2. Registre obligatori de jornada

D’acord amb els articles 12.4.c), 34.9 i 35.5 de l’Estatut dels Treballadors, és obligatori per a qualsevol empresa disposar del registre obligatori de jornada, que inclourà l’horari d’inici i fi de la mateixa en relació amb cadascuna de les seves persones treballadores.

Un dels principals projectes que pretén abordar l’Executiu al llarg de l’any és la reforma d’aquest registre.

L’arxiu ha d’organitzar-se i documentar-se a través de negociació col·lectiva o acord d’empresa; en defecte d’això, mitjançant decisió de l’empresari prèvia consulta amb els representants legals de la plantilla.

En relació amb la conservació de les dades, s’exigeix durant quatre anys. En aquest període, han d’estar a la disposició de les persones treballadores, els seus representants legals i la Inspecció de Treball i Seguretat Social.

Existeixen, finalment, algunes especialitats per a controlar les hores extraordinàries treballades i computar la jornada de les persones treballadores a temps parcial.

En el futur, com s’ha indicat, s’espera la implementació d’un nou sistema molt més estricte. La digitalització serà obligatòria i presentarà un contingut mínim: hora d’inici i fi de la jornada, pauses no computables, diferenciació entre treball presencial i a distància, etc.

3. Protocol d’assetjament sexual i per raó de sexe

El fonament d’aquesta obligació parteix de la Llei orgànica 3/2007, de 22 de març, per a la igualtat efectiva de dones i homes, i es va articular mitjançant el Reial decret 901/2020, de 13 d’octubre, i la Llei orgànica 10/2022, de 6 de setembre, de garantia integral de la llibertat sexual. Aquesta normativa imposa la necessitat d’adoptar condicions de treball que evitin l’assetjament sexual i l’assetjament per raó de sexe, arbitrar procediments específics per a la seva prevenció i així com la tramitació de denúncies o reclamacions.

El contingut mínim del protocol és el següent:

• Objectius.

• Declaració de principis.

• Àmbit d’aplicació.

• Definicions i tipologies.

• Sancions i accions correctives.

• Procediment d’actuació.

Hi ha una sèrie de mesures que han de negociar-se directament amb la plantilla: concretament, l’elaboració i difusió de codis de bones pràctiques, així com la realització de campanyes informatives o accions de formació.

4. Protocol de desconnexió digital

La desconnexió digital pot definir-se com el dret de qualsevol persona treballadora a no atendre cap mena de comunicació de l’empresa durant els seus períodes de descans, permisos i vacances.

En aquest cas, l’obligació legal es desprèn de tres normes: en primer lloc, la Llei orgànica 3/2018, de 5 de desembre, de protecció de dades personals i garantia dels drets digitals (art. 88); a més, d’un article específic de l’Estatut dels Treballadors (art. 20 bis) i de la Llei 10/2021, de 9 de juliol, de treball a distància.

La desconnexió afecta, segons aquesta normativa, a totes les persones ocupades, ja siguin presencials, a distància, treballin a jornada completa o parcial, etc.

El protocol és el document en el qual han de plasmar-se la política interna i les mesures adoptades per l’empresa per a garantir el dret a la desconnexió digital de la plantilla.

5. Pla de prevenció de riscos laborals

Un pla de prevenció de riscos laborals implica la integració de la labor preventiva en el sistema general de gestió de tota organització, tant en el conjunt de les seves activitats com en els seus nivells jeràrquics.

Segons la principal norma en aquest àmbit, Llei 31/1995, de 8 de novembre, de Prevenció de Riscos Laborals (art. 16), els instruments per a aplicar i gestionar el pla són dos: l’avaluació de riscos laborals i la planificació de l’activitat preventiva.

• L’empresari ha de fer una avaluació inicial dels riscos per a la seguretat i salut de la seva plantilla, tenint en compte, amb caràcter general, la naturalesa de l’activitat, les característiques dels llocs de treball existents i dels treballadors que hagin d’exercir-los (igual avaluació haurà de fer en ocasió de l’elecció dels equips de treball, de les substàncies o preparats químics i del condicionament dels llocs de treball).

• Aquesta avaluació inicial ha de tenir en compte qualsevol actuació que hagi de desenvolupar-se d’acord amb la normativa sobre protecció de riscos específics i activitats d’especial perillositat.

• L’avaluació serà actualitzada quan canviïn les condicions de treball i, en tot cas, se sotmetrà a consideració i es revisarà, si calgués, en ocasió dels danys per a la salut que s’hagin produït.

• Si els resultats de l’avaluació posessin de manifest situacions de risc, l’empresari durà a terme les activitats preventives necessàries per a eliminar o reduir i controlar tals riscos. Aquestes activitats seran objecte de planificació pel mateix empresari, incloent-hi per a cada activitat preventiva el termini per a dur-la a terme, la designació de responsables i els recursos humans i materials necessaris per a la seva execució.

D’altra banda, el pla ha d’incloure els següents elements: l’estructura organitzativa, responsabilitats, funcions, pràctiques, procediments, processos i els recursos necessaris per a realitzar l’acció de prevenció de riscos en l’empresa.

6. Calendari laboral

D’acord amb l’art. 34.6 de l’Estatut dels Treballadors, el calendari laboral és un document que comprèn l’horari de treball i la distribució anual dels dies de treball, festius, descansos setmanals o entre jornades, i altres dies inhàbils, tenint en compte la jornada màxima legal o, si és el cas, la pactada.

El calendari, que es confecciona amb una periodicitat anual, ha d’elaborar-se després de consulta i previ informe dels representants legals de la plantilla.

El document haurà d’exposar-se, de manera visible, en cada centre de treball.

7. Acord de treball a distància

Els articles 5 a 18 de la Llei 10/2021, de 9 de juliol, de treball a distància, s’encarreguen d’aquesta obligació de l’empresari, recalcant que aquesta modalitat de prestació de serveis és voluntària.

Així, la finalitat d’aquests acords és recollir fefaentment els drets i obligacions derivats de l’activitat laboral realitzada en remot per la persona treballadora, de manera voluntària i consensuada amb l’ocupadora.

Pel que fa al contingut mínim de l’acord, és el següent:

• Inventari dels mitjans, equips i eines que exigeix el desenvolupament del treball concertat, inclosos els consumibles i els elements mobles, així com de la vida útil o període màxim per a la renovació d’aquests.

• Enumeració de les despeses que es poguessin causar a la persona treballadora, així com la forma de quantificació de la compensació que ha d’abonar l’empresa (element obligatori) i moment i forma per a realitzar la mateixa, que es correspondrà, d’existir, amb la previsió recollida en el conveni o acord col·lectiu d’aplicació.

• Horari de treball de la persona treballadora i, dins d’ell, si és el cas, regles de disponibilitat.

• Percentatge i distribució entre treball presencial i treball a distància, si és el cas.

• Centre de treball de l’empresa al qual queda adscrita la persona treballadora a distància i en la qual, si és el cas, desenvoluparà la part de la jornada de treball presencial.

• Lloc de treball triat per la persona treballadora per al desenvolupament del treball a distància (normalment, és el seu domicili).

• Durada de terminis de preavís per a l’exercici de les situacions de reversibilitat (és a dir, poder tornar a prestar treball de manera presencial, si és el cas).

• Mitjans de control empresarial de l’activitat.

• Procediment a seguir en el cas de produir-se dificultats tècniques que impedeixin el normal desenvolupament del treball a distància.

• Instruccions dictades per l’empresa, amb la participació de la representació legal de les persones treballadores, en matèria de protecció de dades, específicament aplicables en el treball a distància.

• Instruccions dictades per l’empresa, prèvia informació a la representació legal de les persones treballadores, sobre seguretat de la informació, específicament aplicables en el treball a distància.

• Durada de l’acord.

En relació amb els seus elements formals, l’acord ha de plasmar-se per escrit; a més, pot incorporar-se al contracte inicial o en un moment posterior (sempre abans del treball); l’empresa donarà a la representació legal de la plantilla còpia dels acords i les seves actualitzacions.

Obligacions per a empreses de 50 o més persones treballadores

8. Pla d’igualtat

Els plans d’igualtat són obligatoris per a empreses que comptin amb 50 o més persones treballadores. Per a la quantificació d’aquest número, ha de tenir-se en compte tota la plantilla; i l’obligació es mantindrà encara que es produeixi una reducció de plantilla.

En el nostre ordenament, un pla d’igualtat és un conjunt ordenat de mesures, adoptades després de realitzar un diagnòstic de situació, tendents a aconseguir la igualtat de tracte i oportunitats entre dones i homes i a eliminar la discriminació per raó de sexe.

La Llei orgànica 3/2007, de 22 de març, per a la igualtat efectiva de dones i homes, recull aquest extrem en l’art. 45. Més tard, el Reial decret 901/2020, de 13 d’octubre, va regular els plans d’igualtat i el seu registre.

Perquè una empresa dissenyi un pla d’igualtat, ha de seguir una sèrie d’etapes successives:

• Constitució d’una comissió consultiva.

• Elaboració del diagnòstic.

• Establiment de mesures concretes (correctives).

• Registre del pla.

• Implantació.

• Seguiment.

9. Auditoria retributiva

La mateixa Llei orgànica 3/2007, de 22 de març, es converteix en el marc legal d’aquesta exigència legal i al·ludeix a l’auditoria salarial en diversos preceptes. El Reial decret 902/2020, de 13 d’octubre, d’igualtat retributiva entre dones i homes, la va desenvolupar posteriorment, sent també d’aplicació el conegut Reial decret 901/2020, per formar part l’obligació del pla d’igualtat, sense oblidar l’art. 28 de l’Estatut dels Treballadors.

L’auditoria ha d’abordar les següents obligacions: l’avaluació dels llocs de treball; la rellevància d’altres factors desencadenants de la diferència retributiva, així com les possibles deficiències en el disseny o ús de les mesures de conciliació i corresponsabilitat en l’empresa, o les dificultats que les persones treballadores puguin trobar en la seva promoció professional o econòmica; i l’establiment d’un pla d’actuació per a la correcció d’aquestes desigualtats.

La seva vinculació amb el pla d’igualtat és innegable, de manera que es requereix la seva implantació, obligatòriament, a totes les organitzacions que dissenyin un pla d’igualtat.

10. Protocol per a evitar la discriminació del col·lectiu LGTBI+

L’art. 15 de la Llei 4/2023, de 28 de febrer, per a la igualtat real i efectiva de les persones trans i per a la garantia dels drets de les persones LGTBI, obliga a les empreses de més de 50 persones treballadores a comptar amb un conjunt planificat de mesures i recursos per a aconseguir la igualtat real i efectiva d’aquest col·lectiu. Entre les mesures, ha d’incloure’s un protocol d’actuació per a l’atenció de l’assetjament o la violència.

El protocol ha de ser pactat a través de la negociació col·lectiva i acordat amb la representació legal de les persones treballadores. El contingut i abast d’aquestes mesures es desenvoluparan reglamentàriament.

A més, els poders públics han d’impulsar l’elaboració de codis ètics en les Administracions públiques i en les empreses, que contemplin mesures de protecció enfront de tota discriminació per raó d’orientació sexual. Així mateix, en l’elaboració dels plans d’igualtat i no discriminació s’ha d’incloure les persones trans, amb especial atenció a les dones trans.

11. Canal de denúncies

La Llei 2/2023, de 20 de febrer, va donar peu a la creació del canal de denúncies com una eina ideada perquè els anomenats «informants» (whistleblowers) comuniquin, de manera confidencial, determinades conductes irregulars, atorgant al seu torn una protecció adequada enfront de les possibles represàlies que puguin patir aquells.

Entre els citats informants, es distingeixen:

• Empleats públics.

• Persones treballadores per compte d’altri.

• Persones treballadores autònomes.

• Accionistes, partícips i persones pertanyents a l’òrgan d’administració, direcció o supervisió d’una empresa.

• Qualsevol persona que treballi per a, o sota la supervisió i direcció de, contractistes, subcontractistes o proveïdors.

• La protecció s’estén als representants legals i familiars de l’informant.

A través del canal poden denunciar-se:

• Accions i omissions constitutives d’infraccions del dret de la Unió Europea.

• Accions i omissions constitutives d’infracció penal o administrativa greu o molt greu.

Hi ha un ampli catàleg d’infraccions i sancions en cas de prosperar la denúncia.

Les Administracions, organismes i altres entitats obligades a comptar amb aquest sistema intern degueren implantar-lo amb data límit 2 de juny de 2023. S’exceptuaven les entitats jurídiques del sector privat amb menys de 250 persones treballadores, per a les quals es va ampliar el termini fins a l’1 de desembre d’aquest any. En relació als canals d’informació externa (Autoritat Independent de Protecció de l’Informant), l’adaptació degué produir-se fins al 2 de setembre de 2023.

Empreses amb centres de treball amb 200 o més persones treballadores o 100 per torn

12. Pla de mobilitat sostenible al treball

La Llei 9/2025, de 3 de desembre, de Mobilitat Sostenible, va implantar l’obligació de les empreses amb un determinat nombre de persones treballadores en plantilla (200 empleats per centre de treball o 100 per torn) d’elaborar, negociar i implantar un pla de mobilitat sostenible al treball.

Les empreses i les entitats del sector públic hauran de disposar d’aquests plans per a aquells centres de treball amb més de 200 persones treballadores o 100 per torn el centre de treball del qual habitual sigui aquest centre d’activitat.

Aquesta obligació serà aplicable també a les entitats públiques estatals per a centres de treball amb les citades persones en plantilla o torn i, a més, podrà estendre’s a altres entitats públiques si així ho estableix l’Administració competent en matèria de transport i mobilitat.

Els plans seran objecte de negociació amb la representació legal de les persones treballadores; en empreses sense representació legal, es crearà una comissió negociadora.

Respecte al contingut, els plans han d’incloure solucions de mobilitat sostenible. La norma posa alguns exemples:

• L’impuls de la mobilitat activa.

• El transport col·lectiu.

• La mobilitat de baixes emissions.

• Solucions de mobilitat, tant compartida com col·laborativa.

• Solucions per a facilitar l’ús i recàrrega de vehicles zero emissions.

• El teletreball, en els casos en els quals sigui possible.

Així mateix, s’inclouran mesures relatives a la millora de la seguretat viària i prevenció de accidents en els desplaçaments al centre de treball, per la qual cosa es fomentarà la formació en tots dos àmbits.

En aquests plans, es tindran en compte no solament a les persones treballadores del centre, sinó també als visitants, proveïdors i a qualsevol altra persona que requereixi accedir al centre de treball.

Es regula una altra especialitat: si coincideixen en el mateix lloc diversos centres de treball, es promouran mecanismes de coordinació entre ells per a l’intercanvi d’informació i la posada en marxa de solucions de mobilitat sostenible.

De no implantar-se els plans, es consideren infraccions lleus (castigades amb multes entre 101 i 2.000 euros):

• L’incompliment de l’obligació de disposar dels plans de mobilitat sostenible al treball en el termini estipulat, quan amb això es produeixi un perjudici per al sistema de mobilitat.

• L’incompliment de l’obligació d’elaborar un informe de seguiment sobre el nivell d’implantació de les actuacions i les mesures del pla, quan amb això es produeixi un perjudici per al sistema de mobilitat.

Aquestes infraccions lleus prescriuen al cap de sis mesos des de la seva comissió, i les sancions també al cap de sis mesos, en aquest cas a comptar des de la fermesa de la resolució.

El dia 21 d’octubre de 2025 es van publicar a la pàgina web de l’ICAC 4 noves consultes de comptabilitat pertanyents al BOICAC 143, octubre 2025. Els temes tractats són: tractament comptable de l’ingrés percebut per una empresa a canvi de la cessió d’estalvi energètic en el marc del sistema de Certificats d’Estalvi Energètic (CAU); l’abonament de diferents retribucions extraordinàries a favor d’una sèrie d’empleats, d’un directiu, del president i del conseller delegat; l’adquisició d’accions pròpies per part d’una societat de professionals a un dels socis, incloent en l’operació una clàusula de no competència; i l’IVA suportat no deduïble en les quotes d’un arrendament financer.

El dia 21 d’octubre de 2025 es van publicar a la pàgina web de l’ICAC 4 noves consultes de comptabilitat pertanyents al BOICAC 143, octubre 2025. Els temes tractats són: tractament comptable de l’ingrés percebut per una empresa a canvi de la cessió d’estalvi energètic en el marc del sistema de Certificats d’Estalvi Energètic (CAU); l’abonament de diferents retribucions extraordinàries a favor d’una sèrie d’empleats, d’un directiu, del president i del conseller delegat; l’adquisició d’accions pròpies per part d’una societat de professionals a un dels socis, incloent en l’operació una clàusula de no competència; l’IVA suportat no deduïble en les quotes d’un arrendament financer. A continuació, oferim el seu resum:

BOICAC NÚM. 143/2025: CONSULTA 1. SOBRE EL TRACTAMENT COMPTABLE DE L’INGRÉS PERCEBUT PER UNA EMPRESA A CANVI DE LA CESSIÓ D’ESTALVI ENERGÈTIC EN EL MARC DEL SISTEMA DE CERTIFICATS D’ESTALVI ENERGÈTIC (CAU)

Per a respondre a la pregunta comença per presentar-nos el marc normatiu aplicable al Sistema de Certificats d’Estalvi Energètic (SCAE) i el seu funcionament bàsic. Així:

a) Creació del Sistema Nacional d’Obligacions d’Eficiència Energètica (SNOEE): article 69 de la Llei 18/2014, de 15 d’octubre, d’aprovació de mesures urgents per al creixement, la competitivitat i l’eficiència. Així, els subjectes obligats d’aquest sistema són les empreses comercialitzadores de gas i electricitat, els operadors de productes petrolífers a l’engròs i els operadors de gasos liquats del petroli a l’engròs. Aquests subjectes obligats han de contribuir a l’estalvi d’energia a través de la seva aportació al Fons Nacional d’Eficiència Energètica (d’ara endavant, FNEE).

b) Regulació del Sistema de Certificats d’Estalvi Energètic (SCAE):

• Reial decret 36/2023, de 24 de gener, pel qual s’estableix un Sistema de Certificats d’Estalvi Energètic.

• Ordre TED/815/2023 de 18 de juliol, per la qual es desenvolupa parcialment el Reial decret 36/2023, de 24 de gener, pel qual s’estableix un Sistema de Certificats d’Estalvi Energètic.

• Ordre TED/845/2023, de 18 de juliol, per la qual s’aprova el catàleg de mesures estandarditzades d’eficiència energètica.

Aquest és un sistema mitjançant el qual els subjectes obligats poden complir amb la seva aportació al FNEE generant el seu propi estalvi d’energia, o bé liquidant CAU en relació amb actuacions dutes a terme per tercers, els propietaris de l’estalvi. Es defineix un CAU com un document electrònic que estableix el reconeixement fefaent de l’estalvi anual de consum d’energia final derivat d’una actuació d’eficiència energètica.

Aquest instrument permet monetitzar els estalvis energètics, recuperant part del cost de les inversions en eficiència energètica (canvi d’il·luminació, millora de l’aïllament tèrmic, renovació d’equips industrials o domèstics, etc.), ja que l’usuari final, que sol coincidir amb el propietari de l’estalvi, podrà rebre una contraprestació si ven els estalvis obtinguts per a la seva posterior certificació mitjançant el sistema de CAE.

Els participants bàsics i el seu rol en aquest sistema serien els següents:

a) Subjecte obligat i el subjecte delegat: són aquelles persones jurídiques que tenen l’obligació de contribuir al FNEE, ja sigui com una obligació genuïna establerta pel SNOEE o per delegació, respectivament

b) Propietari de l’estalvi: és la persona física o jurídica que duu a terme la inversió de l’actuació en eficiència energètica, per exemple, una empresa que inverteix en eficiència energètica dels seus processos o instal·lacions. Aquest propietari pot transferir l’estalvi anual d’energia final aconseguit per l’actuació de les següents maneres:

• Conveni CAU: mitjançant la signatura d’un Conveni CAU pel qual cedeix l’estalvi generat a canvi d’una contraprestació econòmica a un subjecte obligat o a un subjecte delegat.

• Contracte privat de cessió d’estalvis: el sistema CAU també preveu la possibilitat que el propietari de l’estalvi original cedeixi aquest estalvi a un intermediari perquè sigui aquest qui el transmeti al subjecte obligat o subjecte delegat. En aquest cas, el contracte signat entre el propietari de l’estalvi i l’intermediari es denomina “contracte privat de cessió d’estalvis”.

Amb la signatura d’un conveni CAU, el subjecte obligat o subjecte delegat adquireix la condició de propietari d’estalvi i, amb això, ha de presentar una sol·licitud de verificació davant un verificador d’estalvi energètic. A continuació, el sol·licitant haurà de presentar davant el Gestor autonòmic la sol·licitud d’emissió de CAE, acompanyada del dictamen de verificació favorable i de la documentació requerida legalment. Una vegada emès un CAU, el Gestor autonòmic procedirà a la seva preinscripció en el Registre Nacional de CAE. A continuació, el Coordinador Nacional del Sistema CAU procedirà a la inscripció definitiva del certificat en el Registre Nacional de CAE i a comunicar tal circumstància al sol·licitant que passa a ser el titular del CAE. En aquest moment, el CAU adquireix validesa en tot el territori nacional i pot ser objecte de transmissió i/o liquidació en el FNEE.

Tractament comptable

Vist l’anterior i sobre la base del fons econòmic de l’operació, l’ICAC opina que l’impacte econòmic que es deriva en el “propietari de l’estalvi” de l’esmentada normativa és equivalent al que es posaria de manifest si l’Administració Pública decidís atorgar una ajuda directa per a fomentar l’estalvi energètic. Des d’una perspectiva estrictament comptable la signatura del conveni CAU constitueix una fita anàloga a la concessió d’una subvenció l’objectiu de la qual és finançar part del cost de l’actuació en matèria d’eficiència energètica, aconseguint amb això l’assoliment d’un objectiu d’interès general perseguit per l’Administració Pública.

En conseqüència, la contraprestació rebuda per l’entitat que duu a terme la inversió en eficiència energètica, i que es posa de manifest amb la signatura del conveni CAU, ha de ser registrada i valorada comptablement d’acord amb l’apartat 1. Subvencions, donacions i llegats atorgats per tercers diferents dels socis o propietaris de la NRV 18a Subvencions, donacions i llegats rebuts del PGC. En particular, des d’una perspectiva comptable, cal concloure que:

1r) Reconeixement de la subvenció: La signatura del conveni CAU entre el subjecte obligat o delegat i la persona que ha realitzat la inversió suposa, d’una banda, la transferència (en termes administratius) de l’estalvi anual d’energia final aconseguit, i per un altre, l’establiment d’un acord sobre la contraprestació oferta al propietari inicial d’aquest estalvi. En aquest sentit, com s’ha indicat, pot afirmar-se que la signatura d’aquest conveni constitueix, a efectes comptables, un acord individualitzat de concessió de la subvenció a favor de l’empresa.

Una vegada signat aquest conveni, la contraprestació és certa sempre que es compleixin les condicions previstes en aquest, amb independència que el seu cobrament es produeixi en un moment posterior. Per tant, el moment de la signatura del conveni CAU constitueix la fita que dona lloc al reconeixement de la subvenció per part de l’entitat que ha dut a terme la inversió.

En aquest context, si a més d’existir el citat acord s’hagués executat la inversió, el “propietari de l’estalvi” hauria de registrar el corresponent import com una subvenció no reintegrable en el moment de la signatura del conveni CAU. En cas contrari, la quantitat convinguda es registraria inicialment com a reintegrable fins que es compleixi aquesta condició.

2n) Imputació a resultats: Pel que fa a la imputació a resultats, l’apartat 1.3 de la NRV 18a indica que la imputació a resultats de les subvencions, donacions i llegats de caràcter no reintegrable s’efectuarà atenent la seva finalitat. Tenint en compte que la contraprestació rebuda amb la signatura del conveni CAU serveix per a finançar, totalment o parcialment, la inversió realitzada, el criteri d’imputació a resultats de la subvenció s’establirà, amb caràcter general, en proporció a la dotació a l’amortització efectuada en cada període per a la citada inversió.

BOICAC NÚM. 143/2025: CONSULTA 2. SOBRE EL TRACTAMENT COMPTABLE DE L’ABONAMENT DE DIFERENTS RETRIBUCIONS EXTRAORDINÀRIES A FAVOR D’UNA SÈRIE D’EMPLEATS, D’UN DIRECTIU, DEL PRESIDENT I DEL CONSELLER DELEGAT

En concret, es tracta del cas d’una societat que, amb anterioritat a la formalització del contracte de la seva compravenda, el seu consell d’administració va acordar a l’abril de 20X6, retribuir amb càrrec a aquest exercici a empleats i directius, i proposar per a l’aprovació de la Junta general d’accionistes, la retribució de determinats membres del consell d’administració pel seu acompliment professional. Aquest acord va ser ratificat per la Junta general d’accionistes al maig de 20X6. A continuació, es detallen les diferents retribucions acordades:

a) Prima extraordinària a una sèrie d’empleats: a l’abril de 20X6 el consell d’administració va aprovar una retribució variable i extraordinària a favor d’una sèrie de persones ocupades per la societat consultant. Els motius pel pagament d’aquesta retribució són, entre altres, la seva contribució a la creació de valor de la societat al llarg dels últims anys, el seu esforç en l’increment de les vendes i els serveis prestats als clients.

L’aprovació del pagament de la prima extraordinària va ser ratificada per la Junta general d’accionistes al maig de 20X6, i es va acordar que anés abonat als empleats corresponents en la nòmina del mes següent al mes en què s’aproven els comptes anuals de la societat, que va tenir lloc en la Junta general de maig de 20X6. La prima extraordinària va ser pagada en la nòmina de juny de 20X6.

b) Retribució variable extraordinària a un directiu amb contracte de treball i relació laboral: un directiu de la societat era partícip d’un pla d’incentius de la societat vinculat a les accions d’aquesta («equity incentivi scheme») amb anterioritat a l’entrada d’un accionista de referència (Fons d’inversió de capital de risc) en 20X1. En virtut d’aquest pla, el directiu era beneficiari d’un import en efectiu equivalent a un determinat nombre d’accions, o de l’1% sobre el capital social abans de l’ampliació de capital subscrita pel fons d’inversió de capital de risc. Aquest dret es va reconèixer per a retribuir, incentivar i motivar la seva participació en la bona marxa de la societat.

En 20X2, coincidint amb la segona ampliació de capital a la qual van acudir alguns accionistes, es va substituir aquest «equity incentivi scheme» per una retribució variable que donava dret a una retribució extraordinària en cas que es produís qualsevol esdeveniment de liquiditat, ja fora pel repartiment de dividends, l’entrada d’un nou inversor o la venda total o parcial de la societat. Aquesta retribució variable extraordinària consistiria en l’equivalent en metàl·lic d’aquest nombre determinat d’accions.

En la consulta es manifesta que aquest directiu té subscrit un contracte de treball i manté una relació laboral amb la societat consultant.

En virtut de l’anterior, el consell d’administració va acordar el pagament de la retribució variable a favor del directiu a l’abril de 20X6, que s’efectuaria en el mes de la venda de les accions de la societat.

Al maig de 20X6 la Junta general d’accionistes va ratificar l’aprovació del dret a rebre la retribució extraordinària sobre l’esdeveniment de liquiditat que es produeixi en el moment de la venda de les accions de la societat, a favor d’aquest directiu. Així mateix, s’acordava que el seu abonament havia de produir-se al més aviat possible una vegada s’hagués portat a terme aquesta venda. En particular, l’abonament de la retribució variable extraordinària es va produir en la nòmina del mes de juny.

c) Retribució per la consecució dels assoliments marcats pels accionistes al president del consell d’administració i al conseller delegat

A l’abril de 20X6 el consell d’administració va acordar proposar a la Junta general d’accionistes l’aprovació d’una retribució extraordinària a favor del president i del conseller delegat de la societat. Els motius per a l’aprovació del pagament d’aquesta retribució són la labor exercida, el seu compromís diari i la visió estratègica aportada a la societat, més enllà de la feina com a membre del consell d’administració, que han permès el creixement, posicionament i la creació de valor per a la mateixa companyia i en conseqüència per als accionistes.

Al maig de 20X6 la Junta general d’accionistes va acordar atorgar a aquests consellers una retribució per la consecució dels assoliments marcats pels accionistes, especificant-se en l’acta de la Junta que la meritació d’aquesta retribució es produiria en el moment de la venda de les accions de la societat i el seu abonament tindria lloc al més aviat possible una vegada s’hagi completat aquesta venda. En concret, l’abonament de la retribució es va produir el mes de juny al conseller delegat i el mes de juliol al president.

Tractament comptable

Per a fonamentar la seva resposta a la consulta l’ICAC es basa en:

– El Marc Conceptual de la Comptabilitat (MCC), recollit en la primera part del Pla General de Comptabilitat (PGC) aprovat pel Reial decret 1514/2007, de 16 de novembre. En concret a:

• Definició de passiu: al punt 2 de l’apartat 4t Elements dels comptes anuals.

• Reconeixement en balanç d’un passiu i moment en què cal fer-ho: al punt 2 de l’apartat 5è Criteris de registre o reconeixement comptable dels elements dels comptes anuals.

• Principi de meritació: Al punt 2 de l’apartat 3r Principis comptables.

– La NRV 17a Transaccions amb pagaments basats en instruments de patrimoni de la segona part del PGC.

– La NRV 16a Passius per retribucions a llarg termini al personal.

– La CICAC 1 del BOICAC 131, setembre 2022, sobre el tractament comptable de les despeses derivades del pla de retribució a empleats abonat per una entitat vinculada.

A més, en relació amb les retribucions als professionals que treballen en una empresa, ens recorda que:

– Si estan vinculats a aquesta per un contracte laboral i formen part del personal de l’entitat, totes les retribucions, qualsevol que sigui la seva forma o concepte, es recolliran en els comptes del subgrup 64. Despeses de personal.

– Si la vinculació és a través d’un contracte mercantil tindrà la naturalesa de prestació de serveis per tercers i es recolliran en comptes del subgrup 62.

Basant-se en l’anterior, l’ICAC conclou el següent:

a) Prima extraordinària a una sèrie d’empleats i retribució per la consecució dels assoliments marcats pels accionistes al president del consell d’administració i al conseller delegat: amb independència del moment efectiu del pagament, la despesa per les remuneracions als empleats a conseqüència de la prima extraordinària i les remuneracions a favor del president i del conseller delegat, aprovades totes dues per la Junta general d’accionistes, degueren registrar-se en l’exercici en el qual neixen els drets i obligacions descrites en la consulta, això és, el moment de la meritació, és a dir, quan s’adopti l’acord per l’òrgan competent a aquest efecte (òrgan d’administració o Junta General), en funció de la naturalesa del compromís assumit i que, d’acord amb la informació facilitada, en tot cas serà l’any 20X6.

b) Retribució variable extraordinària a un directiu amb contracte de treball i relació laboral: en funció de la descripció del pla d’incentius referit en la consulta com «equity incentivi scheme», el tractament comptable és el previst en la NRV 17a Transaccions amb pagaments basats en instruments de patrimoni. En conseqüència:

• Pla original: amb independència del moment efectiu del pagament, a partir del moment en què es va formalitzar el pla d’incentius abans de 20X1, en aplicació de l’esmentada NRV 17a, la societat consultant degué reconèixer els serveis prestats com una despesa de personal i, per un altre, el corresponent passiu si la transacció es liquidés amb un import que estigui basat en el valor d’instruments de patrimoni. En la mesura que el pla d’incentius estigués condicionat a un termini d’irrevocabilitat perquè el directiu pogués rebre l’import corresponent al nombre fixat d’accions, d’acord amb la NRV 17a, la meritació del passiu es produeix al llarg d’aquest període temporal, és a dir, des de la formalització fins que el dret sigui irrevocable.

• Efectes de la substitució: sota la premissa de l’existència d’un termini d’irrevocabilitat en el pla original, l’acord de substitució del citat pla, l’any 20X2, per la retribució extraordinària variable va poder originar la interrupció de la meritació de la referida despesa en la mesura en què l’empresa no pogués realitzar des d’aquesta data una estimació fiable sobre quan s’anava a produir l’esdeveniment de liquiditat que desencadenaria la sortida de recursos en benefici del directiu.

Per tant, la qüestió a determinar consistiria en identificar el termini de meritació de la retribució -en els termes expressats en la consulta 1 del BOICAC núm. 131/2022 Sobre el tractament comptable de les despeses derivades del pla de retribució a empleats abonat per una entitat vinculada- quan l’element que desencadena el reconeixement del deute amb el directiu és contingent.

Doncs bé, en tal cas, seguint les regles generals per al registre d’un passiu i els principis que es dedueixen de la NRV 16a Passius per retribucions a llarg termini al personal, assumint que l’esquema de retribució acordat origina el naixement d’una obligació present per a l’empresa, en principi, la meritació de la despesa s’hauria d’efectuar en el termini que transcorregués entre aquesta data i el moment en què es resolgués la incertesa, amb l’esdeveniment de liquiditat sempre que fos probable la sortida de recursos i que el seu import es pogués estimar de manera fiable. En cas contrari, l’inici de la meritació hauria de postergar-se fins que es compleixin aquestes condicions.

Si la substitució d’un esquema de retribució per un altre té un contingut merament formal, però en substància no s’haguessin modificat els elements que la configuren, la solució també seria similar, però en tal cas, davant l’absència d’un període d’irrevocabilitat, l’empresa degué aplicar el criteri expressat en el paràgraf anterior des de l’inici de l’operació.

BOICAC NÚM. 143/2025: CONSULTA 3. SOBRE EL TRACTAMENT COMPTABLE DE L’ADQUISICIÓ D’ACCIONS PRÒPIES PER PART D’UNA SOCIETAT DE PROFESSIONALS A UN DELS SOCIS, INCLOENT EN L’OPERACIÓ UNA CLÀUSULA DE NO COMPETÈNCIA

En concret, la consulta versa sobre una societat de professionals que adquireix accions pròpies d’un soci professional per un percentatge del 25% en un supòsit de lliure adquisició d’accions, l’import de compra de les quals inclou una clàusula de no competència d’una llista de clients per un període de tres anys.

Els contractes amb els clients inclosos en la clàusula de no competència generaran ingressos durant el període de durada de tres anys a conseqüència d’aquesta protecció, excepte en els casos en què es produeixin rescissions de contractes o no renovacions dels mateixos per part dels clients.

El preu conjunt de la compravenda s’estipula en 100 o.m., incloent-hi la clàusula de no competència assimilable a una comissió dels contractes amb una llista de clients durant els pròxims 3 anys, i el valor raonable del 25% de la societat, el patrimoni net de la qual és de 100 o.m. Es considera que el valor raonable ascendeix a 25 o.m. segons valoració d’un expert independent, perquè no hi ha plusvàlues addicionals a considerar. En conseqüència, la diferència amb el preu conjunt de la compravenda ha de considerar-se com el preu satisfet per la clàusula de no competència per un període de 3 anys, és a dir, 75 o.m.

Tenint en compte el que es disposa en l’article 34.2 del Codi de Comerç, en el sentit que en la comptabilització de les operacions s’atendrà la seva realitat econòmica i no sols a la seva forma jurídica, el consultant planteja les següents qüestions:

1. Si s’ha de registrar l’adquisició de les accions pròpies pel seu valor raonable com a accions pròpies (25 o.m.) i l’import satisfet per la clàusula de no competència (75 o.m.) ha d’imputar-se:

• En el compte de pèrdues i guanys de l’exercici, en considerar-se una indemnització al soci professional sortint, i en quin epígraf del compte de pèrdues i guanys ha de classificar-se aquesta indemnització.

• En la partida Altres despeses d’explotació del compte de pèrdues i guanys de manera sistemàtica i coherent amb la transferència dels béns i serveis amb els quals es relacionen, per la qual cosa seran, si és el cas, objecte de periodificació durant el període de durada (25 o.m. anuals durant tres anys).

• En la partida d’Altres immobilitzats intangibles del balanç de situació (per exemple, com a drets comercials tal com s’estableix en la NRV 6a f) del PGC) i aquest actiu ser objecte d’amortització i correcció valorativa per deterioració segons l’especificat amb caràcter general per als immobilitzats intangibles.

2. Si, en cas de produir-se rescissions de contractes o no renovacions dels mateixos per part dels clients inclosos en la clàusula de no competència, s’ha de registrar com a despesa en l’exercici en què es produeixi aquesta circumstància l’estimació raonable dels costos incrementals d’aquests contractes sobre la totalitat de l’import satisfet, o bé, si s’hagués registrat com un actiu en la partida Altres immobilitzats intangibles del balanç de situació s’ha de registrar la correcció valorativa per deterioració segons l’estimació raonable d’aquests contractes sobre la totalitat de l’import satisfet, segons l’especificat amb caràcter general per als immobilitzats intangibles.

Per a respondre a la consulta, l’ICAC es basa en la següent normativa:

a) Respecte al tractament comptable de les operacions amb instruments de patrimoni propi i de l’immobilitzat intangible:

• A l’apartat 4. Instruments de patrimoni propi de la NRV 9a. Instruments financers del PGC aprovat pel Reial decret 1514/2007, de 16 de novembre.

• Articles 20 a 24 de la Resolució de 5 de març de 2019, de l’Institut de Comptabilitat i Auditoria de Comptes (RICAC de societats de capital), per la qual es desenvolupen els criteris de presentació dels instruments financers i altres aspectes comptables relacionats amb la regulació mercantil de les societats de capital.

• NRV 5a. Immobilitzat intangible del PGC desenvolupada per la Resolució de 28 de maig de 2013, de l’Institut de Comptabilitat i Auditoria de Comptes, per la qual es dicten normes de registre, valoració i informació a incloure en la memòria de l’immobilitzat intangible.

b) Respecte a la normativa mercantil: Al Capítol VI del Títol IV del Text Refós de la Llei de Societats de Capital (TRLSC), aprovat pel Reial decret legislatiu 1/2010, de 2 de juliol (arts. 134 a 158).

c) Respecte a la normativa laboral:

• Article 21. Pacte de no concurrència i de permanència en l’empresa del Reial decret legislatiu 2/2015, de 23 d’octubre, pel qual s’aprova el text refós de la Llei de l’Estatut dels Treballadors.

• Article 8. Pacte de no concurrència i de permanència en l’Empresa del Reial decret 1382/1985, d’1 d’agost, pel qual es regula la relació laboral especial del personal d’alta direcció.

Basant-se en la citada normativa, l’ICAC recorda que, amb caràcter general, les accions pròpies es comptabilitzaran en el moment inicial pel seu valor raonable. Si el preu acordat diferís del seu valor raonable, la diferència haurà de registrar-se atesa la realitat econòmica de l’operació. En el cas de la present consulta, la diferència es correspon amb una clàusula de no competència per part del soci que abandona la societat el registre de la qual es realitzarà pel seu valor raonable en funció dels drets i obligacions que creï en cadascuna de les parts, la societat i el soci.

En concret, dels termes del citat pacte sembla deduir-se l’existència de dos elements sobre els quals s’ha arribat a un acord. D’una banda, l’adquisició de les accions del soci, i per un altre, la indemnització per l’extinció de la prestació de serveis que aquest últim havia exercit i que s’instrumenta per mitjà de la clàusula de no competència sobre uns determinats contractes.

Doncs bé, l’ICAC conclou el següent:

a) Accions adquirides: Es valoraran pel seu valor raonable.

b) Import satisfet per la clàusula de no competència: respecte a l’import abonat per aquesta indemnització es donen dues possibilitats:

• Immobilitzat intangible: s’haurà d’activar com un immobilitzat intangible sempre que es compleixin els criteris pel reconeixement d’aquesta mena d’actius establerts en la NRV 5a Immobilitzat intangible del PGC. En particular, en relació amb el reconeixement d’un immobilitzat de naturalesa intangible, la NRV 5a exigeix que a més de complir la definició d’actiu i els criteris de registre o reconeixement comptable continguts en el Marc Conceptual de Comptabilitat, compleixi el criteri de identificabilitat, la qual cosa implica complir algun dels dos següents requisits:

• Sigui separable, això és, susceptible de ser separat de l’empresa i venut, cedit, lliurat per a la seva explotació, arrendat o intercanviat.

• Sorgeixi de drets legals o contractuals, amb independència que tals drets siguin transferibles o separables de l’empresa o d’altres drets o obligacions.

En aquest sentit, malgrat que la relació comercial amb els clients ja formava part del patrimoni de la societat, no és menys cert que el pagament convingut per la no competència suposa un dret de protecció identificable -de base contractual- enfront de la possible intervenció del soci en relació amb aquests concrets clients, per la qual cosa, en principi, sembla que la societat hauria de registrar l’import abonat per tal concepte com un immobilitzat intangible.

La valoració posterior d’aquest actiu seguirà les regles generals incloses en la normativa que s’ha esmentat pel que, en el supòsit de rescissions de contractes o no renovacions d’aquests, es comptabilitzarà la baixa definitiva d’un import de l’actiu.

• Despesa periodificable: de no complir les condicions previstes en la NRV 5a, serà una despesa periodificable en la mesura que genera ingressos futurs.

BOICAC Núm. 143/2025: CONSULTA 4. SOBRE EL TRACTAMENT COMPTABLE DE L’IVA SUPORTAT NO DEDUÏBLE EN LES QUOTES D’UN ARRENDAMENT FINANCER

Concretament, es qüestiona la vigència del tractament comptable recollit en la Resolució de 21 de gener de 1992, del President de l’Institut de Comptabilitat i Auditoria de Comptes, per la qual es dicten normes de valoració de l’immobilitzat immaterial. En la norma vuitena, Arrendament financer de la citada resolució, en el punt 5, s’estableix el següent:

«L’Impost sobre el Valor Afegit que grava les operacions d’arrendament financer es comptabilitzarà només en l’import reportat fiscalment; per la resta no serpà procedent incrementar el deute amb l’Entitat de crèdit.

Si els imports de l’Impost sobre el Valor Afegit reportats fiscalment amb posterioritat al registre de l’actiu no són deduïbles d’acord amb la legislació del tribut, aquests imports es consideraran despeses de l’exercici en què es reportin, no produint cap ajust en la valoració inicial de l’immobilitzat.»

Per a fonamentar la seva resposta l’ICAC comença recordant-nos que després de l’entrada en vigor del Pla General de Comptabilitat (PGC) aprovat pel Reial decret 1514/2007, de 16 de novembre, ha emès interpretacions en desenvolupament de la regulació en matèria d’immobilitzat material, inversions immobiliàries i immobilitzat intangible contingudes en el PGC, i s’ha pronunciat de manera expressa interpretant la vigència d’algunes qüestions regulades en el desenvolupament anterior del PGC de 1990. Així repassa el que s’estableix en:

— La Resolució de 28 de maig de 2013, de l’Institut de Comptabilitat i Auditoria de Comptes, per la qual es dicten normes de registre, valoració i informació a incloure en la memòria de l’immobilitzat intangible.

— La Resolució d’1 de març de 2013, de l’Institut de Comptabilitat i Auditoria de Comptes, per la qual es dicten normes de registre i valoració de l’immobilitzat material i de les inversions immobiliàries.

— La disposició transitòria cinquena del Reial decret 1514/2007, de 16 de novembre, pel qual s’aprova el PGC.

— La Norma de Registre i Valoració (NRV) 8a Arrendaments i altres operacions de naturalesa similar.

— La NRV 12a Impost sobre el Valor Afegit, Impost General Indirecte Canari i altres impostos indirectes, del PGC.

— La NRV 2a Immobilitzat material del PGC.

— La NRV 3a Normes particulars sobre immobilitzat material.

A la vista de la normativa comptable reproduïda d’aplicació a les operacions d’arrendament financer, aquest Institut es manifesta conforme amb el criteri assenyalat en la Resolució de 1992 del President de l’Institut de Comptabilitat i Auditoria de Comptes per la qual es dicten normes de valoració de l’immobilitzat immaterial, en considerar-se adequat i ajustat a la legislació comptable vigent. En aquest cas particular, la meritació de l’IVA suportat no deduïble es produeix, d’acord amb la legislació de l’impost, amb posterioritat al registre de l’actiu, és a dir, quan es reporten les quotes de l’arrendament financer, per la qual cosa no correspondria realitzar cap ajust en la valoració inicial de l’immobilitzat i els imports reportats es registraran com a despesa de l’exercici.

Et preocupa com afrontar la pèrdua d’unipersonalitat en la teva empresa? Saps quines implicacions fiscals comporta i com evitar errors que comprometin el teu patrimoni?

El cessament del caràcter unipersonal d’una empresa ocorre quan aquesta modifica la seva estructura i passa a tenir diversos socis als quals transfereix parcialment accions o participacions. Aquest canvi de configuració pot ser motivat per:

• Necessitats de finançament, per exemple, per a expandir el negoci, realitzar inversions importants o evitar deutes.

• L’interès en la distribució dels riscos financers entre diverses persones.

• La pretensió d’incorporar especialistes del sector.

• L’afany de projectar una millor imatge en el mercat.

• La diversificació estratègica del negoci.

La pèrdua d’unipersonalitat és un procés que, si bé pot semblar rutinari, exigeix una gestió minuciosa per a evitar riscos fiscals i legals. La correcta protocol·lització de la transmissió, l’actualització del llibre de socis i la inscripció en el Registre Mercantil són passos clau per a protegir tant l’empresa com als socis.

No inscriure la pèrdua d’unipersonalitat en termini legal pot implicar greus conseqüències per al soci únic inicial. Segons l’article 14 de la Llei de Societats de Capital, si transcorren sis mesos des de l’adquisició de la condició de soci únic o des de la seva pèrdua sense que s’inscrigui el canvi, el soci únic respondrà personal, il·limitada i solidàriament dels deutes socials contrets durant aquest període.

Aquesta responsabilitat persisteix fins i tot si no va haver-hi intenció de perjudicar els creditors.

A partir de la inscripció en el Registre Mercantil l’antic soci únic deixa de respondre il·limitadament dels deutes contrets, durant la transformació social.

És possible inscriure el cessament de la unipersonalitat sense aportar el llibre registre de socis?

Segons la Resolució de la Direcció General de Seguretat Jurídica i Fe Pública de 8 d’abril de 2025, sí que és possible, sempre que concorrin determinats requisits que assegurin la traçabilitat i veracitat del traspàs.

El supòsit de fet analitzat part d’una escriptura atorgada per l’administrador únic d’una Societat Limitada, qui declara la pèrdua de la condició d’unipersonalitat a conseqüència d’una venda de participacions socials formalitzada en una escriptura anterior davant el mateix notari (amb número de protocol correlatiu). En aquest document es deixava constància de les dades dels nous socis, les participacions adquirides i el compromís de l’administrador de reflectir la transmissió en el llibre registre corresponent.

El registrador mercantil va denegar la inscripció per no haver-se acreditat documentalment que aquesta operació ja estava reflectida en el llibre de socis. Això és, per no haver-se aportat el llibre, un testimoniatge notarial o certificació fefaent del seu contingut. Va fonamentar la seva negativa en l’article 203 del Reglament del Registre Mercantil.

La Direcció General de Seguretat Jurídica i Fe Pública, en línia amb la seva pròpia doctrina, va revocar la qualificació registral i va avalar la inscripció de l’escriptura, considerant que:

• L’exigència de l’article 203 del Reglament del Registre Mercantil no pot ser interpretada de manera formalista en perjudici de la publicitat registral.

• Si la transmissió de participacions consta degudament en l’escriptura anterior i ambdues estan protocol·litzades pel mateix notari en dates consecutives, es presumeix la regularitat del procés i la veracitat del compromís de l’administrador.

• L’obligació legal de reflectir la transmissió en el llibre de socis no s’extingeix per no fer esment exprés al seu compliment, perquè el deure deriva de la mateixa Llei de Societats de Capital, no d’una declaració voluntària.

Per tant, i després de l’argumentació de la Direcció General, podem concloure que, si es perd la condició d’unipersonalitat a conseqüència d’una compravenda recent i aquesta ha estat formalitzada en escriptura pública, no és necessari exhibir el llibre de socis ni acompanyar testimoniatge si l’escriptura de declaració de pèrdua d’unipersonalitat es refereix expressament a l’escriptura anterior de compravenda, amb número de protocol correlatiu, i l’administrador declara el seu compromís de reflectir l’operació en el llibre registre de socis.

Es considera suficient que totes dues escriptures formin una unitat de fet i de temps raonable, sense que sigui imprescindible el seu atorgament en un mateix acte.

Repercusió fiscal

És fonamental valorar correctament les participacions transmeses, seguint criteris objectius reconeguts per l›Administració Tributària per a evitar problemes en una possible inspecció.

Si el transmitent és una persona física, el guany obtingut tributa en l’IRPF com a guany patrimonial. Els tipus aplicables en 2025 són:

• 19% per a beneficis inferiors a 6.000 euros.

• 21% entre 6.000 i 50.000 euros.

• 23% per a plusvàlues superiors a 50.000 euros.

• 27% per a la part del guany entre 200.000,01 i 300.000 euros.

• 28% per a la part que excedeixi de 300.000 euros.

Si el transmitent és una societat, la plusvàlua s’integra en la base imposable de l’Impost de Societats.

Exempcions

En transmissions intrafamiliars (per exemple, de pares a fills), pot aplicar-se una exempció del 95% en l’Impost sobre Successions i Donacions, sempre que es mantingui l’empresa durant almenys 10 anys.

Consells pràctics

1. Si la teva empresa deixarà de ser unipersonal per entrada de nous socis, assegura’t de formalitzar correctament la venda i referenciar-la expressament en l’escriptura posterior que declari el cessament de la unipersonalitat.

2. Conserva el número de protocol de l’expedient notarial: com més pròxim sigui, més clara serà la connexió entre actes.

3. Encara que no sigui imprescindible aportar el llibre de socis, reflectir en ell l’operació garantirà la seguretat jurídica i et donarà tranquil·litat.

I les males notícies per al final…

Si el canvi de socis no es realitza en dates pròximes, el registrador podria tornar a exigir el compliment formal estricte.

Resumim les principals novetats del Reial decret llei 9/2025, de 29 de juliol: característiques i distribució de les setmanes de suspensió contractual per naixement, adopció, guarda i acolliment, així com les particularitats en cas de discapacitat de fill o filla i la naturalesa retroactiva de la reforma.

Entre les principals novetats normatives d’aquests últims mesos, el Reial decret llei 9/2025, de 29 de juliol, ha millorat les condicions del permís de naixement i cura de menor regulat en l’article 48 del reial decret legislatiu 2/2015, de 23 d’octubre, text refós de la Llei de l’Estatut dels treballadors (ET).

Així, amb l’entrada en vigor d’aquesta norma, la suspensió del contracte laboral per a cuidar fills i filles després del part, adopció, guarda amb finalitats d’adopció o acolliment va passar de 16 a 19 setmanes per a les famílies biparentals, i de 26 a 32 per a les conformades per un sol progenitor.

Les mesures obeeixen la Directiva (UE) 2019/1158 del Parlament Europeu i del Consell, de 20 de juny de 2019, de manera que es millora una recomanació de l’Organització Internacional de Treball que va proposar, en el seu moment, l’extensió de la durada del permís fins a les divuit setmanes. La suspensió contractual s’aplica indistintament a dones i homes.

Tot seguit resumim la configuració actual del permís i incorporem el calendari gradual d’entrada en vigor que detalla el mateix reial decret llei.

1. PRINCIPALS NOVETATS

Segons l’exposició de motius de la norma, la reforma materialitza un compromís efectiu amb la corresponsabilitat de gènere i fomenta la participació de les empreses i de la societat en la seva consecució. Per a assolir aquest objectiu, cal destacar:

• L’increment, amb caràcter general, de la durada del permís de naixement i cures, adopció, guarda amb finalitats d’adopció i acolliment en tres setmanes (sobre les setze actuals), les dues últimes amb un disseny més flexible, a fi de complir la seva finalitat de cura parental. És a dir, el permís es concep no tan sols pel naixement, l’adopció o l’acolliment, sinó també per a la cura del menor.

• La garantia, durant aquestes tres setmanes addicionals, del manteniment en la percepció dels ingressos ordinaris de la persona treballadora que exerceix el seu dret.

• L’augment de la durada dels permisos esmentats en el cas d’unitats familiars monoparentals.

Quant al permís a les famílies monoparentals, els tribunals han anat resolent-ne l’ampliació aquests últims anys, amb diferents criteris pel que fa al nombre de setmanes. Es pot destacar la STC 140/2024, de 6 de novembre de 2024, que va reconèixer a les persones beneficiàries del permís de naixement una durada addicional d’aquest de deu setmanes; és a dir, el temps que excedeix de la part del permís de naixement de gaudi obligatori per a tots dos progenitors que se superposa en el temps. A partir d’això, el reial decret llei de 2025 va ampliar el període de suspensió per naixement, adopció, guarda amb finalitats d’adopció i acolliment, tenint en compte la nova durada dels permisos, a 32 setmanes (28 durant el primer any i 4 fins als vuit anys).

En conclusió, es va modificar l’article 48, apartats 4 i 5 de l’Estatut dels treballadors; per a adaptar els canvis en matèria de Seguretat Social se’n van reformar els articles 178, 181 i 182.

2.NORMATIVA REFORMADA: SUPÒSITS

A continuació detallem els aspectes nous i el que es manté en la redacció dels articles afectats:

Suspensió del contracte de la mare biològica (art. 48.4 ET):

a) Novetats:

• Se suspèn el contracte de la mare biològica i el de l’altre progenitor.

• Durada: 19 setmanes. En cas de monoparentalitat, 32 setmanes.

• Distribució:

— 6 setmanes ininterrompudes després del part obligatòries i a jornada completa.

— 11 setmanes (22 en monoparentalitat) a voluntat de la mare en períodes setmanals, acumulada o interrompuda (fins als dotze mesos del nadó). La mare podrà anticipar el seu exercici quatre setmanes abans del part.

— 2 setmanes (4 en monoparentalitat) per a la cura del menor, acumulades o en dos períodes setmanals a voluntat de la persona treballadora, fins als vuit anys del fill o la filla.

— En cas de defunció d’un progenitor, l’altre podrà fer ús de la totalitat del permís, o del que resti.

b) El que es manté:

• Declaració del dret com a individual de la persona treballadora, sense que es pugui transferir.

• Gaudi: després de les sis setmanes obligatòries (ara, les 11 + 2) podran gaudir-se a temps complet o parcial amb acord previ empresa-persona treballadora, segons que es determini reglamentàriament.

• Deure de preavisar l’empresa amb, almenys, quinze dies de l’exercici del dret.

• La defunció del fill o la filla no redueix el període de suspensió, tret que passades les primeres sis setmanes se sol·liciti la reincorporació a la feina.

• El règim jurídic del part prematur o quan el nadó estigui hospitalitzat.

• Possible limitació de l’exercici simultani per l’empresa per raons fundades i objectives, en cas que tots dos progenitors treballin a la mateixa empresa.

• Com a mares biològiques s’inclou també les persones trans gestants.

Suspensió en supòsits d’adopció, de guarda amb finalitats d’adopció i d’acolliment (art. 48.5 ET):

a) Novetats:

• Durada: 19 setmanes. En cas de monoparentalitat, 32 setmanes per a cada adoptant, guardador o acollidor.

• Defunció del menor: la suspensió no es redueix, tret que finalitzades les 6 setmanes obligatòries se sol·liciti la reincorporació.

• En cas de defunció d’un dels titulars del dret, l’altre podrà fer ús de la totalitat del permís, o del que resti.

• Distribució:

— 6 setmanes ininterrompudes, després de la sentència judicial o resolució administrativa, obligatòries i a jornada completa.

— 11 setmanes (22 en monoparentalitat) a voluntat de la persona treballadora en períodes setmanals, acumulada o interrompuda (fins als dotze mesos de la resolució judicial o decisió administrativa).

— 2 setmanes (4 en monoparentalitat) per a la cura del menor, acumulades o en 2 períodes setmanals a voluntat de la persona treballadora, fins als vuit anys des del fet causant.

b) El que es manté:

• Dret individual de la persona treballadora, sense possibilitat de transferir el seu exercici.

• Un mateix menor no dona dret a diversos períodes de suspensió en la mateixa persona treballadora.

• Inici avançat de fins a quatre setmanes en cas d’adopció internacional amb desplaçament al país d’origen de l’adoptat.

• Gaudi: després de les 6 setmanes obligatòries (ara, les 11 + 2), podran gaudir-se a temps complet o parcial amb acord previ empresa-persona treballadora, segons que es determini reglamentàriament.

• La comunicació a l’empresa, amb almenys quinze dies de l’exercici del dret.

• La possible limitació de l’exercici simultani per l’empresa per raons fundades i objectives en cas que tots dos adoptants, guardadors o acollidors treballin en la mateixa empresa.

Permís per naixement per a la mare biològica (art. 49.a EBEP):

a) Novetats:

• Es declara com un dret individual de la mare biològica, sense que se’n pugui transferir l’exercici.

• Durada: 19 setmanes. En cas de monoparentalitat, 32 setmanes.

• Distribució:

— 6 setmanes ininterrompudes després del part obligatòries i a jornada completa.

— 11 setmanes (22 en monoparentalitat) a voluntat de la mare en períodes setmanals, acumulada o interrompuda (fins als dotze mesos del fill o la filla).

— 2 setmanes (4 en monoparentalitat) per a la cura del menor, acumulades o en 2 períodes setmanals a voluntat de la mare, fins als vuit anys del fill o la filla.

• Si hi ha gaudi interromput del permís, es requerirà, per a cada període de gaudi, un preavís d’almenys quinze dies i s’haurà de fer per setmanes completes.

• Quant a les dues setmanes de cura del menor, cal limitar-ne el gaudi quan hi concorrin les dues persones progenitores i el període sol·licitat alteri seriosament el correcte funcionament de la unitat de l’administració en la qual les dues prestin serveis. La concessió es podrà ajornar per un període raonable, justificant-ho per escrit i després d’oferir una alternativa de gaudi més flexible.

b) El que es manté:

• Gaudi: després de les 6 setmanes obligatòries (ara, les 11 + 2), podrà gaudir-se a temps complet o parcial quan les necessitats del servei ho permetin, i en els termes que es determinin reglamentàriament.

• Ampliació en dues setmanes més en cas de fill o la filla amb discapacitat; i, per cada fill o filla en parts múltiples, una per a cadascun dels progenitors.

• Per part prematur i en els supòsits en què el nadó hagi d’estar hospitalitzat a continuació del part, s’amplia en tants dies com el nadó es trobi hospitalitzat, amb un màxim de tretze setmanes addicionals.

• La defunció del fill o la filla no redueix el període de suspensió, tret que passades les primeres sis setmanes se sol·liciti la reincorporació al treball.

• En cas de defunció de la mare, l’altre progenitor podrà fer ús de la totalitat del permís, o del que resti.

• Durant el gaudi de permís, hi ha la possibilitat de participar en cursos de formació de l’Administració.

• Com a mares biològiques s’inclouen les persones trans.

Permís per adopció, per guarda amb finalitats d’adopció o acolliment, tant temporal com permanent (art. 49.b EBEP):

a) Novetats:

• Es declara com un dret individual de les persones adoptants o acollidores, homes o dones, sense que se’n pugui transferir l’exercici.

• Durada: 19 setmanes. En cas de monoparentalitat, 32 setmanes.

• Distribució:

— 6 setmanes ininterrompudes obligatòries després de la resolució judicial o decisió administrativa, i a jornada completa.

— 11 setmanes (22 en monoparentalitat) a voluntat del titular del dret en períodes setmanals, acumulada o interrompuda (fins als dotze mesos de la resolució judicial o decisió administrativa).

— 2 setmanes (4 en monoparentalitat) per a la cura del menor, acumulades o en dos períodes setmanals a voluntat del titular del dret fins als vuit anys del fill o la filla.

• Si hi ha gaudi interromput del permís es requerirà, per a cada període de gaudi, un preavís d’almenys quinze dies i s’haurà de fer per setmanes completes.

• Quant a les dues setmanes de cura del menor, cal limitar-ne el gaudi quan hi concorrin tots dos adoptants o acollidores i el període sol·licitat alteri seriosament el correcte funcionament de la unitat de l’administració en la qual les dues prestin serveis. La concessió es podrà ajornar per un període raonable, justificant-ho per escrit i després d’haver ofert una alternativa de gaudi més flexible.

• Un mateix menor no pot donar dret a diversos períodes de gaudi d’aquest permís.

b) El que es manté:

• Ampliació en dues setmanes més en cas de fill o la filla amb discapacitat; i, per cada fill o filla a partir del segon (múltiples), una per a cadascun dels progenitors.

• Permís de dos mesos en cas de desplaçament al país d’adopció o acolliment internacional, amb retribucions bàsiques.

• Inici previ del permís: fins a quatre setmanes abans de la resolució judicial o resolució administrativa.

• Participació en cursos de formació de l’Administració durant el permís.

• Supòsits d’adopció i acolliment (no inferior a un any) definits pel Codi Civil i les lleis civils autonòmiques.

Permís del progenitor diferent de la mare biològica per naixement, guarda amb finalitats d’adopció, acolliment o adopció d’un fill o filla (art. 49.c EBEP):

a) Novetats:

• Es declara un dret individual de les persones progenitores, adoptants o acollidores, homes o dones, sense que se’n pugui transferir l’exercici.

• Durada: 19 setmanes. En cas de monoparentalitat, 32 setmanes.

• Distribució:

— 6 setmanes ininterrompudes, obligatòries i a jornada completa.

— 11 setmanes (22 en monoparentalitat) a voluntat del titular del dret en períodes setmanals, acumulada o interrompuda (fins als dotze mesos del menor o la sentència judicial o resolució administrativa).

— 2 setmanes (4 en monoparentalitat) per a la cura del menor, acumulades o en dos períodes setmanals a voluntat del titular del dret, fins als vuit anys del fill o la filla.

• En cas de defunció del progenitor diferent de la mare biològica, l’altre progenitor podrà fer ús de la totalitat del permís, o del que resti.

• Quant a les dues setmanes de cura del menor, cal limitar-ne el gaudi quan hi concorrin tots dos adoptants o acollidores i el període sol·licitat alteri seriosament el correcte funcionament de la unitat de l’administració en la qual les dues prestin serveis. La concessió es podrà ajornar per un període raonable, justificant-ho per escrit i després d’haver ofert una alternativa de gaudi més flexible.

b) El que es manté:

• Gaudi: després de les 6 setmanes obligatòries, la resta (ara, les 11 + 2) podran gaudir-se a temps complet o parcial quan les necessitats del servei ho permetin, i en els termes que es determinin reglamentàriament.

• Per part prematur i en supòsits en què el nadó hagi d’estar hospitalitzat a continuació del part, s’amplia en tants dies com el nadó estigui hospitalitzat, amb un màxim de tretze setmanes addicionals.

• La defunció del menor no redueix el període de suspensió, tret que passades les primeres sis setmanes se sol·liciti la reincorporació a la feina.

• Ampliació en dues setmanes més en cas de menor amb discapacitat, i en parts múltiples, per a tots dos progenitors, una per a cadascun.

• Preavís de quinze dies mínims en cas de gaudi interromput per setmanes completes.

• Si s’opta per gaudir del permís després de la setmana setze, i en cas de sol·licitar l’acumulació del temps de lactància en jornades completes, tan sols quan aquest finalitzi s’iniciarà el còmput del període de dotze setmanes restants.

• Participació en cursos de formació de l’Administració durant el permís.

Canvis en el text refós de la Llei general de la Seguretat Social

De manera esquemàtica:

• Beneficiaris del subsidi per naixement i cura del menor. S’hi afegeix l’incís següent: a l’inici de cadascun dels períodes de descans, la persona treballadora haurà de trobar-se en situació d’alta o assimilada a la d’alta (art. 178 LGSS).

• Supòsit especial de subsidi. En cas de falta del període mínim de cotització, s’amplia el col·lectiu de beneficiaris: enfront de la mare biològica, s’amplia a totes les persones treballadores incloses en el règim general per naixement, adopció, guarda amb finalitats d’adopció o acolliment familiar (art. 181 LGSS).

• Prestació econòmica. La durada de la prestació s’adapta en dos supòsits (art. 182 LGSS):

— El general: enfront dels 42 dies naturals des del part, la durada serà la que es correspongui amb el període de descans obligatori, que s’haurà de gaudir a jornada completa de manera obligatòria i ininterrompuda immediatament després del part, de la resolució judicial per la qual es constitueix l’adopció o de la decisió administrativa de guarda amb finalitats d’adopció o d’acolliment.

— Els supòsits especials pels quals s’incrementa en catorze dies naturals s’estenen també a l’adopció, guarda i acolliment.

3. ENTRADA EN VIGOR I CARÀCTER RETROACTIU DE LA REFORMA

La norma va entrar en vigor el 31 de juliol de 2025 (l’endemà de la publicació al BOE); per tant, el permís s’allarga de 16 a 19 setmanes a partir d’aquesta data.

No obstant això, la disposició transitòria única del RDL 9/2025 disposa l’aplicació retroactiva des del 2 d’agost de 2024 de la suspensió del contracte de treball en dues setmanes per cures parentals, que es poden gaudir fins al moment en què el menor compleixi vuit anys d’edat. El gaudi d’aquestes setmanes de suspensió i la prestació econòmica podran sol·licitar-se a partir de l’1 de gener de 2026.